On ressonen Alice Munro i Bon Iver

Recordo haver llegit Levitán de Paul Auster amb la versió de Tori Amos de New Age de la Velvet Underground sonant al meu cap. Tornar de les classes de la tarda amb l’alegria del jove professor que madura, surfejant sobre el crescendo de la cançó, i recordo retenir-la mentre llegia per primera vegada aquesta novel·la rodona, esplèndida. 

Una cosa així em passa aquests dies en què, embafat potser d’altres densitats, m’he decidit  a ser acollit per aquest territori estrany i autèntic d’Alice Munro, a través de les narracions d’Estimada Vida. Un llibre que tenia pendent des que vaig llegir aquesta columna d’Antonio Muñoz Molina (doneu-nos tots els dissabtes), allà hi és tot. 

L'Estimada vida, doncs, es desenreda ara mentre al cap, als altaveus i auriculars sona de la música de Bon Iver: Calgary, Holocene, Creature fear,  Flume:

o Skinny love:



Com és que coses tant diverses convergeixen i ressonen en un temps? Som un espai en blanc que no acabarem de conèixer.

Bona nit.

Estimada vida
Alice Munro
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, Barcelona

Efímera, lluminosa i obscura, República de Weimar.

Només consignar l'encertadíssim artícle de Muñoz Molina al Babelia d’aquesta setmana (enllaç, fent clik aquí), sobre la República de Weimar. Efímera, fascinant i terrorífica, República de Weimar.

No hi trobaràs res del Berlín novelesc de la república de Weimar al Berlín d’avui. Recordo haver fet ben bé el ruc preguntant-li al conserge de l’hotel com arribar al "barri antic". Ignorava l’abast de la destrucció que la segona guerra mundial va suposar a les ciutats centreeuropees. Amb el candor propi del turista imaginava que arreu les ciutats, com les d’aquí, havien de tenir un "barri antic".

Jo pensava visitar l'Alexanderplatz... hi ho vaig fer... aleshores era una esplanada enorme a on els soldats soviètics hi feien desfilades.

Res, consignar l'artícle de Muñoz Molina al Babelia d’aquesta setmana (enllaç, fent clik aquí).

Que tinguis una bona setmana, “Victorcito”.

Montaigne i la blogosfera.

Ha coincidit en el temps la publicació dels assaigs de Montaigne en Català i en Castellà. En català, PROA ha optat per publicar-los en tres volums (anem pel segon) i en Castellà han estat aplegats per ACANTILADO. Gràcies a les dues editorials.

En el cas d'Acantilado, haurem d'agrair a Vallcorba aquesta nova edició, així com l'edició el seu dia de les memòries de Chateaubriand, i tants d'altres encerts, així com demanar-li la reedició dels escrits de Martí de Riquer que va publicar SIRMIO ja fa molts anys.

Els assaigs són textos breus en els que es reflexiona sobre gairebé tot. I això em recorda molt al tipus de coses que podem trobar en molts blogs personals (no temàtics). Els assaigs són una bitàcola dels temes que ocupaven al seu autor. Montaigne seria avui un de tants habitants de la blogosfera.

No em resulta senzilla la lectura de Montaigne, i no pas per que Montaigne escrigui de forma obscura, sinó per tot allò que hem oblidat (perdoneu la utilització de la primera persona del plural). Llegint Montaigne t'adones que volia dir allò de que "el renaixement suposa un retrobament amb la cultura clàssica". Montaigne escriu per un lector que ha llegit a Virgili, a Ovidi, a Heròdot... i que coneix la història, literatura, y mites dels seus clàssics. Es tracta d'una qüestió de context: Montaigne usa aquestes referències com nosaltres ens referim als mites de l'univers pop (qüestió de nivell). Montaigne escriu en una clau que els lectors del seu moment entenen.

En fi, constatació de la pròpia ignorància... què hi farem.

- o - 

Afegit el dia 8 de gener de 2011: Interessant aquesta breu ressenya de Muñoz Molina.