Brotons, Beirut, Waits, Antony, Rosie, Arbus... tanta bellesa

Passo del video poema de Jorge Brotons a escoltar "Postcards from Italy" (Gulag Orkestar, 2006) la cançó de Beirut (pseudònim del músic de Nova York Zach Condon), que serveix per a posar la música a les imatges i les paraules i les obsessions del poeta saltimbanqui.

I avui, que tinc poc a dir em pregunto per què ens agrada aquesta cançó, per què estimem les cançons de Tom Waits, d’Antony and the Johnsons, Antònia Font, Coco Rosie, les fotografies de Diane Arbus, el gest lent de William Hurt a Smoke?

Tant de talent, tanta gent explicant-se, tantes històries. Tanta bellesa.

Tanta bellesa i tant d'horror al seu costat. Com és senyor que ens abandones a la perplexitat?

Bona nit i dolços somnis.

P.S. Us passo una versió (bastant pallassa) de la cançó "Postcards from Italy" enregistrada en una festeta muntada després de filmar el video d'"Elephant Gun"

Avui no és demà

Aquesta tarda, després d’anar a buscar el meu fill a l’escola, se m’ha acudit que tenia ganes de llegir el diari de demà. Perquè jo els divendres no acostumo a comprar el diari i en canvi els dissabtes sí. Així que li proposo al meu fill que ens podríem passar per la “plaça de les pedretes”, comprar el diari (de demà), i passar una estona a la plaça ara que els tardes encara resisteixen l’avanç de la nit, que busca arribar al proper solstici. 

Només quan hem arribat al davant del quiosc m’he adonat de la situació absurda que estava a punt de succeir:

- Però... i el diari?
- Quin diari?
- El País.
- Està allà, no el veu?
- Sí, sí que el veig, però i el diari de demà? no el tenen? 

Finalment no he entrat al quiosc. Aquesta nit, però, alguna cosa encara em pertorba. Segueixo perplex i desubicat.