Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz

En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.

Eren vaques, caps immensos amb ulls d’aiguaneu. Un poema de Manuel Rivas

És curiós com la vida dels nostres reverbera en nosaltres, també la vida d’aquells que no vam conèixer.

Avui penso en la boira i com deu haver desdibuixat certs dels meus contorns. Una boira que devia envoltar la meva mare als matins, en el meu cas un record dels estius. La boira, el so sord de les passes i l’embalum de les vaques, uns animals solemnes  avençant en ella. Per alguna raó ahir i avui m’ha anat venint al cap aquest poema de Manuel Rivas. El llegeixo a taula, reaccions desiguals. Tant és, és esplèndid, el vull compartir. 

ESTRADA

O indicador dicía Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

CARRETERA

El rètol deia, Con niebla, no se detenga,
però la boira es va tornar tan espessa
que va aturar amb cura el cotxe.
Va sortir a fora, va caminar uns passos,
però una por llegendària el va fer retrocedir.
No hi havia ni soroll ni ressò
com si tot el que existeix s’hagués esvanit.
Va encendre la ràdio i només va escoltar música àrab,
Què cony, tan al nord.
Va ser aleshores quan es van veure aquelles siluetes al parabrisa,
Eren vaques,
caps immensos amb ulls d’aiguaneu.
 

Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

El poema pertany al llibre
Ningún cisne, de 1989.

...que porten el temps en si mateixos

Henri Bergson

A voltes amb la textura del temps, amb el no-temps de l’ànima i el chronos. A voltes amb la duració.

A diversos correus, aquests dies ha anat apareixent la figura i el pensament del filòsof Henri Bergson. La insistència en aquesta aparició m’ha resultat prou significativa i he retornat una mica contrariat a una lectura interrompuda a finals d’aquest nadal, les notes del seu curs sobre la història de la idea del temps, dictat el 1902. Un llibre que, per cert, conté una molt detallada i interessant interpretació de la psicologia de l’inconscient de Plotí (el filòsof-místic del s.III) que no desprèn però, o a mi m’ho sembla, l’amor i la dolcesa de la mirada de Pierre Hadot en el seu llibre sobre el que he parlat, també en aquest bloc.

El meu interès per Bergson era o és, potser, una mica infantil. Necessitava buscar aliances en el meu procés de dissidència, el meu procés d’abandonament de la visió mecànica de l’univers. Bergson, avui menystingut o bé oblidat, va oposar-se al mecanicisme justament meditant sobre la seva visió d’un temps homogeni i espacialitzat (tractat com una quantitat geomètrica de l’espai) i contraposant-lo al temps dinàmic dels processos psíquics, al temps intern, que va anomenar “duració”, durée.

Sovint he sentit referir-se a Bergson com un anti-intel·lectual i un partidari de l’irracionalisme. A mi no m’ho sembla. Justament el que em fa feixuga la seva lectura és la seva adherència un llenguatge profundament racionalitzat: Bergson hauria pogut optar pel llenguatge poètic i potser hagués estat més efectiu.

Fa pocs dies, el poeta Josep Gerona, em va fer arribar un article, on una de les meves redactores preferides del bloc Quanta Magazine -Natalie Wolchover-, escriu sobre una sèrie d’articles que un físic –Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra- ha vingut publicant en revistes de molt prestigi. Gisin creu que incorporar la consideració dels nombres reals tal i com la pensaven els antics intuïcionistes del s XX portaria a certs canvis importants en la concepció de la física que intentaré interpretar.

Els intuïcionistes van ser un corrent minoritari dins de la tumultuosa i convulsa història de la filosofia de les matemàtiques del sXX. Grosso modo els intuïcionistes negaven tots aquells procediments i resultats que impliquessin la utilització de l’infinit actual. Per ells l’infinit seria un procés, similar a l’infinit en potència d’Aristòtil o l’il·limitat (àpeiron) dels pitagòrics, no sé si tant com el d’Anaximandre.

Aquesta concepció de l’infinit té una conseqüència important a l’hora de considerar i construir els nombres reals, aquells que fem servir a la física per representar les posicions i el temps, entre d’altres magnituds. Així, per la visió de l’intuïcionisme que proposa Gisin, els infinits decimals d’un nombre real haurien de ser vistos no com a existents en acte, sinó com a resultat d’un procés. Les conseqüències d’aquesta construcció del nombre real les explica bé Wolchover al seu treball divulgador però inclouen, entre d’altres el mal funcionament de la regla lògica del tercer exclòs.

Llegeixo, doncs un dels treballs de Gisin. Pel físic, un univers descrit per nombres reals amb infinits decimals és un món predeterminat en què el temps només sembla desplegar-se. És un univers determinista en el que el que passarà quedaria establert des del principi amb l’estat inicial de cada partícula codificada amb infinits dígits de precisió. Però, com bé diu Wolchover, la informació és física, necessita energia i ocupa espai. Es coneix que qualsevol volum d’espai té una capacitat d’informació finita. Les condicions inicials de l’univers requeririen, segons es va adonar Gisin, infinita informació entaforada en massa poc espai. Un univers que assumeix implícitament l’existència d’informació infinita, no seria possible.

L’article de Gisin a Nature Physics, un comentari sense pràcticament cap detall tècnic, és molt bonic i suggeridor. Comença citant una frase d’Einstein “el temps dels filòsofs no existeix” pronunciada en una molt dissortada controvèrsia del físic amb Bergson (llegiu, si us plau el brillant article de Jimena Canales “Einstein contra Bergson” a Letras Libres explicant l’incident, els preliminars i les conseqüències) i acaba suggerint, o a mi m’ho sembla, que els nombres reals són processos que porten el temps en si mateixos i aquesta idea, que he fet servir a un poema al voltant del concepte d’ona, m’ha semblat precisament una magnífica representació del que podria ser el concepte bergsonià de “duració”.

Gisin, que segueix considerant els números reals de la matemàtica estàndard com una eina meravellosa, creu que aquests corresponen a una versió determinista, platònica i sense temps (timeless)  que no correspon a l’experiència empírica en la física i creu que la visió intuïcionista dels nombres reals per representar el temps serviria per construir una física més propera a l’experiència humana, on l’indeterminisme és un fet. En definitiva, una lectura sorprenentment evocadora.

Gràcies, Josep, per donar-me la oportunitat de llegir aquest treball i fer-me pensar; gràcies Prof. Gisin pel mateix; i gràcies Natalie Wolchover per explicar tant bé qüestions tant subtils. 

- o - 

P.S. En un altre treball, F. Del Santo i N. Guisin concreten que el que realment necessiten és una física que treballi amb nombres amb un número finit de decimals, que ells identifiquen com a quantitats d'informació finita (finite information quantities). Crec recordar que en un vell article de Richard Feynman aquesta qüestió ja havia estat tractada a propòsit de la física computacional. No sé si conservo l'article de Feynman, el final del confinament determinarà si encara està al despatx o no.

- o -

Henri Bergson
Historia de la idea del tiempo,
Traducció d’Adriana Alfaro i Luz Noguez.
Paidós Ibérica,
Barcelona 2018






F. Del Santo, N. Gisin. Physics without determinism: Alternative interpretations of classical physics. Physical Review A 100, 062107 (2019). 

N. Gisin. Mathematical languages shape our understanding of time in physics.
Nature Phys. 16, 114–116 (2020).  https://doi.org/10.1038/s41567-019-0748-5

N. Wolchover. Does Time Really Flow? New Clues Come From a Century-Old Approach to Math. Quanta Magazine April, 7 2020.

Admeto que llegir a Bergson no em resulta fàcil i que sovint he hagut de recórrer a algunes interpretacions de les seves idees per poder entendre millor alguns dels plantejaments del filòsof, com ara les que apareixen als molt recomanables llibres de Juan Arnau o Gary Lachman:

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  

G. Lachman
Una historia secreta de la consciencia
Traducció d’Isabel Margelí,
Atalanta, Vilaür 2016  

Sobre les controvèrsies de la filosofia de les matemàtiques al sXX, la meva recomanació és sempre aquest llibre només trobable a biblioteques (una re-edició, si us plau...) de Morris Kline:

Morris Kline
Matemáticas. La pérdida de la certidumbre.
Traducció d’Andrés Ruiz Merino.
Siglo XXI editores.
Madrid 1998.

El que quedarà. Un film i un poema de Josep Gerona

Josep Gerona, fotografia de Jordi Borràs Abelló
per l'article “Sabadell, fàbrica de poetes”
a La Mira.

El meu barri, el Poble sec de Sant Quirze, s’edificava en mig de descampats i de naus industrials: carrers sense asfalt, les obres del clavegueram com la dissecció d’un cos amb les venes exposades. Filferros i maons a la vista. En part per això, per una connexió directa amb la meva memòria, m’estremeix tant aquest curt film del poeta i artista plàstic Josep Gerona, que enllaço en aquesta entrada i que us convido a veure, com també uns convido llegir els poemes de “La Vida Original”, un dels seus millors llibres, publicat l’any 2007, l’any en que Gerona va projectar el film a una exposició de la seva obra a la desapareguda Aliança Francesa de Sabadell.

Tal i com explica el propi autor, “Les imatges procedeixen d'uns enregistraments (…) de l'any 1974, per a un projecte de pel·lícula que s'havia de dir “Del barrio a la universidad“. Efectivament, hi apareixen imatges del meu barri de Sabadell, la Creu de Barberà, i del camí que feia per anar a la UAB de Bellaterra, tot passant per Ciutat Badia, llavors ja construïda, però encara deshabitada”. Les imatges són el testimoni d’un món que ha desaparegut, del món aspre i salvatge de la meva infantesa, un món que també era per mi -privilegis de l’edat-, un món aterridor però lliure.

El film és pertorbador i també esplèndid. Agraeixo al Josep que, posant-lo al seu canal de YouTube hagi fet possible la seva difusió. I aprofitant l’avinentesa, em permeto l’atreviment d’establir un diàleg entre les imatges del film, un dels poemes de “La Vida Original” i d’un vell poema meu, publicat a “Stramonium”.

Cerca del campo,
en el barrio de mi infancia.
Por las terrazas inmóviles
y sin embargo agitadas,
fluye la luz esta tarde.
Sombras de barandas
juegan a endulzar mi vida.
Detrás del barrio,
cerca del campo,
por donde la Ciudad más sangra,
los caminitos ligeros
van espigándose
y la luz no sabe cómo
cerrar la herida.

Josep Gerona

- o -

El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina,
entre fàbriques i esplanades
abandonades a la ferralla i la runa.

Els carrers sense asfalt
són ara una possibilitat
i alhora una extensió
sotmesa a la llum.

També ho són el seu revers,
la música extraterrestre
que precedia l’afilador,
i tot el rovell del drapaire,
aterridor, atàvic.

V.M.

- o -

Josep Gerona
La Vida Original
Papers de Versàlia
Sabadell 2007.

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona 2015

Amb el Senyor de la Balma hem compartit el vespre. Bon viatge Josep-Ramon

Fotografia de l'article
“Josep-Ramon Bach, el poeta instintiu”, de V. Obiols,
diari Ara 13/01/2018.

Arriba el missatge de l’amic amb la notícia que ens ha deixat el poeta Josep-Ramon Bach, i “el camí de l'heura(*)” tremola. Ens quedem amb una tristesa gairebé incompatible amb allò que transmet la poesia del mestre: l’amor per la vida (el desig i el sofre) i l’amor per l’amor.

Si algú arribés a aquesta pàgina i no conegués l’obra del poeta estaria de bona sort perquè sempre ha estat, i ho seguirà sent, un bon moment per acostar-se a aquesta poesia singular dins la singularitat, ja que cadascun dels llibres d’en Josep-Ramon és una peça única tant formalment com temàticament, i al mateix temps la seva veu és també única dins del cor de veus que és l’univers poètic. Així doncs, si us voleu acostar al seu univers podríeu  per exemple, mirar d’aconseguir L'Ocell Imperfecte (Columna 1996), El laberint de Filomena (Proa 2010) o bé Versions profanes (Pagés 2010), de fet qualsevol dels seus llibres. Serveixi aquesta entrada curta i adolorida, com a invitació.

Jo avui em quedaré amb algun dels passatges d’un llibre que en Josep-Ramon va regalar a la meva filla, un llibre que anàvem llegint abans d'anar a dormir,  i també amb aquest poema obert a l’atzar (del poeta enjogassat transvestit de l’Il·luminat Allama Prabhu)

S’ha fet fosc

sobre la mà que t’agafa.

I a dins l’ull que et mira

i en el cor que et recorda.

Amb el Senyor de la Balma

hem compartit el vespre

tot mirant les estrelles.

Bon viatge poeta, de ben segur que ens retrobarem tot mirant les estrelles des del revers del tapís.


Josep-Ramon Bach
Versions profanes.
Pagès editors,
Lleida 2010

- o -

Actualització (9/4/2020). El poeta David Madueño, dedica l’encertat poema “Escriure’s” com a homenatge al Josep-Ramon, acompanyat d’unes imatge de vídeo. El trobareu al seu bloc: LlunÀtic.

- o -

(*) El camí de l'heura és el títol d'un poema de David Madueño, publicat al seu llibre Els murs incerts (un llibre a on en Josep-Ramon també és present). Una imatge que li he anat  manllevant, per magnífica i que jo assimilo a la companyia, a la fraternitat d'aquells amb els que fem el viatge.

El batec invisible. Una invitació.

Mandala dibuixada per
una pacient C.G. Jung.

Lentament, quasi com quan el fang precipita en l'aigua enterbolida, he anat posant ordre a algunes notes esparses sobre la bellesa matemàtica i la seva relació amb el procés de busca espiritual. Notes que he anat redactant a batzegades a partir del que em suggerien les diferents lectures que m’han vingut acompanyant els darrers anys. M’agradaria oferir-vos-les i convidar-vos a la seva lectura (vegeu els enllaços als arxius PDF al final del text). En aquest post, només vull comentar les circumstàcies que em van dur a escriure-les i també donar una brevíssima pinzellada sobre el seu contingut.

Tot arrenca en un moment estrany entre el 2014 i el 2015: estava estudiant molt a fons, tant com podia, material sobre psicologia analítica; acabava de preparar el primer esborrany mental d’una xerrada a que havia de donar a Girona sobre bellesa matemàtica –una invitació providencial-; havia decidit aprendre coses sobre el pitagorisme, el que em permetia reprendre el vell amor de joventut pels pre-socràtics; i acabava d’arribar a les meves mans aquell llibre sobre Parmènides (“En los oscuros lugares del saber” ), en que es parla de la curació mitjançant la incubació de somnis (ἐγκοίμησις, enkoimesis) que es practicava als Asclepeions, com el d’Empúries, i que jo no podia deixar de veure com una tècnica profunda d’accés a l’inconscient. Aquells dies tot ressonava en tot: les idees de Jung; els mandales; la bellesa matemàtica; i els fascinats pitagòrics: un moment en el que tot semblava integrar-se i compenetrar-se: aquest èxtasi.

Ha estat darrerament que he sentit la necessitat de posar ordre a allò que s’anava teixint i acumulant, i d’aquesta manera han sorgit aquestes notes, que si bé contenen una part d’allò que vaig exposar a les xerrades a la Casa de Cultura de Girona, també contenen material que no vaig exposar i que,  malgrat tenir cert aspecte formal, no deixen de ser unes reflexions molt íntimes sobre la bellesa matemàtica, el camí de l’esperit, i el meu respecte pel pensament junguià. He mirat, doncs, d’escriure aquestes notes des de la cura i des de l’amor.

En definitiva, el que intento exposar aquí és que l’intent de descriure d’una forma ordenada l’univers mitjançant les matemàtiques, l’intent de descriure un Cosmos, aquest anhel de la ciència, està en correspondència amb l’anhel de restablir una harmonia en la totalitat de la psique (l’ànima, si m’ho permeteu).

Intento exposar que històricament aquest procediment havia estat explícit, i per tant conscient, a través del vincle de l’activitat científica amb l’actitud religiosa. I que crec que en la ciència del nostre temps, plenament secularitzada, aquesta relació roman a través de supòsits inconscients i es manifesta, per exemple, en la cerca de la bellesa en les teories físiques, que actuen com autèntics mandales.

En aquest sentit, aquest text pretén ser un testimoni de la meva convicció que tot, la bellesa matemàtica també, participa de l’ànima de l'univers (potser en un sentit gairebé plotinià). Un univers que no és ni fred, ni auster, ni sever com es dedueix del paradigma mecànic, sinó animat, divers i resplendent (he escrit sobre això al poemari “Devesa oculta”). Buscaríem, doncs, la bellesa, la matemàtica entre d’altres, perquè és un mirall d’allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres. 

Una invitació.

- o -
 

ACTUALITZACIÓ 24/8/2021. L’article ha estat publicat avui a la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute de Los Angeles.
 

V.M. The Invisible Heartbeat: The Beauty and Soul of Mathematics. Psychological Perspectives, 64:1 (2021) , 118-134,  DOI: 10.1080/00332925.2020.1852839
 

Els arxius PDF de les notes, tant en català com en anglès, es poden descarregar dels següents enllaços:

El batec invisible. La bellesa i l’ànima de les matemàtiques. Manuscrit disponible al repositori UPCcommons. Accés directe a l’arxiu PDF.

The invisible heartbeat. The beauty and soul of mathematics. Author’s original manuscript at UPCommons. Link to the PDF file.

Obert pel Psalm 23. A propòsit d'un poema de Cecília Meireles.

A QUI HA DE VENIR EN L’ÚLTIM DIA...

Arriba aquesta pluja, amb una tendror trista
De nostàlgia distant!

Solituds al cel. Nit fosca. Pau infinita.
Soroll constant, de vianant a vianant.

Pels carrers, soroll de vianant sense treva!
Tric...Trac... I el teu pas que encara em falta!
Com tardes! Déu meu, quina demora la teva!
–Aigües... Ningú...Nit alta...

Cavil·lo, en la somnolència d’aquest ermot
tantes coses estranyes!
Si això d’aquí fos blau, d’un tènue blau pioc,
i als gerros hi haguessin roses, roses blanques...

Si el meu violí alcés els andantes sagrats
de Gounod –largo i dolce –, al goig d’aquesta veu,
si pogués consolar els somnis malaurats
dels que viuen sols, dels que moren sense déu!...

Si, al goig d’aquesta veu humil i de turment,
tot, tot el que existeix,
pogués comprendre, en un desencantament,
l’honor d’èsser pobre i la pena que es gaudeix!...

Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,
dolça tranquil·litat...
Vaga ombra de clar de lluna... I el meu pit desert...
I el cor perdut en boires de sonoritat...

......................................................

Tric... Trac... No hi ha ningú... Son de beatitud...
Persisteix... Cau la pluja vaguerosament...
Mentre espero els Teus passos, en solitud,
com l’abandó espera el seu abandonament!...

Cecília Meireles
(de Mai més... i Poema dels poemes, 1923)
Traducció de Raimon Gil i Valèria C. De Araújo.

- o -

Cecíla Meireles

Dia de pluja. Presentació del Quadern “Cecília Meireles”. En acabar la lectura de la versió en català de poema “A qui ha de venir en l’últim dia” de la poeta Cecília Meireles, que ha traduït conjuntament amb la Valèria C. De Araújo, i abans que aquesta el llegeixi en llengua portuguesa, el poeta Raimon Gil Sora –un home atent i sensible. Un home bo i també un poeta essencial– fa un comentari al vers “Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,” on Meireles parla del costum brasiler de deixar la bíblia oberta pel Psalm 23 com a ritual de protecció. 

“El senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna. (...)”

L’elecció de l’Eclesiastés és vista aquí, i en el context de la presentació prèvia del també traductor Joaquim Sala-Sanahuja, com una mostra, potser, d’una sensibilitat propera a l’europea de la poeta.

Així doncs, el costum de deixar oberta la Bíblia pel psalm 23,  i allà on he escrit “costum” llisca el mot “superstició”. No crec que en aquest cas sigui la meva naturalesa, que no perd l’oportunitat d’incorporar una nova superstició al sarró dels meus dies, la que em remou i m’exalta: trobo que s’acaba de descriure un ritual d’una profunda bellesa.

Deixar un llibre obert perquè les paraules irradiïn. Deixar un llibre obert perquè les paraules s’envolin. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens protegeixin, Deixar un llibre obert perquè les paraules siguin testimoni del que som. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens vetllin.

En un preciós treball que he trobat recentment (*), l’analista Junguià Martin Schmidt ens recorda com imbuïts d’un corrent de pensament que considera l’espiritualitat com un consol neuròtic, sovint veiem el ritual amb les seves característiques obsessiu-compulsives com una manifestació d’aquesta neurosi.

Però el ritual, és un símbol. És símbol en acció. Una acció que si és plena de bellesa pot simbolitzar una realitat també plena de bellesa.  Schmidt, tot citant a Jung ens recorda que

“En l’acció ritual, l’home es posa a disposició d’un agent autònom i etern que opera fora de les categories de consciència humana .... La bellesa de l’acció ritual és una de les seves propietats essencials, perquè l’home no serveix a Déu correctament si no ho fa amb bellesa.”

(C.G. Jung “El simbolisme transformador a la missa”. CW11, par. 379)

Deixaré aquesta nit un llibre de poemes de Tomas Tranströmer obert per un poema que m’obsedeix, ho faré en nom de tots nosaltres, que hem compartit el vespre i la paraula. I demà buscaré una demostració bonica en algun llibre estimat de matemàtiques. I les pàgines passaran obertes la nit. I la bellesa irradiarà i ens vetllarà, a tots nosaltres.

- o -

Diversos Autors.
Cecília Meireles
Quaderns de Versàlia, IX.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2019.






(*) M. Schmidt.  Beauty, ugliness and the sublime. Journal of Analytical Psychology, 64, Vol. 1 (2019), 73–93