Aquesta vegada és “Geli”. Com em costa trobar coses a Geli, per això acabo sovint a “la 22”. I tanmateix qui no s’emocioni en aquell caos difícilment pot dir-se lector. Què serien de les rambles sense Geli? i què seria el Mercadal sense la 22?
He entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la meva misantropia no em permet abordar directament aquelles noies que endrecen ara a corre-cuita els llibres d’Anagrama (algú s’ha arribat darrere del mostrador i ha preguntat “Què hi fa això aquí” i dos veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”. Poder: ni una llibreria és tant paradís com ens pensem). Descartat enfilar-me pels prestatges, descartat adreçar-me a una de les noies que endrecen atabalades els llibres d’Anagrama, descartat dirigir-me a la veu que pregunta “Que hi fa això aquí”, descartat arribar-me a la 22, decideixo comprar “Misteriosament Feliç” de Margarit, per militància, i “La disfressa dels arbres” de Xavier Farré, el traductor del llibre que havia vingut a buscar. Tinc dubtes, ho confesso. Darrerament deixo massa llibres sense llegir.
En sortir les butxaques pesen encara més del que és costum, i no paro de pensar que els llibres millor d’un en un. Miro la solapa: Xavier Farré va nàixer el 1971, té la mateixa edat que jo... En arribar a la plaça de la independència em quedo uns minuts sol, obro el llibre d’en Farré per la pàgina 19. No puc deixar de sentir una escalfor interna: comencem bé, em reconec en el tercer vers. Em sembla que l’he encertat.
És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il•luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.
Xavier Farré. Recerca (poema i)LA DISFRESSA DELS ARBRES
Poesia dels Quaderns Crema
Barcelona, 2008.
He pensat en els ametllers sempre amenaçats? I m'he preguntat què hi haura de cert i què d'un temor ancestral en aquesta amenaça pretesa.
Bona elecció, l’atzar obrint-se per la pàgina 19.
Dolços somnis, bona nit.
