Bigfoot ensimismado

Hem sortit a buscar (i trobar) espàrrecs. l'A. i el meu pare són uns recolectors nats. El meu fill (cinc anys) s’ha dedicat a fer fotografies, alguna d’elles és molt bona. D’un temps ençà demana la càmera, o directament l’agafa i em sorprenc en revisar el contingut de la targeta de memòria: algunes de les seves fotografies són bellíssimes, principalment els paisatges. altres són pura descoberta: una espurna, un fragment en tot cas del que deu ser veure els món amb els seus ulls.

Aquesta però, no té res d’especial (sigui dit d'entrada). Se’m veu en mig del bosc, abstret, tocant-me els dits de d’una mà amb l’altra... He sentit, però, una mica de tendresa per aquest homenot enorme amb aspecte de perdut, aquest cos immens que segons sembla em conté. Una fotografia que recorda les que publiquen les revistes de ciències ocultes en les que s’assegura haver captat l’evidència definitiva de l’existència del Bigfoot.




HOMÍNIDS AL RODAL DE LA CIUTAT

Són idèntics a aquells que ara exhibeixen
la seva closca pretèrita i venerable
a l’institut paleontològic.

El més vell i la femella jove
recol•lecten pacients.
A vegades són espàrrecs,
a vegades són pinyons, a vegades bolets.
La mona petita els imita
ara arrenca un bri i adés carrega una branca.
Són uns micos particularment pragmàtics.

L’homínid que subscriu
es dedica a traginar universos,
a remoure les mans buides a les butxaques,
a donar patacades als còdols,
i a plantejar-se com és d’inexplicable
la seva no-extinció.

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.