Agost, la promesa es compleix. Hem tornat a endinsar-nos en l’oceà cereal dels Campos de Gómara, amb les primeres llums, en el fred, dues ombres embolcallades pel vent, eixordador. Estimo aquest paisatge amb els seus colors elementals i la seva rudesa. Estimo els animals que ens surten a l’encontre: piocs; cabirols; guineus; tota classe d’ocells petits, lleugeríssims. Estimo, sobretot, aquesta solitud.
Estimo el bosc d’alzines estès dessota uns turons assotats pel vent. Al cap es pronuncien les paraules de Safo: “com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων” (gràcies Maria Rosa Llabrés per la teva traducció). No puc deixar de pensar que el bosc devia ser així a l’època que els celtibers poblaven aquests indrets. Un tèmenos, un regal.
Ens hem acostat al pont ferroviari sobre el Rituerto on sovint hem rebut el regal de la presencia propera de cabirols. La via ha estat retirada. No queda el balast ni les travesses, tampoc els rails sobre els que anys enrere feia (forçosament) el funàmbul. La via és ara una còmoda pista per cicloturisme i les restes del pont, dos rails que penjaven, han estat substituïdes per una còmoda passarel·la. L’indret ha dissimulat el seu aspecte de ruïna ferotge: els éssers humans perseguim oblidar, constato.
Aleshores, l’Anna havia publicat dos reculls de poemes: Assassins de margarides (Viena, 2012) i Els mots encreuats (Edicions 62, 2012), dos poemaris lírics que, òbviament, giren al voltant del goig de l’amor i la tristesa de la pèrdua: així de simple, així de recurrent si voleu... i així de necessari també. Com a mínim des dels temps de Safo i Alceu, els homes i les dones ens hem aplegat al voltant d’uns versos perquè algú altre faci servir aquesta forma alterada del llenguatge que és la poesia per explicar aquesta forma alterada de consciència que és l’amor, perquè posi paraules al vertigen que sentim en ser estimats o rebutjats. El poema de Safo, cisellat pel temps, ens diu: S’ha amagat la lluna/ i les Plèiades; és mitjanit passa d’hora/i jo dormo sola. Dos mil set-cents anys despès una altra dona escriu:
EN CODI DE TARDOR
Retallo el capvespre per la línia de les muntanyes. Cel de pessebre, lluna rodanxa. El vent ha foragitat els núvols i ara desordena els estels. Estavello la certesa del fred contra la promesa suau del nòrdic, i et penso en codi de tardor, en clau de fulles seques i calfreds. Si transformem l’enyor en verb, ens ploren les paraules.
(Assasins de Margarides, p.40)
Òbviament no pretenc establir comparacions –seria una exageració absurda– sinó deixar constància d’aquest misteri pel qual les paraules dels i les poetes semblen donar-se la mà i esborrar els mil·lennis que les separen.
Anna Garcia Garay escriu una poesia delicada i diàfana; a vegades fa un ús enjogassat del llenguatge; als seus poemes hi trobem la presència d’un erotisme subtil i, també, una contenció encomiable als poemes de desamor. Com a lector m’agrada molt que la seva poesia no defugi mostrar l’alegria franca de qui estima o l’alegria incerta de l’expectativa:
hermenèutica
Véns i m’endevines, oculta, entre les línies d’aquest escriure a batecs, a cop de sang. M’interpretes el desig, els sabors, la llum a les fosques, el pòsit de la sal. Fas hermenèutica d’aquest cos que pertany als mots que anotem als marges de la pell. Goses pronunciar-me entre llavi i dent. M’agradaria saber quin gust té el meu nom.
(Els mots encreuats, p.20)
L’Anna tampoc no mostra complexos a l’hora d’apostar la bellesa. De fet, la busca de la bellesa és una constant de la seva poesia. Una bellesa que s’expressa en termes abastables i quotidians. Una bellesa buscada a la taula parada, a la tassa i el plat, als camps esquitxats de roselles, al bes a l’orella, a les lletres que s’ordenen en tipografies amables.
Amb aquesta aposta per la bellesa al cap, m’endinso en la lectura de Dietari del buit (Pagès Editors, 2020), el seu darrer llibre, amb un títol que pot ser llegit de forma ben literal. Escrit a partir d’una convalescència, Dietari, és un canvi de registre –encara que no total– en la poètica de l’Anna. El llibre es presenta en dues parts –una constant als seus llibres–: El foc i L’aigua, escrits sota la divisa d’un poema d’Ángel Guinda que ens diu que “el agua y el fuego no escriben hacia atrás”… i és que la poètica de l’Anna s’escriu sempre amb la mirada posada endavant.
A Dietari el cos pren la paraula. Especialment a El foc, les gramàtiques, abans sense arestes, semblen afilar-se. Els poemes curts de l’Anna esdevenen curtíssims, gairebé esmolats:
accidents
inaugures un altre dia que s’enlaira i que s’estavella contra el vidre de la finestra.
que se’t trenquin tots els dies que vindran en saber que van néixer d’una esquerda.
(DB, p.17)
Recordo haver escrit un breu correu a l’Anna, al cap de poc d’haver sortit el Dietari, on li deia que haver apostat pel seu estil –el del poema curt– era un encert, perquè el cos és poc donat a la retòrica supèrflua (De l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat, resa el títol del poema d’Amikhai). Ara però, penso que sí, que el cos és precís i exacte... no així la por que sempre és roma, indefinida. Per això l’Anna ha de ser precisa i exacta per conjurar la por.
bosc
afillar el corc que et forada el cos, famolenc, donar-li el nom de la por, i avesar-se al rosec.
Som fets d’un temps de fusta.
(DB, p.31)
El llenguatge sempre havia estat present a la poètica de l’Anna, però ara i aquí, el llenguatge és una via de salvació, així , donar-li un nom a la por (bosc) ... enunciar el vers que salva (esmaperduts), oferir la paraula a la por perquè visqui al poema (homeless)... per citar algun de tants d’altres poemes/conjur.
Al segon moviment del llibre, L’aigua, els poemes semblen voler brotar, créixer, la mirada vol anar enfora, als marges del dits volen créixer poemes (botànica, p.67). Els poemes es fan més llargs, les imatges de la fusta (insensible) són reemplaçades per la llana, els cordills, les labors (imatges pròpies de la seva poètica)... El cos i el desig semblen renéixer i retrobem les referències pròpies de la lírica propera de l’Anna (tipografies, p.73 o al límit, p.81), fins i tot retrobem el gust de l’Anna pel joc, amb la disposició del text per exemple (ales, p.69).
Per acabar, voldria compartir amb tots vosaltres un darrer poema que m’agrada especialment:
introspecció
gosar mirar dins. acceptar el propi contingut, acceptar ser-ne continent.
i, en un exercici de valentia, descriure la cambra, l’aire, els mobles.
(DB, 57)
El final del poema em fa pensar que a vegades, voler mirar enfora pot ser també una forma de fer ànima. En un exercici de valentia descriure’s en allò que t’envolta i apostar per la bellesa per, finalment, fer una ànima bella, és la proposta de la poètica de l’Anna, potser també la proposta d’aquest llibre, dolorós a vegades, però vitalista finalment... i sí, també ple de bellesa.
- o -
Anna Garcia Garay Dietari del buit. XXIV Premi de Poesia Màrius Torres, 2019. Pagès Editors, Lleida 2020.
La presència de l’aigua i el seu valor en la poesia d’Erri de Luca, un valor que coneix qui ha sabut fer de la terra eixuta quelcom fèrtil. Avui aquest poema m’ha fet pensar en el meu avi, que va conèixer el seu valor i tots aquests altres valors: el cansament de qui ho ha donat tot, el vi mentre dura el dinar, la clausura del monjo, l’assemblea de les estrelles, i si és clar, la hipòtesi que existeix un creador.
El poema, avui, m’ha portat el record de l’home del pit descobert que carretejava cubells fins l’hort; l’home que instal·lava dipòsits o s’inventava formes de rec; l’home que un dia m’oferí una cervesa i qui primer em va parlar de la mort fent servir una metàfora. L’home que estalviava secretament per oferir-se el caprici de la cultura. L’home que sabia del meu amor pels llibres i s’enorgullia dels meus viatges d’amor a Girona. L’home que va conèixer tots els valors que enumera el poema.
VALOR Considero un valor cada forma de vida, la nieve, la fresa, la mosca. Considero un valor el reino mineral, la asamblea de las estrellas. Considero un valor el vino mientras dura la comida, una sonrisa involuntaria, el cansancio del que ha dado todo, dos viejos que se aman. Considero un valor aquello que mañana no valdrá nada y aquello que hoy todavía vale poco. Considero un valor todas las heridas. Considero un valor ahorrar agua, reparar un par de zapatos, callar a tiempo, acudir a un grito, pedir permiso antes de sentarse, mostrar gratitud sin recordar de qué. Considero un valor saber dónde está el norte en una habitación, saber el nombre del viento que está secando la colada. Considero un valor el viaje del vagabundo, la clausura de la monja, la paciencia del condenado, cualquiera que sea su culpa. Considero un valor el uso del verbo amar y la hipótesis de que exista un creador. Muchos de estos valores no los he conocido.
Erri de Luca
- o -
Erri de Luca Sólo ida. Poesía completa. Traducció de Fernando Valverde Rodríguez Seix Barral, Barcelona
Havia escoltat en diverses ocasions a Sharon van Etten al mentre conduïa, al programa matinal, fugint de la intempèrie de les notícies, però mai no m’havia parat a escoltar-la amb deteniment. Potser perquè avui ha aparegut el seu nom al quadernet de la guantera on apunto, amb la lletra que el temps del semàfor em permet, les cançons o els grups que he de buscar quan tingui respir, o potser perquè en fons la qüestió de retrobar-se amb el jo que hem sigut (i el que serem), una idea bellíssima i reparadora, plana per casa –apareix a un brevíssim curt del fill i també a alguns poemes–, he trobat commovedor aquest vídeo i també la cançó. M’agraden aquests arranjaments saturadíssims, i fins i tot els aires del vuitanta d’alguns teclats.
Et veig tan incòmodament sola... m’agradaria poder mostrar-te quant has crescut (...) Et veig tant despreocupada, però només tens disset anys...
I know what you wanna say I think that you’re all the same Constantly being led astray You think you know something you don’t
Downtown hotspot halfway up the street I used to be free, I used to be seventeen Follow my shadow around your corner I used to be seventeen, now you’re just like me
Down beneath the ashes and the stone Sure of what I've lived and have known I see you so uncomfortably alone I wish I could show you how much you’ve grown
Downtown hotspot used to be on this street I used to be seventeen, I used to be seventeen Now you’re a hotshot hanging on my block Sun coming up, who’s my shadow?
I know what you’re gonna be I know that you’re gonna be You'll crumble it up just to see Afraid that you'll be just like me
Downtown hotspot halfway through this life I used to feel free, or was it just a dream? Now you’re a hotshot, think you're so carefree But you’re just seventeen, so much like me You’re just seventeen, you're just seventeen Seventeen.
Fa ja tretze anys, vaig gaudir del privilegi de compartir la fornada dels nostres llibres amb Jorge Brotons. Hoy era Martes (Papers de Versàlia, 2008) era el seu tercer llibre i en ell llegia una maduresa i un ofici que jo envejava. D’ençà, que alguns dels seus poemes m’acompanyen i per això comparteixo amb ell l’alegria de la publicació del seu darrer recull de poemes, La insolència que ens queda (Labreu, 2021).
La poètica d’en Jorge és, ho ha estat sempre, una poètica de la frontera. Fins i tot quan els seus temes han girat al voltant del cos o de la pell (i la llaga) aquesta és vista com una frontera.
La meua terra és la frontera I no s’acaba mai. Rese, Tremendament rese Per ella a cada minut. La meva terra és la paraula I no s’acaba mai. La pell I la llaga supervivent.
La raó de les sèquies (Afers, 2006), p.21
Brotons escriu des d’una sensibilitat extrema amb l’errància, la dispersió, la diàspora (en el sentit del George Perec que escriu a Ellis Island, de Jabés...). La frontera és una predisposició de l’ànima, un territori a partir del qual obrir-se (nafra-llaga) a la vida de l’altre. Brotons ho deixa clar en el primer poema de La insolència, “Trieste”, un dels millors poemes del llibre, on on ens recorda que Potser no he estat mai a Trieste/ però recordo haver passejat pel Canal Grande/i haver vist l’exili als ulls de l’Svevo i el Magris (p. 9).
La de Brotons és també una poètica de la llum i la celebració que no eludeix l’experiència del dolor. Recordo ara uns versos de La raó de les sèquies, sempre els recordo perquè van amb mi, uns versos on dolor i celebració van de la mà: (...) Ancià és l’amor que ens arrossega,/ anciana també la teua curta vida./Beu – fill meu – les nostres llàgrimes/ Perquè són els dies que et celebrem (La raó de les sèquies, p.35), i així, com també diuen uns versos de Verb de continuïtat (Curbet, 2014), Convocats per la vida,/ havíem corregut i/mossegat els dies/ empentats per una estranya/sensació de fam feliç.
Amb verb de continuïtat, Brotons va encetar una poesia depuradíssima, epigramàtica que molt sovint adopta un to aforístic. Una tendència que es referma a La insolència, un llibre ple de desig, de sensualitat... on la pell ha deixat de ser llaga per esdevenir una terra on l’errant redescobreix la meravella, on s’hi arriba assedegat i sorprès.
Hi havia mort i encara em resistia. Hi era estès i no ho sabia. menjava i emmagria.
Ho dic. Ho dic ben alt. Sonorament. Per si no sabeu què és l’atzar.
Tota mentida està dita, em diu el savi posador en pista. Ara queda la narració.
Un bacio, un bacio ancora, Adorata semblante.
p.18
La insolència és, sí, un llibre d’amor, un llibre de cossos, és un llibre gairebé exaltat davant un renéixer de vell, com expressa una imatge del seu primer poemari: El tiempo raro (El cep i la Nansa, 2002). Així llegim: Inaugura la vellea/ que no han tingut/ els teus avantpassats (p.50). Perquè no, sense ser un llibre crepuscular, aquest no podria ser un llibre d’amor escrit per un noi de vint anys o un home de trenta...ni ganes.
De fet, un diria que tota la poètica d’en Jorge, que s’estén al llarg de més de vint anys, el poeta sembla perplex, inquiet, no plenament encaixat en el seu temps... la frontera no només està a l’espai (recordem que per ell és una predisposició de l’ànima) també està en el temps, un temps en el que el poeta semblava sentir-se desterrat... i ara...a l’edat en la que les amenaces podrien materialitzar-se, quan la pell podria ser més llaga que mai, Brotons es situa davant del temps amb els ulls plens de meravella, de gratitud... com qui rep una ofrena, una bola extra... com que es diu a sí mateix: “qui m’ho hagués dit”... o “quina sort, xaval!”...
Les dues dones que xerraven al carrer han callat, de colp, en sentir l’agut gemec de la teua pell.
S’han donat el comiat amb el vermell a les galtes que dona la intuïció.
Si em digueres adéu ara, col·lapsaria. Si els dits i els llavis saberen que retornaran al seu estat natural, desapareixerien.
A boqueta de nit, la llum i l’ànsia.
p.15
Un poemari, doncs –La insolència que ens queda–, encès i lluminós que traspua la saviesa dels cossos. Enhorabona Jorge!
Sabem que tota alegria és sempre impura, que porta en si la llavor de la dissort. Però, i el dolor, que fa de nosaltres una terra devastada? Pot arribar a ser fecund el dolor?
Fa gairebé onze anys, una nena va morir en un accident trivial: en un no-res la nostra vida és fendida. Uns mesos abans jo havia segut al seu costat a l’Aliança Francesa de Sabadell. La recordo disposada a amarar-se, com nosaltres, de bellesa i de coneixement, recordo haver pensat en el seu futur, que imaginava esplèndid.
La nena era la Maria Gerona Ayala. Sobre el dolor del pares només podem guardar silenci, qualsevol paraula és sobrera, la llavor d’una impostura. Podem, però, deixar-nos endur per la seva veu, perquè tant en Josep Gerona com la Nati Ayala han escrit dos llibres terribles i bellíssims, profunds i bellíssims... senzillament bellíssims en memòria de la Maria.
Un d’ells, “El no-res perdura sempre,” de Josep Gerona, batega ara les meves mans. El llibre va guanyar el Premi Pollença de Poesia 2020, i està editat per El Gall Editor amb una cura i una sobrietat amb perfecta sincronia amb el text de Gerona.
Voldria que aquest llarg preliminar no fos dissuasiu, com ho és la perspectiva d’haver d’encarar el dolor, perquè “El no-res perdura sempre” és un llibre magnífic, rellevant en mig de l’immens soroll que també es manifesta en el món dels que llegim poesia, un llibre que us vull convidar a llegir.
Potser una cronologia, el llibre es vida que es desplega en un retaule que no només conté dolor. “El no-res” és un llibre obert i polièdric, ple d’homenatges, on ressonen lectures i músiques. Un llibre amb formes diverses. Un llibre cultivat, on hi ha espai per a poemes plens de tendresa que llegim estremits, nosaltres que hi podem llegir les premonicions, com aquest que apareix a la primera secció (Bach, que és quan Déu parla als homes):
VETLLA
Mentre dorms, estesa, callada, innocent –com si ja fossis morta, però encara no ho ets –, cara amunt com si volguessis beure de les estrelles un glop de vida eterna, sento només veus i més veus de guerra, als meus peus. En parlen, la justifiquen, la repeteixen mil vegades la mentida, més de mil cops per fer-la creure. Així que, filleta meva, no sé el que ens pot durar aquesta pau tan petita, aquesta íntima festa on tu i jo cantem i riem: oh la gran felicitat d’aprendre un nou món i d’inventar-ne les paraules! No sé fins on ens deixaran seguir-lo, ni quan no ens tallaran el feble cordó de l’existència perquè tornem a dins la foscor d’abans del nàixer. Del que haurem viscut, d’aquesta abraçada llarga i forta –més forta que un tro d’anit –, ni tu ni jo no en podrem guardar record. Haurem estat fugaç estel brillant com eixa llum per unes poques hores, les escasses llunes que tu hagis somiat aquest insòlit regne d’amor.
Arriba el cop, la vida sembla haver-se deturat, ser només memòria. A la segona secció (Mozart, que és quan els àngels canten), hi trobem:
SETZE DE FEBRER
Behind the hill is sorcery And everything unknown, Emily Dickinson
Algun dia brillaren com la Seda, breument. I després les cendres, les va escampar el vent —els àtoms que volen es desprenen i mai no deixaran de ballar.
Nosaltres ens vestim amb els aniversaris, els abrics que ens treuen el fred dels morts —el seu Oblit. Ells havien dat al món rialles noves. Molt estrictament, Simetria ens n’ha retornat sanglots. ¡Aquí s’havia celebrat tant! Hi regnava la joia. Amb entusiasme vam viure-hi catorze anys de festa.
Mentre tu vas restar en aquesta terra vam ser humans amb la llum als ulls —com tants d’altres—, petits éssers que empelten paraula amb esperança. Abans de la teva desaparició, aquí es celebrava. S’hi celebrava molt.
S’escau el vers d’Ungaretti: “Reparo, sobrevivint-te, l’horror dels anys que t’usurpo”. La vida es va vivint: “com comença la traïció?/ vivint i fent per viure”, l’àvia envelleix mirant de “traure del parèntesi/ de la seva petita vida algun/ rebrot de força per viure”; s’escolen paisatges i converses; s’escolen altres pèrdues (el sentit record d’en Robert Ferrer, per exemple). Sentim la vida, que sempre troba escletxes, cançons i àries, pel·lícules franceses, postals... tot de textos que acompanyen la lectura i s’hi integren: llibre-àlbum, retaule:
A PROPÒSIT DE DARWISH
T’he d’escriure, Robert, en relació al poema que obre el llibre de Darwish que et volia regalar —i que ara ja no podràs llegir. Comença amb «faré aquest llarg camí... fins al final», després hi diu que «no té res a perdre» i que «creuarà la filera de palmeres». Ens hi compara amb el curs veloç de les fletxes: la nostra vida fa molt poc que dura i pot tornar a començar? —ell s’hi pregunta. Em semblava que et podia donar pau, com me l’ha donada a mi. Però ara, Robert, ja no puc fer res més que escriure’t a propòsit del poema de Darwish.
El poeta afirma que el seu gran dolor no li ha servit per entendre millor res, però que li ha atorgat, això sí, el privilegi de poder sentir-se més a prop de tots els que pateixen en aquest món nostre. I no, certament el dolor no calia, però jo agraeixo que amb el seu retaule Gerona hagi aconseguit transformar la terra devastada en un paisatge òrfic: un lloc ordenat, conreat amb discreció, un llenguatge que és un indret a on poder anar a l’encontre dels nostres morts:
COM T’ESCRIURÉ
II
(al matí)
Què m’has escrit amb les ratlles de sol a la paret del quarto? Què m’hi poses? És salutació o és comiat? T’ha costat molt aprendre a escriure així? Perquè jo també tinc ganes de deixar enrere aquesta lletra gris que em pesa com el plom, i ser capaç de cantar com l’ocell les meravelles de llum. Però encara no en sé. Ensenya-me’n tu!
I així, amb la paraula ordenada Gerona ha bastit un regne d’amor que perdura. Sé que tothom tenim un munt de propostes i lectures, com per omplir unes quantes desenes de vides i mai no sembla aturar-se aquest brunzit, per això agraeixo que el llibre hagi arribat a les meves mans, i amb ell poemes que ja sempre m’acompanyaran, memòria de l’oreneta i de l’home que tenia geranis al seu balcó, i que jo vetllava.
A la darrera versió del llibre no es va incorporar, finalment, aquest preciós poema que evidencia la tensió que ens acompanya (fills, com som, de temps despietadament escèptics), el dubte sobre la realitat o no de l’invisible, si allò que semblen senyals són només fruit del nostre desig, paridòlies (per fer servir una imatge que apareix en un altre poema). Reprodueixo el poema inèdit, amb el permís del poeta i tota la gratitud:
T’HE COMENÇAT A PINTAR UNA SUITE
T’he començat a pintar una suite –quatre gargots sobre papers encerats– ara que falten pocs dies pel vuitè aniversari de la teva partença. Li he dit «Suite de juny per a la Maria».
Els noms dels papers són coses així: la meva filla és viva, autoretrat del vint-i-sis de juny, la casa serà sempre casa nostra, cada estiu retornem a la mar... Serà la teva presència o és la teva absència que em fa tremolar les mans quan frego el pinzell per la graella de les ratlles del cartró.
¿Els colors de les taques no tindran alguna significació desconeguda o oblidada en néixer?
El monòleg de les meves preguntes, que ressonen com frases retallades, cerca la teva veu en les respostes. ¿És només el meu cervell qui et fa retornar sempre o hi ha en el món figures que em resulten invisibles?
Josep Gerona (inèdit).
El dubte que també és present al poema “Sigui el que sigui”, llegit a aquest vídeo per Berta Giraut:
