Passeig amb Amos Oz. Un poema d'Erri De Luca

Un poema d'Erri De Luca li retorna una imatge nítida.

Probablement sigui l'any 2005, en una platja de Badalona, hivern o potser ja primavera. El fill ja s’enfila per una estructura de cordes seguit per la mirada de la seva mare i el-cor-en-un-puny del seu pare. El pare obre la motxilla i extreu la lectura que fa a penes uns minuts acaba d’escollir en una llibreria de Barcelona.

Com arriba a aquell llibre amb un títol tant poc prometedor? per què aquest per passar una tarda de metges a la Badalona? Probablement va ser seguint l’estela d’una de les seves traductores, el treball de la qual llegeix amb devoció d’ençà que va conèixer la poesia de Iehuda Amikhai.

Després vindria la meravella d’una història de molt d’amor i molta obscuritat, i també l’eterna maduració personal, la certesa de l'allunyament progressiu de certes posicions, quasi amniòtiques, que ja li no li pertanyien: era ell un traïdor? Avui comprova el subratllat:

“Traidor –creo- es quien cambia a ojos de aquellos que odian cambiar y no pueden concebir el cambio, a pesar de que siempre quieran cambiarle a uno. En otras palabras, traidor, a ojos del fanático, es cualquiera que cambia. Y es dura la elección entre convertirse en fanático o convertirse en un traidor. No convertirse en fanático significa ser, hasta cierto punto y de forma, un traidor a ojos del fanático.”

Amos Oz, Contra el fanatismo.

Agraeix les lectures que el van acompanyar aleshores. Anys després, M.R.A. li esmenta un altre heterodox, Erri De Luca, de qui encara ha llegit més aviat poc. Si, l'ha llegit més aviat poc però conserva als ulls cada lloc on l’ha llegit: un tren tornant de Madrid; una bellíssima habitació de l’Alt Empordà; escoltant els xiscles dels fills que es remullen a la Muga...

Quina felicitat retrobar-se quasi deu anys després amb Amos Oz, avui mentre llegeix la poesia d'Erri De Luca. Dos homes que han treballat la terra i la paraula. Dos homes que han dosificat les gotes.

PASEO CON AMOS OZ

A lo largo de los muros exteriores de Jerusalén
donde antes del 67 pasaba la frontera
y las armas de fuego buscaban cuerpos para abatir,
andábamos mientras me enseña las piedras pesadas como plomo.
Es una clara mañana de febrero,
no se habla de sangre, pero sí de agua.
Recuerdo el pozo excavado en mi campo
La felicidad del primer chorro esparcido sobre la tierra,
agua repartida entre los árboles y el uso de la casa,
poca, dosificada y devuelta, para que no se desperdicie.
Él recuerda la que usaba para lavarse los dientes,
Después la echaba en un cubo
Que servía para limpiar el pavimento
Luego se estrujaba con un paño
Para verterse sobre un huerto de cebollas.
Entonces nos detuvimos para sonreír.
Éramos dos personas que han dosificado las gotas.


Erri de Luca, Sólo ida.

Erri De Luca
Sólo ida. Poesía completa.
Traducció de Fernando Valverde
Seix Barral, Barcelona 2017.

Amos Oz
Una pantera en el sótano
Traducció de Marta Lapides, Sonia de Pedro i Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004.

Amos Oz
Una historia de amor y oscuridad
Traducció de Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004

Reeditat per Random House Mondadori a la col·lecció Debolsillo.

Amos Oz
Contra el fanatismo.
Traducció de Daniel Sarasola.
Siruela, Madrid 2003.

Desvetllant Devesa oculta... a l'Acadèmia de belles arts i al Cub blanc de Ràdio Sabadell

Amb molta alegria hem presentat “Devesa oculta” a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Moltes gràcies a tots i totes les que heu vingut, a Belles Arts per acollir-nos i a Papers de Versàlia, altra vegada, per editar aquest llibre, com un miracle.

La presentació ha anat a càrrec del poeta Josep Maria Ripoll, a qui admiro perquè és un poeta profund, exquisit i humild. També hem pogut mostrar els magnífics dibuixos de José Moreno, que són, en si mateixos, una lectura pròpia.

Dibuixos de José Moreno a la seva taula de treball.

 

Dibuixos de José Moreno a la meva taula

Avui també s'ha emès, a Ràdio Sabadell, una conversa al voltant de la presentació del llibre (l'audio en aquest enllaç) amb la Raquel Garcia, presentadora del Matí de Ràdio Sabadell, Gerard Torres presentador de l’espai “El cub blanc” i amb Josep Moreno, autor dels dibuixos del llibre. Ha estat una conversa molt grata, ens hem sentit com a casa. Moltes gràcies al programa, a Ràdio Sabadell, i a la Raquel i en Gerard per acollir-nos.

Incendi a les fulles clares...

 
 

Ara fa un any, Papers de Versàlia va convidar als companys Anna Garcia Garay, David Madueño, Toni Quero i a mi mateix a llegir alguns dels nostres poemes, en un format agraït perquè disposàvem de prou temps per fer arribar alguna cosa més que un parell de poemes llegits de forma adotzenada i a corre-cuita. A mi em va servir per poder gaudir, encara més, de la poesia dels meus companys. 

Vaig decidir començar la meva lectura amb aquest poema, que descriu la meva imatge l'univers com a ésser viu, munífic i magnificent. Aleshores el vaig llegir a mode d'autoretrat, i ara, just quan fa un dia que tinc a les mans els primers exemplars de “Devesa Oculta”, penso que descriu bé l'estat de participació amb la natura, amb el somni, amb l’ànima i el món (com si no fossin el mateix),  l'estat d’exaltada recerca amb el que els poemes van ser escrits. 

 

 

 

Incendi a les fulles clares del bedoll,
cacera a les altures.

Arreu, la tinta roja perfon
l’hora incandescent. És ara,

hi ha una remor de mar a les copes altes,

les branques graten i graten
el ventre d’una bèstia,
avui, manyaga.

Hi ha una remor d’onades,
el més proper al silenci,

a un silenci humà,
és a dir, latent.

A sota, confino textos sobre l’ànima i l’escissió,

m’ha semblat entendre
un somni que a vegades em visita,
un somni sobre l’oceà i sobre la força
d’allò que depassa tota humana mesura.

El que ara em cobreix
és també un oceà límpid,
i és sagrat també,

i el bedoll, i el roig,
i la remor.

 

V.M.

Devesa oculta,
Papers de Versàlia,
Sabadell 2018.

Devesa oculta

Sortim amb la N, sota la pluja de primavera, arrossegant el carro de la compra fer un estrany encàrrec, anar a buscar els primers exemplars de Devesa oculta. 

Com sempre he tingut la immensa sort de poder fer les coses acompanyat. Ha estat un privilegi poder comptar amb els magnífics dibuixos que en José Moreno ha fet especialment pel llibre, i també poder acompanyar en Rodrigo Martínez en la seva feina de maquetació i digitalització dels dibuixos, i saber que en Marcel Ayats ha estat a sobre de la impressió amb la seva delicadesa i coneixement... i comptar amb en Josep Gerona en tot moment, i amb l’Esteban Martínez, en Josep Maria Ripoll, i el Quilo Martínez...

Gràcies a tots, i especialment a Papers de Versàlia per la nova oportunitat de publicar amb ells aquests poemes.

 - o -

Víctor Mañosa
Devesa oculta
Dibuixos de José Moreno
Papers de Versàlia, Sabadell 2018.

Allegro, fragilitat, un poema de Tomas Tränstromer

En sortir al carrer, de camí a casa, et trobes una ploma gastada que encara guarda la dignitat de l'au que revestia i envolava. Penses en H, que sempre recollia les plomes que es trobava.

A casa una treva. Sobre la taula, la poesia d'Erri de Luca i la llum blanquíssima dels versos de Tomas Tränstromer.  Aquest és el meu pensament per tu H: rodaran les pedres i travessaran les nostres cases de vidre però les finestres, i d'alguna manera nosaltres, quedarem intactes. Ho vull creure, crec, serà.

ALLEGRO

Toco a Haydn después de un día negro
y siento un sencillo calor en las manos.

Las teclas quieren. Golpean suaves martillos.
El tono es verde, vivaz y calmo.

El tono dice que la libertad existe
y que alguien no paga impuesto al César.

Meto las manos en mis bolsillos Haydn
y finjo ser alguien que contempla el mundo con serenidad.

Izo bandera Haydn- significa:
“No nos rendiremos. Pero queremos paz.”

La música es una casa de cristal en la ladera
donde vuelan las piedras, donde las piedras ruedan.

Y ruedan las piedras y la atraviesan
pero cada ventana queda intacta.

(Tomas Traströmer)

Tomas Tranströmer
Deshielo a mediodía.
(selecció de poemes)
Traducció de Roberto Mascaró
Nórdica Libros,
Madrid 2011





(*) he fet una lleugeríssima modificació a la versió de Roberto Mascaró.

Créixer a les esquerdes, a la recerca del sòl fèrtil (quan tres poemes s'emmirallen en la memòria)

Girona, en companyia de les Osques que la vida deixa a les pàgines de l'amic David Madueño, amb qui comparteixo el camí de l'heura. El sol entra filtrat per l’atzar de les fulles del llimoner i un dels seus poemes ressona en els passatges encara frescos (als ulls les primeres proves de maquetació) del meu proper llibre.

El poema d’en David, al mirall de la memòria d’un de meu que, alhora, s’emmiralla en un de Ricard Mirabete. 



No em puc estar de compartir certes sincronies.



ORGÀNICA

Tingues la ment orgànica.

Deixa que creixi i s’expandeixi
com les plantes urbanes
que s’esberlen a l’asfalt

en indrets inversemblants.

Això farà que no s’esgoti

en la recerca del sòl fèrtil

dessota de tant quitrà,

i arreli avui en la pols

i en l’ombra del demà.

David Madueño

- o -




He vist el miracle homeopàtic

d’unes flors

insolents i arbitràries

com una gràcia.



Creixien, també elles,

a les esquerdes.

V.M.

Aquest poemet el vaig escriure a la pàgina on es troba el poema A l’arrel del recull de poemes Radar de Ricard Mirabete, sota l’influx dels poemes de Fragments sobre el blanc de la paret, que van sortir al Quadern Emily Dickinson de Papers de Versàlia.



A L’ARREL

Creixes en les esquerdes

entre parets altes i brutes

a l’arrel de veus sense tronc.

La sola casa on tot es fascina.

De matí la llum diàfana

i un paisatge desert.

Quan és fosc la boira

i cadires blaves.

Un ample vent metàl·lic et travessa l’espinada tota.



Ricard Mirabete





David Madueño,

Osques.

Témenos edicions,
Barcelona 2017.




Ricard Mirabete, 

Radar.
Témenos edicions,
Barcelona 2012.




V.M.

Devesa oculta,
Papers de Versàlia,
Sabadell 2018
.



La gràcia i el vell estadístic

Algú va deixar a la taula de la nostra petita sala comú un article de la magnífica revista Quanta Magazine. L’article dóna llum sobre la intrahistòria de la demostració de la desigualtat de correlació gaussiana (GCI) que va trobar un estadístic jubilat: Thomas Royen, qui explica que la demostració li va venir al cap mentre es rentava les dents el 17 de juliol de 2014:

The “feeling of deep joy and gratitude” that comes from finding an important proof has been reward enough. “It is like a kind of grace,” he said. “We can work for a long time on a problem and suddenly an angel  – [which] stands here poetically for the mysteries of our neurons- brings a good idea.”

El “sentiment d'alegria profunda i gratitud” que ve de trobar una prova important és prou recompensa. “És com una mena de gràcia (...) Podem treballar durant molt de temps en un problema i de sobte un àngel –per referir-nos poèticament als misteris de les nostres neurones- ens porta una bona idea”.

Quina bellesa sentir parlar d’alegria profunda, de gratitud i de gràcia. I la preciosa i rilkeana menció a l’àngel que podríem associar aquí a tot allò que habita o ens arriba a través de l’inconscient... o  –per què no?, per què no?- a un agent extern: què sinó és la gràcia?

I quina pena, també, la falta de valor –a mi m’ho sembla- d’atribuir aquesta poesia al misteri de les neurones. Com si atribuíssim la bellesa de la cançó que ara sona als meus auriculars al maquinari de l’ordinador a través del qual m’arriba, als misteris de les resistències i els microprocessadors.

La relació de l’inconscient amb la descoberta no es nova, tampoc en matemàtiques. Els casos paradigmàtics d’Henri Poincaré –glossat per Jaques Hadamard a un llibre que avui seria impensable: Psicologia de la invenció en el camp matremàtic, una reflexió sobre el paper de l’inconscient i l’estètica en la creació i descobriment matemàtic-, o de Ramanujan –qui rebia informació directament de les seves divinitats- són suficientment coneguts... però diria que com a part del folklore. Parlar de l’inconscient a l’època de la neurociència contemporània sembla un anacronisme –a mi em sembla que el “descobriment” de l’inconscient va ser un dels avenços més profundament transformadors. Parlar de gràcia a l’època de la moderna neurociència, garantia d'anatema.

I malgrat tot, la gràcia, per referir-nos poèticament al misteri de... la gràcia.

- o -

Jaques Hadamard
Psicologia de la invención
en el campo matemático.
Traducció de L.A. Santaló
Espasa-Calpe
Buenos Aires, 1947.

Reeditat per la RSME

Versió Online.