He comprat el llibre d’Àlex Chico que vas recomanar al teu Blog, "La tristeza del eco", i no ha estat fàcil, ja saps les distribuidores. El pobre Chico haurà d’esperar una llarga llista d’espera: sóc més comprador compulsiu que lector. Ara que aviat deixarem de ser “reinas por un año” (tinc moltes ganes de llegir el nou llibre de l’Esteban) i que el viatge de l’Antonio las Vegas arriba a la seva fi, ara que tot acaba perquè tot recomenci, vull tornar-te la recomanació.
Tu em vas fer conèixer Zagajevski, Zagajevski em porta a un seu traductor –en Xavier Farré-, i jo tanco el cercle: es tracta de “La disfressa dels arbres” un poemari de Xavier Farré que m’ha agradat molt.Ja sabem que hi ha riscos en les recomanacions: són els llibres que vénen a nosaltres i no a l’inrevés (és idiota qui cregui que els objectes no tenen voluntat i que no hi ha un ordre subterrani que lliga el destí dels objectes i nosaltres pobres personetes).
La disfressa dels arbres és un llibre escrit des d'una saviesa i una maduresa que corprenen. De primer el llibre em va fer pensar en la claror de la teva “Raó de les sèquies”, comença endevinant-se la mateixa llum i el mateix neguit de no ser d’enlloc:
He obligat els ulls, emperesits al nord,
perquè s’habituïn a aquests tons torrats.
Sempre els han volgut evitar, com una amenaça
palesa. I en altres latituds han preferit
simular unes cataractes per a la memòria.
No sempre l’oblit dels colors no és voluntari.
Són tènues en aquesta terra que he crescut,
embolcallant una trista cel.lofana en tot viatge.
(del poema “Arribada” de X. Farré).
Independentment de la intenció del poeta, no he pogut deixar de llegir el llibre en una clau molt marcada per la teva literatura.
En un punt però el llibre s'allunya de les teves claus, l’atmosfera global del llibre és tant deshabitada... hi ha les restes d’un dia de mercat, hi ha els cafès, hi ha hagut converses... però hi ha una profunda introspecció ja que de totes aquestes coses (el mercat, els cafès) ens arriba només el seu eco a l’interior del narrador.
A mi el llibre m'ha agradat molt. si vols, també pots llegir-li algun poemes a les darreres plaquettes dels Versàlia.
Avui, aquest migdia, entre anada i tornada a l'escola del fill, he estat fullejant a la llibreria un llibre de George Perec, “Ellis Island”, a mig camí entre la poesia i el reportatge. M’he apuntat el que diu la contraportada: “el que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí, és l’errància, la dispersió, la diàspora. Ellis Island és per mi el lloc mateix de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc, l’enlloc”. També he vist el nou poemari de la Raquel Casas. Hauran d’esperar a un altre dia... no es pot amb tot.
Una abraçada nen.
Víctor.
