Havia escoltat en diverses ocasions a Sharon van Etten al mentre conduïa, al programa matinal, fugint de la intempèrie de les notícies, però mai no m’havia parat a escoltar-la amb deteniment. Potser perquè avui ha aparegut el seu nom al quadernet de la guantera on apunto, amb la lletra que el temps del semàfor em permet, les cançons o els grups que he de buscar quan tingui respir, o potser perquè en fons la qüestió de retrobar-se amb el jo que hem sigut (i el que serem), una idea bellíssima i reparadora, plana per casa –apareix a un brevíssim curt del fill i també a alguns poemes–, he trobat commovedor aquest vídeo i també la cançó. M’agraden aquests arranjaments saturadíssims, i fins i tot els aires del vuitanta d’alguns teclats.
Et veig tan incòmodament sola... m’agradaria poder mostrar-te quant has crescut (...) Et veig tant despreocupada, però només tens disset anys...
I know what you wanna say I think that you’re all the same Constantly being led astray You think you know something you don’t
Downtown hotspot halfway up the street I used to be free, I used to be seventeen Follow my shadow around your corner I used to be seventeen, now you’re just like me
Down beneath the ashes and the stone Sure of what I've lived and have known I see you so uncomfortably alone I wish I could show you how much you’ve grown
Downtown hotspot used to be on this street I used to be seventeen, I used to be seventeen Now you’re a hotshot hanging on my block Sun coming up, who’s my shadow?
I know what you’re gonna be I know that you’re gonna be You'll crumble it up just to see Afraid that you'll be just like me
Downtown hotspot halfway through this life I used to feel free, or was it just a dream? Now you’re a hotshot, think you're so carefree But you’re just seventeen, so much like me You’re just seventeen, you're just seventeen Seventeen.
Fa ja tretze anys, vaig gaudir del privilegi de compartir la fornada dels nostres llibres amb Jorge Brotons. Hoy era Martes (Papers de Versàlia, 2008) era el seu tercer llibre i en ell llegia una maduresa i un ofici que jo envejava. D’ençà, que alguns dels seus poemes m’acompanyen i per això comparteixo amb ell l’alegria de la publicació del seu darrer recull de poemes, La insolència que ens queda (Labreu, 2021).
La poètica d’en Jorge és, ho ha estat sempre, una poètica de la frontera. Fins i tot quan els seus temes han girat al voltant del cos o de la pell (i la llaga) aquesta és vista com una frontera.
La meua terra és la frontera I no s’acaba mai. Rese, Tremendament rese Per ella a cada minut. La meva terra és la paraula I no s’acaba mai. La pell I la llaga supervivent.
La raó de les sèquies (Afers, 2006), p.21
Brotons escriu des d’una sensibilitat extrema amb l’errància, la dispersió, la diàspora (en el sentit del George Perec que escriu a Ellis Island, de Jabés...). La frontera és una predisposició de l’ànima, un territori a partir del qual obrir-se (nafra-llaga) a la vida de l’altre. Brotons ho deixa clar en el primer poema de La insolència, “Trieste”, un dels millors poemes del llibre, on on ens recorda que Potser no he estat mai a Trieste/ però recordo haver passejat pel Canal Grande/i haver vist l’exili als ulls de l’Svevo i el Magris (p. 9).
La de Brotons és també una poètica de la llum i la celebració que no eludeix l’experiència del dolor. Recordo ara uns versos de La raó de les sèquies, sempre els recordo perquè van amb mi, uns versos on dolor i celebració van de la mà: (...) Ancià és l’amor que ens arrossega,/ anciana també la teua curta vida./Beu – fill meu – les nostres llàgrimes/ Perquè són els dies que et celebrem (La raó de les sèquies, p.35), i així, com també diuen uns versos de Verb de continuïtat (Curbet, 2014), Convocats per la vida,/ havíem corregut i/mossegat els dies/ empentats per una estranya/sensació de fam feliç.
Amb verb de continuïtat, Brotons va encetar una poesia depuradíssima, epigramàtica que molt sovint adopta un to aforístic. Una tendència que es referma a La insolència, un llibre ple de desig, de sensualitat... on la pell ha deixat de ser llaga per esdevenir una terra on l’errant redescobreix la meravella, on s’hi arriba assedegat i sorprès.
Hi havia mort i encara em resistia. Hi era estès i no ho sabia. menjava i emmagria.
Ho dic. Ho dic ben alt. Sonorament. Per si no sabeu què és l’atzar.
Tota mentida està dita, em diu el savi posador en pista. Ara queda la narració.
Un bacio, un bacio ancora, Adorata semblante.
p.18
La insolència és, sí, un llibre d’amor, un llibre de cossos, és un llibre gairebé exaltat davant un renéixer de vell, com expressa una imatge del seu primer poemari: El tiempo raro (El cep i la Nansa, 2002). Així llegim: Inaugura la vellea/ que no han tingut/ els teus avantpassats (p.50). Perquè no, sense ser un llibre crepuscular, aquest no podria ser un llibre d’amor escrit per un noi de vint anys o un home de trenta...ni ganes.
De fet, un diria que tota la poètica d’en Jorge, que s’estén al llarg de més de vint anys, el poeta sembla perplex, inquiet, no plenament encaixat en el seu temps... la frontera no només està a l’espai (recordem que per ell és una predisposició de l’ànima) també està en el temps, un temps en el que el poeta semblava sentir-se desterrat... i ara...a l’edat en la que les amenaces podrien materialitzar-se, quan la pell podria ser més llaga que mai, Brotons es situa davant del temps amb els ulls plens de meravella, de gratitud... com qui rep una ofrena, una bola extra... com que es diu a sí mateix: “qui m’ho hagués dit”... o “quina sort, xaval!”...
Les dues dones que xerraven al carrer han callat, de colp, en sentir l’agut gemec de la teua pell.
S’han donat el comiat amb el vermell a les galtes que dona la intuïció.
Si em digueres adéu ara, col·lapsaria. Si els dits i els llavis saberen que retornaran al seu estat natural, desapareixerien.
A boqueta de nit, la llum i l’ànsia.
p.15
Un poemari, doncs –La insolència que ens queda–, encès i lluminós que traspua la saviesa dels cossos. Enhorabona Jorge!
Sabem que tota alegria és sempre impura, que porta en si la llavor de la dissort. Però, i el dolor, que fa de nosaltres una terra devastada? Pot arribar a ser fecund el dolor?
Fa gairebé onze anys, una nena va morir en un accident trivial: en un no-res la nostra vida és fendida. Uns mesos abans jo havia segut al seu costat a l’Aliança Francesa de Sabadell. La recordo disposada a amarar-se, com nosaltres, de bellesa i de coneixement, recordo haver pensat en el seu futur, que imaginava esplèndid.
La nena era la Maria Gerona Ayala. Sobre el dolor del pares només podem guardar silenci, qualsevol paraula és sobrera, la llavor d’una impostura. Podem, però, deixar-nos endur per la seva veu, perquè tant en Josep Gerona com la Nati Ayala han escrit dos llibres terribles i bellíssims, profunds i bellíssims... senzillament bellíssims en memòria de la Maria.
Un d’ells, “El no-res perdura sempre,” de Josep Gerona, batega ara les meves mans. El llibre va guanyar el Premi Pollença de Poesia 2020, i està editat per El Gall Editor amb una cura i una sobrietat amb perfecta sincronia amb el text de Gerona.
Voldria que aquest llarg preliminar no fos dissuasiu, com ho és la perspectiva d’haver d’encarar el dolor, perquè “El no-res perdura sempre” és un llibre magnífic, rellevant en mig de l’immens soroll que també es manifesta en el món dels que llegim poesia, un llibre que us vull convidar a llegir.
Potser una cronologia, el llibre es vida que es desplega en un retaule que no només conté dolor. “El no-res” és un llibre obert i polièdric, ple d’homenatges, on ressonen lectures i músiques. Un llibre amb formes diverses. Un llibre cultivat, on hi ha espai per a poemes plens de tendresa que llegim estremits, nosaltres que hi podem llegir les premonicions, com aquest que apareix a la primera secció (Bach, que és quan Déu parla als homes):
VETLLA
Mentre dorms, estesa, callada, innocent –com si ja fossis morta, però encara no ho ets –, cara amunt com si volguessis beure de les estrelles un glop de vida eterna, sento només veus i més veus de guerra, als meus peus. En parlen, la justifiquen, la repeteixen mil vegades la mentida, més de mil cops per fer-la creure. Així que, filleta meva, no sé el que ens pot durar aquesta pau tan petita, aquesta íntima festa on tu i jo cantem i riem: oh la gran felicitat d’aprendre un nou món i d’inventar-ne les paraules! No sé fins on ens deixaran seguir-lo, ni quan no ens tallaran el feble cordó de l’existència perquè tornem a dins la foscor d’abans del nàixer. Del que haurem viscut, d’aquesta abraçada llarga i forta –més forta que un tro d’anit –, ni tu ni jo no en podrem guardar record. Haurem estat fugaç estel brillant com eixa llum per unes poques hores, les escasses llunes que tu hagis somiat aquest insòlit regne d’amor.
Arriba el cop, la vida sembla haver-se deturat, ser només memòria. A la segona secció (Mozart, que és quan els àngels canten), hi trobem:
SETZE DE FEBRER
Behind the hill is sorcery And everything unknown, Emily Dickinson
Algun dia brillaren com la Seda, breument. I després les cendres, les va escampar el vent —els àtoms que volen es desprenen i mai no deixaran de ballar.
Nosaltres ens vestim amb els aniversaris, els abrics que ens treuen el fred dels morts —el seu Oblit. Ells havien dat al món rialles noves. Molt estrictament, Simetria ens n’ha retornat sanglots. ¡Aquí s’havia celebrat tant! Hi regnava la joia. Amb entusiasme vam viure-hi catorze anys de festa.
Mentre tu vas restar en aquesta terra vam ser humans amb la llum als ulls —com tants d’altres—, petits éssers que empelten paraula amb esperança. Abans de la teva desaparició, aquí es celebrava. S’hi celebrava molt.
S’escau el vers d’Ungaretti: “Reparo, sobrevivint-te, l’horror dels anys que t’usurpo”. La vida es va vivint: “com comença la traïció?/ vivint i fent per viure”, l’àvia envelleix mirant de “traure del parèntesi/ de la seva petita vida algun/ rebrot de força per viure”; s’escolen paisatges i converses; s’escolen altres pèrdues (el sentit record d’en Robert Ferrer, per exemple). Sentim la vida, que sempre troba escletxes, cançons i àries, pel·lícules franceses, postals... tot de textos que acompanyen la lectura i s’hi integren: llibre-àlbum, retaule:
A PROPÒSIT DE DARWISH
T’he d’escriure, Robert, en relació al poema que obre el llibre de Darwish que et volia regalar —i que ara ja no podràs llegir. Comença amb «faré aquest llarg camí... fins al final», després hi diu que «no té res a perdre» i que «creuarà la filera de palmeres». Ens hi compara amb el curs veloç de les fletxes: la nostra vida fa molt poc que dura i pot tornar a començar? —ell s’hi pregunta. Em semblava que et podia donar pau, com me l’ha donada a mi. Però ara, Robert, ja no puc fer res més que escriure’t a propòsit del poema de Darwish.
El poeta afirma que el seu gran dolor no li ha servit per entendre millor res, però que li ha atorgat, això sí, el privilegi de poder sentir-se més a prop de tots els que pateixen en aquest món nostre. I no, certament el dolor no calia, però jo agraeixo que amb el seu retaule Gerona hagi aconseguit transformar la terra devastada en un paisatge òrfic: un lloc ordenat, conreat amb discreció, un llenguatge que és un indret a on poder anar a l’encontre dels nostres morts:
COM T’ESCRIURÉ
II
(al matí)
Què m’has escrit amb les ratlles de sol a la paret del quarto? Què m’hi poses? És salutació o és comiat? T’ha costat molt aprendre a escriure així? Perquè jo també tinc ganes de deixar enrere aquesta lletra gris que em pesa com el plom, i ser capaç de cantar com l’ocell les meravelles de llum. Però encara no en sé. Ensenya-me’n tu!
I així, amb la paraula ordenada Gerona ha bastit un regne d’amor que perdura. Sé que tothom tenim un munt de propostes i lectures, com per omplir unes quantes desenes de vides i mai no sembla aturar-se aquest brunzit, per això agraeixo que el llibre hagi arribat a les meves mans, i amb ell poemes que ja sempre m’acompanyaran, memòria de l’oreneta i de l’home que tenia geranis al seu balcó, i que jo vetllava.
A la darrera versió del llibre no es va incorporar, finalment, aquest preciós poema que evidencia la tensió que ens acompanya (fills, com som, de temps despietadament escèptics), el dubte sobre la realitat o no de l’invisible, si allò que semblen senyals són només fruit del nostre desig, paridòlies (per fer servir una imatge que apareix en un altre poema). Reprodueixo el poema inèdit, amb el permís del poeta i tota la gratitud:
T’HE COMENÇAT A PINTAR UNA SUITE
T’he començat a pintar una suite –quatre gargots sobre papers encerats– ara que falten pocs dies pel vuitè aniversari de la teva partença. Li he dit «Suite de juny per a la Maria».
Els noms dels papers són coses així: la meva filla és viva, autoretrat del vint-i-sis de juny, la casa serà sempre casa nostra, cada estiu retornem a la mar... Serà la teva presència o és la teva absència que em fa tremolar les mans quan frego el pinzell per la graella de les ratlles del cartró.
¿Els colors de les taques no tindran alguna significació desconeguda o oblidada en néixer?
El monòleg de les meves preguntes, que ressonen com frases retallades, cerca la teva veu en les respostes. ¿És només el meu cervell qui et fa retornar sempre o hi ha en el món figures que em resulten invisibles?
Josep Gerona (inèdit).
El dubte que també és present al poema “Sigui el que sigui”, llegit a aquest vídeo per Berta Giraut:
Aquests dies el meu fill Albert em parla de la seva mirada, de com voldria que la seva mirada fos la seva vida: podria ser d’una altra manera?
M’interessa, és clar, tot el que avui m’explica, però sobretot sento fascinació per veure amb els seus ulls i em sento estremit per la continuïtat amb aquelles primeres fotografies quan era un infant que jugava, amb el ressò en el temps d’aquella resposta inversemblant.
Miro avui doncs, novament, amb els ulls del fill, i comparteixo tres de les seves fotografies. Tres textures diferents. Tres capbussades a la seva ànima.
La passada primavera, vencent una certa resistència, una certa por segurament, vaig rellegir “I Déu en algun lloc” de la poeta Sònia Moll. Sabia que el llibre hauria canviat per mi d’ençà de la primera lectura. És clar que sis anys enrere, quan vaig llegir els poemes per primera vegada podia acompanyar la lectura “sentint amb” (compadint, doncs) el dolor de la lenta pèrdua de la mare, però ara era el meu pare el que lentament marxava entrant en un silenci cada cop més dens (el diagnòstic era una sentència: demència frontal). La lectura havia de ser diferent, doncs, llegida ressonant des de l’entranya...aquesta era la meva por, la meva reticència: obrir el llibre seria, potser, enfrontar-me a una forma d’autobiografia, a una nova constatació del meu present.
Amb el pare també comptàvem: “Aquesta nit toca fer els deures!”. Però els exercicis d’estimulació cognitiva, els deures, esdevenien cada cop més indesxifrables: les frases òbvies s’anaven convertint en enigmes, les relacions evidents inescrutables, els càlculs simples... inabordables. I així, un dia ja no pots comptar monedes, ni entendre el canvi, les paraules s’esborren i els carrers recuperen noms de fa cinquanta anys i t’envolta una estranya pau, que és pau, però alhora és una boira.
Avui, però, fa sis mesos: a casa seguim comptant.
COMPTEM
Comptem, mare?
Dos, cuatro, seis, ocho...
Saltes de nombre en nombre Com devies saltar les escales del teu barri, del mar al cerro i del cerro al mar. T’imagino les trenes rosses fent saltirons damunt de les espatlles i el vestit i la llum i les sandàlies -quan sigui gran vull ser tan bonica com tu.
M’arrisco? Comptem, mare!
Diez, ocho, seis, cuatro...
Calles.
No podré sostenir mai
aquest silenci.
(Sònia Moll)
- o -
Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc. Jardins de Samacanda #73 Cafè Central i Eumo editorial, Vic 2014.
En arribar a casa, l’Anna comparteix amb nosaltres un bonic passatge del llibre que està llegint, “El espejo de hielo” de l’apinista Chus Lago. En ell l’escaladora compara la grandiositat del mapa de l’Antàrtida que va ver servir a la seva expedició en solitari amb el detall de les ressenyes d’escalada. És un passatge preciós i inspirat que he volgut compartir, des de l’agraïment a l’Anna per la troballa.
p. 131
“En contraposición a aquel mapa que excedía mi escritorio, como si se tratara de un mantel de cocina, estaban los pequeños y detallados croquis de las vías de escalada, tal vez los más pequeños que puedan existir sobre el terreno en el mundo, con sus dibujitos de grietas, chimeneas, techos, árboles y matojos de hierba en mitad de la pared o vetas de agua, hechos a mano y que pasaban de un escalador a otro. Los croquis de las vías de escalada podían mostrar un itinerario de apenas unos metros o de cientos, un camino vertical sobre el terreno, una especie de faro que ilumina el laberinto de una pared. Los croquis de escalada llevan impresos en sus pictogramas la información no solo del camino a seguir sino también de cómo hacerlo, un maravillo lenguaje que aprendemos unos de otros como una tribu.”
