Com m'hagués agradat que les autoritats que gestionen la política acadèmica del país, i de pas les de la meva pròpia universitat, llegissin el bonic manifest del professor Ordine. Avui d’aquestes autoritats que suprimeixen la poca presència de la filosofia a l’ensenyament secundari i que s’omplen la boca d’un discurs que ens autoesclavitza (per no parlar d’una premsa i tota classe "d’opinadors" que és incapaç de demanar al nostre sistema res més que sortir bé als rànquings sense entrar mai en el detall sobre què mesuren aquests) només demano que de tant en tant llegeixin alguna cosa, ni que sigui d’amagat. Per exemple aquest llibret de Byung-Chul Han, al cap i a la fi un inesperat best-seller, del que destaco alguna frase del brillant segon capítol “Més enllà de la societat disciplinària”.
Pàgines 24 a 27
Pàgines 24 a 27
(tot citant a A. Ehrenberg. La fatigue d’être soi-même. Depresión et societé. Paris 2008)
«L’èxit de la depressió comença en l’instant en què el model disciplinari de gestió de la conducta (...) és abandonat a favor d’una norma que indueix a l’individu a la iniciativa personal: l’obliga a esdevenir ell mateix (...). El deprimit no està a l’alçada, està cansat de l’esforç d’esdevenir ell mateix.»
“En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna .
(...) Al nou tipus d’home indefens i desprotegit davant l’excés de positivitat, li manca tota sobirania. L’home depressiu és aquell animal laborans que s'explota así mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa.
(...) Al principi la depressió consisteix a en un «cansament del crear i del poder fer». El lament de l’individu depressiu, «Res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió.
(...) Aquesta auto-referència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència. Les malalties psíquiques de la societat de rendiment constitueixen manifestacions patològiques d’aquesta llibertat paradoxal.”
Així acabarà, en això desembocarà doncs, aquesta retòrica de l’emprenedoria, la motivació i el rendiment que ens embafa.
Però misèries a part, el que realment volia compartir és aquestes paraules que Han, extreu de Walter Benjamin quan reivindica, en front a l’apologia de la perpetua activitat, la importància de l’avorriment pel procés creatiu, tot recordant que Benjamin anomena a l’avorriment profund “l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència”, “el drap càlid i gris format per dins amb la seda més ardent i colrada” en que “ens emboliquem quan somiem” i en el folre del qual ens trobem a casa. Per què al cap i a la fi, com bé assenyala Han, el millor de la humanitat (la filosòfia, el pensament, per exemple) només a pogut ser bastida des d'una actitud d'atenció profunda, pròpia d'una actitud contemplativa, a la que ja ni tan sols fem esment com un record del passat.
“En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna .
(...) Al nou tipus d’home indefens i desprotegit davant l’excés de positivitat, li manca tota sobirania. L’home depressiu és aquell animal laborans que s'explota así mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa.
(...) Al principi la depressió consisteix a en un «cansament del crear i del poder fer». El lament de l’individu depressiu, «Res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió.
(...) Aquesta auto-referència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència. Les malalties psíquiques de la societat de rendiment constitueixen manifestacions patològiques d’aquesta llibertat paradoxal.”
Així acabarà, en això desembocarà doncs, aquesta retòrica de l’emprenedoria, la motivació i el rendiment que ens embafa.
Però misèries a part, el que realment volia compartir és aquestes paraules que Han, extreu de Walter Benjamin quan reivindica, en front a l’apologia de la perpetua activitat, la importància de l’avorriment pel procés creatiu, tot recordant que Benjamin anomena a l’avorriment profund “l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència”, “el drap càlid i gris format per dins amb la seda més ardent i colrada” en que “ens emboliquem quan somiem” i en el folre del qual ens trobem a casa. Per què al cap i a la fi, com bé assenyala Han, el millor de la humanitat (la filosòfia, el pensament, per exemple) només a pogut ser bastida des d'una actitud d'atenció profunda, pròpia d'una actitud contemplativa, a la que ja ni tan sols fem esment com un record del passat.
Byung-Chul HanLa societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.
