...on all my violence is gone...
De tornada, sota els efectes d’aquest estiu ferotge, mirant la tele, retrobo ahir aquesta cançó que avui sona de forma obsessiva al meu cap.
Al reportatge d’ahir, li pregunten a Damon Albarn si la cançó parla de l’heroïna, i respon amb un evasiu “quina importància té això?”, que és com dir que si. De fet, el que importa és allò que a nosaltres ens suggereix la bellesa de la cançó, la seva laxa sensualitat.
Avui, de forma obsessiva, sona al meu cap Beetlebum de Blur.
Beetlebum
What you done
She's a gun
Now what you've done
Beetlebum
Get nothing done
You beetlebum
Just get numb
Now what you've done
Beetlebum
And when she lets me slip away
She turns me on all my violence is gone
Nothing is wrong, I just slip away and I am gone
Nothing is wrong, she turns me on
Beetlebum
Because you're young
She's a gun
Now what you've done
Beetlebum
She'll suck your thumb
She'll make you come
Coz, she's your gun
Now what you've done
Beetlebum
He's on, he's on, he's on it
Beetlebum (Blur, 1997)
dissabte, 29 d’agost del 2009
divendres, 28 d’agost del 2009
Adoració nocturna
-Fa temps que t’ho volia ensenyar. Em té desquiciat tio, seriosament, no em puc concentrar ni fer res. Em resulta impossible treballar a l’estudi. I si, n’estic segur, vaja n’ha de ser plenament conscient que se la veu: ni baixa mai la persiana, ni tanca el llum. Mira ara deu estar pixant, només es veu el cap i les cames. Ara s’eixuga, la veus o no?-Si, la veig.
La dona s’alça amb un gest decidit i es puja els pantalons. Es mira al mirall, es retoca el cabell, camina amunt i avall del lavabo apareixent i desapareixent del rectangle de la finestra. Només s’atura per mirar-se breument al mirall i tocar-se el cabell. Restem callats en la foscor. Ella ni es vesteix, ni es desvesteix, entra i surt del lavabo i es mira al mirall sense un propòsit desxifrable. El llum del lavabo deu ser l’únic obert. La resta de les persianes estan pujades, però només hi ha un únic rectangle il•luminat. L’excitació inicial ha desaparegut i restem callats adorant llargament el llum del lavabo del bloc veí.
- Hòstia, però els bloc estan força separats, segurament ni deu pensar que se la veu.
- Víctor tio, però com no ha de ser conscient? a més hi ha un fet definitiu: només baixa la persiana de l’habitació quan porta algun paio a casa. Llavors si, llavors la baixa. La seva companya fa igual però es talla una mica més, la dona més gran que viu amb elles no, ella sempre baixa les persianes.
-S’està bé en la foscor de l’estudi. T’entenc, així no hi ha manera de concentrar-se, és hipnòtic, i això sense que la tia es despiloti. Quanta estona portem així? De debò que tens els llibres ordenats per ordre alfabètic?
-Si, estàs al costat de Thomas Mann. Fa vint minuts que estem aquí clavats com dos gilipolles. Hauríem d’anar a sopar. És massa gay per tu la pizzeria que t’he comentat quan veníem?
- No, m’està perfecte. Anem a on tu diguis. Joder nen, joder... al costat de Thomas Mann...
Té alguna cosa màgica poder observar la vida d’aquesta tía. Ho hauries d’aprofitar, tu ets escriptor no? Doncs ho hauries d’escriure.
T’imagines el que deuen dir elles? S’ho deuen passar bé amb tu: “El paio del davant és un freak de collons, té un OVNI dibuixat a la paret de l’habitació i es passa el dia escrivint. Escriu, escriu, escriu i els dissabtes toca el piano. El que es diu una vida animada” i l’altra “i mai no porta una tia a casa!” i l’altra “tia, joder, amb aquest OVNI a l’habitació qui ha d’anar a casa d’aquest paio”.
-Cabrón.
-Eh nen, t’he dit que m’agrada l’OVNI de l'habitació? Jo vindria gustosament a la teva habitació.
-Anem a sopar. T’està bé la pizzeria que t’he comentat quan veníem?
- M’està bé tot.
dijous, 23 de juliol del 2009
Dos elements de la poètica d'Amikhai
Rellegint, rellegint, rellegint a Yehuda Amikhai em retrobo amb un element de la seva poètica sobre el qual pensava visitant l'entrada del 27 de setembre de 2006 al bloc del poeta Josep Gerona (Josep Germà): la reiteració en la no persistència del paissatge: "La casa medio destruida/ se parece a la casa aún sin terminar". "De la casa que destruí, ni siquiera los pedazos eran míos". "Vivir es construir un barco y un puerto/ a la vez y finalizar el puerto/ cuando el barco se ha hundido ya hace tiempo"
"La ciudad donde nací fue destruida por los cañones.
El barco al que subí fue hundido después, en la guerra.
El granero de Hamadia donde amé fue quemado.
El quiosco de En Gedi fue bombardeado por los enemigos,
El puente de Ismailiya que crucé
En una y otra dirección en mis tardes de amor
fué hecho añicos.
Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?
La niña de mi niñez fue asesinada y mi padre está muerto."
I també un altre, la imatge que el poeta dóna de si mateix al llarg de tota la seva obra poètica. Durant tota la seva vida, durant tota la seva poètica, Amikhai es descriu a si mateix com algú que viu però de fet ha mort:
"Tengo muertos enterrados en el aire
tengo una madre sin hijo aunque yo estoy con vida."
O bé
"Caí en la batalla de Ashdod
(...)
Y desde entonces mi padre ha muerto de tanto dolor y pena
Y desde entonces mis hermanas se han casado
Y han puesto mi nombre a sus hijos
Y desde entonces mi casa es mi tumba, y mi tumba mi casa.
Porque caí en la pálida arena
de Ashdod."
Els poemes són de Yehuda Amikhai i les traduccions de Raquel García Lozano.
"La ciudad donde nací fue destruida por los cañones.
El barco al que subí fue hundido después, en la guerra.
El granero de Hamadia donde amé fue quemado.
El quiosco de En Gedi fue bombardeado por los enemigos,
El puente de Ismailiya que crucé
En una y otra dirección en mis tardes de amor
fué hecho añicos.
Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?
La niña de mi niñez fue asesinada y mi padre está muerto."
I també un altre, la imatge que el poeta dóna de si mateix al llarg de tota la seva obra poètica. Durant tota la seva vida, durant tota la seva poètica, Amikhai es descriu a si mateix com algú que viu però de fet ha mort:
"Tengo muertos enterrados en el aire
tengo una madre sin hijo aunque yo estoy con vida."
O bé
"Caí en la batalla de Ashdod
(...)
Y desde entonces mi padre ha muerto de tanto dolor y pena
Y desde entonces mis hermanas se han casado
Y han puesto mi nombre a sus hijos
Y desde entonces mi casa es mi tumba, y mi tumba mi casa.
Porque caí en la pálida arena
de Ashdod."
***
Els poemes són de Yehuda Amikhai i les traduccions de Raquel García Lozano.
It's not fear, it's worry.

"ODA" A MIKE COLLINS
a Mike Collins,
y a Albert Mañosa
y a Albert Mañosa
Si, a ti Mike. Verás, aquella noche mi padre abandonó la guardia para ir a ver gatear a Neil hasta las escalerillas del LEM y luego bajarlas. Imagínatelo Mike, intentado descifrar las imágenes que llegan por debajo del ruido electrostático.
Imagínatelo Mike. Debe tener el aspecto de los conscriptos españoles en 1969, esto es, un aspecto bastante penoso que sólo salva su juventud.
Imagínatelo Mike. Lleva un Máuser y, según cuenta, una sola bala (de plata? también él?) en el cinturón.
Imagínatelo, porque la noche que tu colega Neil gateó de forma tan indecorosa por la escotilla del LEM, mi padre no se aprendió tu nombre. Porque a ti, Mike, la escritura pública no te otorga un tercio de la gloria.
Y, Mike, no nosengañemos, yo no me hubiera cambiado por ti, ni ningún niño lo hará jamás.
Si acaso, ahora igual me hubiera cambiado por Buzz, que al final fue el que acabó saliendo en las fotos, porque parece el más cachondo de los tres, y porque al fin y al cabo comparte adicciones conmigo.
Pero Mike, quiero decirte dos cosas: Siendo un crío supe que mientras esperabas que aquellos dos tíos regresaran del otro mundo, te pusiste la Sinfonía fantástica de Berlioz. Pues bien Mike, sabes? me fui a comprar el disco solamente por eso, y me la ponía pensando que por unas horas tu fuiste el hombre más solo que jamás haya existido, y... escucha Mike quiero que sepas que en esto te equivocaste porque la fantástica es insoportable.
Deberías haberte asesorado mejor. Dos años antes, el bueno de Kubrick había elegido a Khachaturian para imaginar una soledad como la tuya.
Por eso Mike, cuando pienso en ti, cuando le explico a mi hijo vuestro viaje, escucho mentalmente a Khachaturian, y no tu elección desatinada.
Y otra cosa Mike. Quiero que sepas que en casa todo conjunto formado por un numero mayor o igual a tres piezas de Lego encajadas, es bautizado “Nave espacial Mike Collins”.
He pensado que te gustaría saberlo, porque a mi me conmueve.
Y todo esto Mike, te lo cuento porque me gustaría que estuvieras ahí, para recogernos y llevarnos de vuelta a casa cuando regresemos del otro mundo.
* * *
Michael Collins va ser el membre de la missió Apollo 11 que va quedar-se al mòdul de comandament Columbia, orbitant la lluna, mentre Neil Armstrong y Edwin (Buzz) Aldrin, a bord del mòdul lunar (LEM) Àguila, van arribar al sòl lunar.
Stanley Kubrick va fer servir l' “Adagio de Gayane” del ballet Gayaneh d'Aram Khachaturian per a il·luminar l'avenç melancòlic de la nau Discovery-1 al film 2001-una odissea de l'espai.
dijous, 9 de juliol del 2009
Espiritual tirant a negre. Un poema de Josep Maria Ripoll.

Provoca una situació incòmoda l’elogi a una persona que apreciem, no sé per quina raó, però el cas és que, en una circumstància tal, sempre plana al damunt una ombra de vergonya.
En fi, he acabat de llegir Dir, el darrer llibre de Josep Maria Ripoll
Els meus poemes preferits són “Arbre”, “Navalla”, “Parlar”, “Perdonar” i “Salvar”. Em semblen sensacionals. Però també m’agrada gaudir de poemes com “Finestra”, poemes amb una estructura perfecta i que passa absolutament desapercebuda, perquè està completament entregada al servei del poema.
Si voleu un comentari més ric del llibre podeu visitar el Bloc de David Madueño.
Us deixo aquí amb aquest “espiritual tirant a negre”.
PERDONAR
(Espiritual tirant a negre)
Compadiu-vos de nosaltres, compadiu-vos
dels qui no serem mai com Gary Cooper,
que a Veracruz plorà la mort de Burt Lancaster,
a qui ell mateix havia disparat.
Compadiu tots aquells que, com nosaltres,
tant haurem après dels westerns
i tan poc dels seus herois.
Compadiu-nos, oh sí, compadiu-nos
perquè ja no ens és fàcil disparar
i endins se’ns gira l’odi que s’aplega
en ens confins del ressentiment.
Compadiu-nos si estimem només
d’una manera covarda
o i defugim sempre l’adversari
per covar-ne el verí al fons del record.
Compadiu-vos, oh sí, compadiu-vos
d’aquells que recordem massa
i que mai no haurem après
a perdonar.
J.M. Ripoll
DIR
Proa, Barcelona 2008.
dissabte, 4 de juliol del 2009
O.N.Grrrrrrr
Bosnia después de la lluvia. Aquel muchacho que nos mandaba quería enseñarnos unas fotografías que había tomado en el corto viaje que la institución le había organizado para verificar el progreso sus programas.
Recuerdo especialmente la fotografía de una casa con un pequeño jardincillo, y recuerdo que pensé que aquella bien podían ser alguna de las casas que habían alrededor de mi escuela. Ahí bien podría haber jugado yo.
–Veis ese cartel de ahí? lo veis? Dice que no se puede entrar en la casa: está minada.
Yo detestaba a aquel tipo. Sí, lo detestaba a priori y sin fisuras. Dos o tres preguntas formuladas con discreción me bastaron para convencerme que aquel individuo había ido allí para hacer turismo.
Sí, lo detestaba sin fisuras, así que cautivo como estaba, decidí hacer votos por gente como él dispuesta a salvar el mundo, textualmente dije “salvar el mundo!” pero no entendió el sarcasmo.
Hizo un gesto, como quitándose importancia.
Recuerdo especialmente la fotografía de una casa con un pequeño jardincillo, y recuerdo que pensé que aquella bien podían ser alguna de las casas que habían alrededor de mi escuela. Ahí bien podría haber jugado yo.
–Veis ese cartel de ahí? lo veis? Dice que no se puede entrar en la casa: está minada.
Yo detestaba a aquel tipo. Sí, lo detestaba a priori y sin fisuras. Dos o tres preguntas formuladas con discreción me bastaron para convencerme que aquel individuo había ido allí para hacer turismo.
Sí, lo detestaba sin fisuras, así que cautivo como estaba, decidí hacer votos por gente como él dispuesta a salvar el mundo, textualmente dije “salvar el mundo!” pero no entendió el sarcasmo.
Hizo un gesto, como quitándose importancia.
Subratllats
Pàgina 13
"Precisament perquè la literatura és tota ella forma, té la capacitat de donar forma a l'experiència humana"
Salvador Oliva, "Nova introducció a la mètrica". Quaderns Crema, Barcelona 2008.
"Precisament perquè la literatura és tota ella forma, té la capacitat de donar forma a l'experiència humana"
Salvador Oliva, "Nova introducció a la mètrica". Quaderns Crema, Barcelona 2008.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)