dijous, 27 de novembre del 2008

No sense el meu baix III. Una guitarra negra.

Seguint la vena musical i de records que va caracteritzar l’agost i el setembre, he desenfundat la meva vella guitarra elèctrica. La pobre te limitacions evidents, però a part de ser la guitarra de la meva adolescència, va donar de menjar a un bon amic durant una llarga temporada. Un instrument proletari i noble. M’agrada el so elegant dels humbuckers més allunyats del pont.

Com són les coses, resulta que com que es van deixar de fabricar l'any 1991 ara hi ha alguna gent que les té una mica idolatrades i que manté una web sobre aquesta marca de guitarres . Estem ben guillats. La meva guitarra, la Júlia, és una Spectrum ST negra, una preciositat.

... i ja fa vint anys que la vaig comprar, vint anys!! No tornaran a passar sense adonar-me. A Dios pongo por testigo!!

To be continued.

No sense el meu baix II. Un home aclaparat es relaxa.

En contra del que el seu nom indica els Jazz-type bass, baixos amb el disseny i la filosofia del Fender Jazz bass, no estan pensats exclusivament pel jazz. De fet són paradigmàticament versàtils.

El màstil del meu Squier és molt, molt còmode. I el so és perfectament correcte per un individu com jo. M’agrada com m’he adaptat a l’instrument, sembla que hagi viscut tota una vida en un error. Casum l'olla! Si jo no era un guitarrero, si això del baix és lo meu, hòstia!

Torno a casa molt enrabiat amb mi mateix, la investigació ens va molt penosament: encallats i descentrats. No hay viento propicio para el que no sabe donde va. Em poso a pujar i baixar pentatòniques, busco una línia, i acaba sortint una. Una línea vertiginosa i obsessiva... deu minuts després estic completament suat. Faig més aspecte de clochard que de costum, però em sento alliberat.
To be continued.

No sense el meu baix I. Un professoret aclaparat pregunta als alumnes.

Pregunto als meus grenyuts alumnes de "so i imatge" si hi ha algun baixista a la sala, i em miren amb expectació.

Els avanço que la meva intenció és demanar-los si algú em pot deixar un baix durant 48h, que tranquils que no penso fer res estrany: que després de passar-me tot un estiu fent “patum-tum-tum-tum-tum”, d’iniciar el curs mirant preus per internet, després d’anys de fer servir la guitarra com un baix, estic pensant a comprar un baix elèctric però que no m’acabo d’atrevir... i ara dissimulen tots. Comprensible, no?

Aquella nit, a altes hores de la matinada entro les meves dades a una pàgina web. Sona l’avís de l’SMS “Siento una perturbación en tu Visa”... M’he comprat un baix.

El baix és una versió barata del model “Standart Jazz bass” de la casa Fender. De fet de la seva segona segona marca que es diu Squire. Aquest és el baix, només que el meu és en vermell. El venen per adolescents amb un pack amb ampli que diu "STOP DREAMING START PLAYING". Ja us podeu imaginar. Però per un principiant, sense cap altre interès que el de donar-me el petit gust de d’aprendre a tocar un instrument, és més que suficient.

Són moments dificils, hi ha gent que es queda a l'atur, la gent va curta de diners i que tot plegat és deixar-se dur per un atac consumista: perquè ja no sóc un adolescent de disset anys amb ínfules. Però mira... a pendre pel sac, tu.

La setmana següent torno a ser amb els grenyuts de so i imatge. Els dic que m’he comprat un baix, no entro en detalls. Durant el descans apareixen quatre baixistes (ho sabia).

To be continued.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Horror nostre de cada día no ens doneu avui.

Ahir se’m va ocórrer entrar al diari, per veure com havia anat aquesta famosa cimera i em vaig trobar dos cops de puny directes a l’ànima: dos notícies diferents a sobre la mort d’uns nens.

No estava preparat. Defujo sistemàticament les notícies de successos. No les vull saber.

En una, el mal, un mal absolut i sense límits, tenia la forma d'uns pares. En l'altra, el mal, el mal absolut era Déu.

Vaig quedar trastocat. Em van venir ganes de plorar i d’abraçar els meus fills. Vaig anar a l’habitació. La lluna els il•luminava.

Al final, a les quatre, la química –ciència benemèrita- va venir al rescat i el niño Victorcito somniava el somni dens de les molècules rosa.

* * *

ORACIÓN/IMPLOSIÓN

Benzodiazepina nuestra de cada día,
brillo oculto en los bolsillos,
no faltes hoy a la cita.
Venga a nosotros tu silencio;
acalla las tenazas del estómago,
y consuélanos ahora
y en lo nos queda.
Amén.


(Yo te ayudaré: no más noticias,
ni hablar con nadie,
llevar los auriculares puestos en la calle,
y mirar siempre,
siempre a la acera)

V.M.
De Lobishome.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Estimats mestres. Mestres estimats.

Estic amb els meus mestres. Vull dir amb els mestres de l’escola PÚBLICA a la que porto el meu fill. Els vaig donar suport quan el curs passat van fer vaga davant l’avantprojecte de la Llei d’ensenyament de Catalunya, i els dono suport ara que han decidit no fer-ne, encara que com veureu, no pas perquè creguin que falten els motius.

Estic amb ells perquè són gent sensata, raonable que porten a terme de manera excel.lent la seva escola, i perquè en definitiva és a ells a qui confio el més preuat per mi.

L'escrit que ens han fet arribar a les famílies en relació a la vaga convocada per demà en contra de la LEC m'ha fet reflexionar, i fins i tot emocionar. En primer lloc perquè malgrat que es mostren clarament en desacord amb la política del departament d’ensenyament de la generalitat -al capdavant del qual hi ha un autèntic llast del socialisme català (Ernest Maragall)- manifesten no sentir-se representats per uns sindicats que –i això ho afegeixo jo- porten dècades dedicant-se a altres coses ben diferents del sindicalisme i la defensa dels treballadors. Hi estic plenament d'acord, és el que constato a la meva universitat.

En segon lloc, perquè lamenta de forma explícita la desqualificació constant dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que constantment opinen sobre aspectes propis dels professionals amb una absoluta ignorància. Confesso que cada cop que sento els tertulians de qualsevol emissora parlar de l’ensenyament em veig obligat a tancar la ràdio: no puc suportar una actitud tant fatxenda, tant ignorant, i tant mediocre.

Finalment, l’escrit em fa reflexionar i emocionar-me quan llegeixo coses com ara “Ens agrada la nostra professió i volem poder treballar amb rigor”. Nois, es nota que us estimeu la vostra feina. I nosaltres, a casa, la sabem valorar.

Estimats mestres. Que tingueu/em sort.


I ara, el text que en relació a la vaga del dia 13 de novembre, ens han fet arribar a les famílies. Els ressaltats amb colors són meus.

* * *

A l'atenció de les famílies de l'escola,

Els mestres del claustre de l’escola pública XXX no ens adherim a la convocatòria de vaga del 13-11-08 perquè no veiem una proposta clara i unificada dels sindicats i no ens sentim ni representats ni escoltats per la majoria d`aquests. De tota manera NO volem que aquesta postura s’interpreti com una acció de suport a la política del Departament d’educació.

El Departament segueix en la línia de planificar des dels despatxos, sense tenir en compte la realitat dels centres (les dificultats que comporta la sisena hora, la manca de repartiment equitatiu de l'alumnat en tots els centres finançats amb fons públics, la inestabilitat de plantilles, el calendari escolar que menysprea el treball de planificació de principi de curs, l’augment de la burocratització que treu hores de dedicació a la tasca docent, el desigual repartiment de recursos i no precisament en funció de l'equitat, ... )

Ens agrada la nostra professió i volem poder treballar amb rigor, amb recursos suficients, amb temps per a la reflexió i millora de la nostra practica docent, i sense la desqualificació constant dels mitjans de comunicació i de la societat en general, que sovint opinen sobre aspectes propis dels professionals de l'educació.

El redactat de la LEC as summament ambigu, i no tenim cap confiança que els aspectes que se’ns presenten com un avenç, siguin implementats de manera satisfactòria per a la millora de I'ensenyament públic.

Seguirem treballant amb la mateixa professionalitat de sempre, pera no volem deixar d’expressar públicament la nostra insatisfacció per tot el que ens esta passant.

Claustre de mestres del CEIP XXX

dilluns, 10 de novembre del 2008

Josep Maria Ripoll, Premi Bartra.


Josep Maria Ripoll és l’anònim personatge d’algunes fotografies que no mira l’objectiu i apareix en segon terme. I que tan sols un mer atzar fa que, als marges de la imatge, el revelat el delati. Així que la seva poesia és gairebé un petit secret. A mi m’agrada molt, em sembla una poesia encertadíssima, tendra, pulcra, despullada de qualsevol ornamentació accessòria, profundament lligada a la vida.


El cas és que aquesta setmana li ha estat atorgat el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra pel llibre "Dir" i els mitjans de comunicació se n’han fet un ressò mínim, tot i que és un dels més importants de la poesia en català.

El llibre, “Dir” apareixerà a la col·lecció Ossa menor de Proa.

Felicitats, Josep Maria.


* * *

Acabo el post, amb un breu i tendríssim poema. Voldria haver transcrit també un autoretrat que li vaig sentir el passat divendres al recital que Papers de Versàlia van fer el passat divendres 7 a l’espai F.O.C. de Sabadell, però no l’he trobat.


DOS

Han estat sempre dos.

El primer és el més fort,

astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes

i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.
Sóc el segon. Estima'm.


Josep Maria Ripoll
Dels marges
Papers de Versàlia
Sabadell, 2005.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Passen trenta anys i res no és capaç de tornar-te aquest somni.

Sempre és un plaer entrar al blog del traductor Xavier Farré. En aquesta ocasió no puc evitar afusellar-li directament aquesta troballa. Un poema de Jacek Gutorow, un poeta polonès absolutament desconegut per mi. Us deixo aquesta nit amb aquesta delicadesa. És de suposar que la traducció és de Xavier Farré.

UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES


Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.


Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te

aquest somni.


Ni fins i tot el viatge a Amèrica.


Jacek Gutorow