Fill, mirall, estramoni. Un fanzín

 

 

 

Presentació de Lonxe a La Llar del Llibre de Sabadell

 

El dilluns 2 de març de 2026 presentarem Lonxe a La llar del llibre  de Sabadell.

Ho farem a les 7 de la tarda, a la llibreria La Llar del Llibre (c/ Sant Antoni, 20), i ens acompanyarà el poeta Josep Gerona, que en farà la presentació.

Com sempre, estic molt agraït al Josep, que m’acompanya sempre, i també a La Llar del Llibre per acollir-nos generosament.

Esteu convidats. Sereu benvinguts!

Víctor

Insomnes, un fanzín.

 

De tornada a casa, tard: aquell arbre a qui la nit havia estat negada i una compassió aclaparadora per aquell ésser insomne, tan diferent i tan semblant a mi. Des d’aleshores he anat fent fotografies —encara en faig— d’aquests arbres sense nit ni parpelles. Ara, gràcies al taller coordinat per l’Ana Benavent a l’Espai fotogràfic Can Basté, d’algunes d’aquestes imatges n’he pogut fer aquest petit fanzín: Insomnes.

 

Lonxe

A quen pertencen os recordos: á alma ou ao corpo? Eran reais os cabalos que se ocultaban nos bosques, nos suaves outeiros preto da casa da figueira, a casa dos curmáns? Era real aquela outra figueira que medraba queimada pola luz do mediodía, tan lonxe do Atlántico? Era real a garza no patio?

A primeira viaxe da filla a Galicia precipitou a miña necesidade de volver a algúns dos poemas que co paso do tempo fun escribindo no meu galego diaspórico e de escribir algúns novos, nun proceso de transvasamentos mutuos entre dúas linguas que, aínda, me habitan.

A lingua da nai que extínguese en min, os recordos que esvaécense. Estes somos nós, coa nosa lingua itinerante.

Moitas grazas aos editores de Medulia, Diana Varela e Xulio López Valcárcel, por acoller e ofrecer un teito a estes poemas con tanta xenerosidade.

E novamente, é un privilexio que a obra de José Moreno acompañe estes poemas.

Víctor Mañosa,
Lonxe.
Con debuxos de José Moreno.
Medulia Editorial,
A Coruña, 2026.

Na vosa librería ou na páxina web de Medulia:

https://meduliaeditorial.es/libro/lonxe/

 

- o -

 

José Moreno,“CASTAÑO”, 2025. 
Grafit sobre paper. 40 x 40 cm.

 

A qui pertanyen els records: a l'ànima o al cos? Eren reals els cavalls que s'amagaven al bosc, als suaus turons prop de la casa amb la figuera, la casa dels cosins? Era real aquella altra figuera que creixia cremada per la llum del migdia, tan lluny de l'Atlàntic? Era real el bernat pescaire del pati?

El primer viatge de la filla a Galícia va precipitar la meva necessitat de retornar a alguns dels poemes que al llarg del temps he anat escrivint en el meu gallec diaspòric i d’escriure’n alguns de nous en un procés de transvasaments mutus entre dues llengües que, encara, m’habiten. 

La llengua de la mare s’extingeix en mi, els records s’esvaeixen. Aquests som nosaltres, amb la nostra llengua itinerant.

Gràcies als editors de Medulia, Diana Varela i Xulio López Valcárcel, per acollir i donar un sostre a aquests poemes amb tanta generositat.

I, novament, és un privilegi que l’obra de José Moreno acompanyi aquests poemes. 

Vetlla

 

Vetlla, fotografia de VM (2023) 
inclosa al fanzín Fill, mirall, estramoni, 2026.

 

« (...) L’estiu de 2008 vaig decidir endur-me aquell llibre d’un poeta que no coneixia, la traducció que Jaime Priede va fer de Repair (Reparación, Bartleby 2007), per com em va pertorbar el poema pel qual es va obrir el llibre i que vaig llegir a peu dret a la llibreria: The blow (el cop). En ell es descriu com un home, espantat i en una reacció instintiva (but didn’t that make it worse?), colpeja a un captaire. Williams es pregunta si aquell home lamentava el que havia fet, si ho lamentava per la dignitat del captaire o pels anys que havia intentat aconseguir la innocència. The blow parla de la por a l’altre, de com podem ser de paorosos per als altres i de com ho podem ser per a nosaltres mateixos. D’ençà que la poesia de Williams, per la seva combinació d’introspecció, de memòria i de realisme gairebé documental; per la seva manera d’escopir i de cantar, no ha deixat mai d’incomodar-me i d’atreure’m.

Aquell matí vaig tornar a pensar en el poema perquè la nit anterior, en J. ens havia demanat algun suggeriment, per un Àlbum que examinés la dualitat por/poder, i també vaig pensar en un poema que Williams va dedicar als fets relacionats amb la mort de Martin Luther King, un poema sobre el qual va treballar durant trenta anys. Pensava en The blow, però no vaig sentir el cop, que devia ser fortíssim. Quan el vaig trobar caigut a terra, sense consciència, un fil de sang li rajava de la boca. Encara m’envaeix una mena de fred que m’omple i em paralitza quan ho recordo. Una estona després, ja recuperat, el meu fill em va preguntar com era que no li havia fet cap fotografia mentre estava a terra. Que potser no estava jo assistint un a taller de fotografia? De nit, vaig reunir forces per atendre l’encàrrec d’en J. Vaig anar a buscar el llibre, i aquest es va obrir per un poema que no recordava:

ÚLTIMES COSES

En una safata d’assecatge a la cambra fosca d’un amic fotògraf,
vaig trobar una foto del seu fill l’instant després de la seva mort,
les ulleres encara posades, una gota de sang atrapada a la boca.

Recentment, el meu amic va fer un llibre per commemorar el seu fill;
prop del final, hi ha una foto presa el dia abans que el fill morís;
la llegenda diu: “Aquesta és la darrera foto de l’Alex”.

Estic segur que el meu amic no sap que he vist l’altra foto.

¿Traeixo la seva confiança en explicar-ho?

Abans de mostrar això a algú altre, li hauré de demanar permís.
Si ho esteu llegint, sabreu que el meu amic m’ha perdonat,
que qualsevol petita veritat que la seva història pugui encarnar
val l’angoixa de recordar aquell moment reflexiu 

quan, després de cinquanta anys de fer-se amb la realitat a través d’una lent,
la seva càmera, sens dubte, va arribar al seu ull per si mateixa,
i el seu dit, segurament també pel seu compte, va prémer el disparador.

(C.K. Williams)»

Fragment del meu comentari “Allò que els ocells no presagien” al llibre col·lectiu Por/Poder, Àlbums Versàlia 4 (Sabadell 2024). Poema de C.K. Williams “The last things” (Repair, Farrar Straus and Giroux, 1999), traducció de V.M.

Fotografia: VM, 2023.

 

 - o -

Diversos autors,
Por/Poder,
Àlbums Versàlia 4.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2024.

 

La llum que els va il·luminar

Al tren, un nano treu un fotòmetre i realitza una mesura. El gest em recorda al del meu fill, fotògraf. Em sento envaït per una forma de tendresa, ric (sonorament) i li pregunto:

– Què et surt?

– 2.8 si “tiro” amb 100ASA.

El nano m’atansa una Leica M3 que es treu de la butxaca de la caçadora texana. Li dic que és preciosa i que vagi amb compte amb els carteristes. M’explica que és del seu avi; que està espatllada i que, com a molt, dispara a 1/60, però que la fa servir. “És clar, és del teu avi, és un tresor”.

Aleshores m’ensenya una foto en BN de la seva àvia, nonagenària, un contrallum mentre l’aixequen per portar-la a banyar. Em diu que és la seva darrera foto. Segons com és una foto “normal”, segons com és una “fotassa” (és, realment, una fotassa). Em fixo en unes guspires de llum  que envolten l’escena. Li pregunto què són i em diu que són un altre defecte de la càmera: entrades de llum.

M’ho penso una estona i, finalment, li dic que això de només poder disparar a 1/60 potser ho hauria d’arreglar perquè el limita molt, però que potser no arreglaria això de les entrades de llum perquè li donen un sentit espiritual a la seva fotografia. Ell assenteix i em diu

“La fotografia digital ha democratitzat la fotografia, però no puc deixar de pensar que la llum que va il·luminar aquella escena es va materialitzar a la pel·lícula, i que encara està i estarà mentre la conservi”.

Sí, fotassa.  

El aguacero que desala sus rostros. Un déu que és xàfec a la poesia de Ramon Andrés

 

Solstici. El tren traspassarà la frontera, creuarà els aiguamolls. Llegeixo per a mi com qui prega. Estic serè malgrat la companyia d’una ànsia antiga. Amb mi el llibre d’algú que diu que estar “contento porque a simple vista reconozco/ al menos treinta, cuarenta/ árboles por su nombre”. Em deixo tocar per algun dels seus fulgors:

“Ser sin esfuerzo es un iluminarse,
y ese pasar de nadie por el bosque
es dios(…)

(…)
A qué la fuerza si está hecho todo

(…) si los que bailan yacerán a solas,
aunque ahora se enlacen a otras manos
para volverse rotación y mundo”

(Danza).


“Bajaba hacia el silencio,
limpio como la encía del herbívoro,
que bebe sin dejar
filamentos de sangre en los arroyos”

(Canción de un hombre feliz),

i la geniva de l’herbívor em sembla una imatge sublim, ara que puc sentir el gust metàl·lic que l'any ha deixat a mi. Llegeixo, potser també, per purificar-me, i per trobar-me amb una forma de material de déu, entre les falgueres, la fusta i la suor. Un déu que és xàfec i boira.

Palpo el llibre, que he posat al meu costat, al seient. M’he vist fer això tantes vegades. Si em pregunten qui soc diré que un home en una estació, amb un llibre d'oracions a les butxaques. El llibre és “Oír las grietas”, de Ramón Andrés.

FARO DE SENOKOZULUA

Los marineros recuerdan
               los faros como oraciones
cada noche repetidas,
versículos en la tierra,
               aunque no creen en nada,
                           no creen en nada.

Sólo es verdad la remallada red,
la grasa del pescado en la cubierta,
                                          el aguacero
que desala sus rostros,
aunque allí, lejos, las gentes,
                en el espinazo de la costa,
semienterrado entre matojos,
sí creen,
piensan que Dios les da zapatos,
piensan que Dios les da carbón
                             para la estufa,
pero llevan los dedos tiznados.
No pueden tocarse entre ellos.
                           Es el prójimo.

Ramón Andrés.


-o-

Ramón Andrés
Oír las grietas.
(Antología poética, 1988-2023)
Sel·lecció de Francisco Javier Irazoki.
Hiperión, Madrid 2024.