divendres, 24 de maig del 2013

Malgrat l’oblit de pensar-les, creixen igualment les tulipes.


El meu primer encontre amb les tulipes va ser molt abans de saber-les. Va ser escoltant la Sònia Moll llegir un poema publicat a una plaquette de Papers de Versàlia. Un poema dels que s’arrapen a la pell i que ja per sempre m’acompanyarà. Un poema que parla de dos germans bessons que aprenen a caminar sobre la coberta d’un vaixell, dos bessons que travessen l’oceà a la recerca de la mare. Es tracta d’un record de la Sònia, però és també una magnífica metàfora del fet que viure és aprendre a caminar com es camina a la coberta d’un vaixell: mantenint l’equilibri sobre un sòl incert, essent funàmbuls en la sotsobra.

El poema té un dual al passatge a la coberta del nou llibre de la Sònia, Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa "25 d’Abril" de Benissa 2012), un recorregut per la vida d’una dona a partir d’uns textos curts, escrits en una prosa de textura poètica que bé sabran reconèixer aquells que segueixen el seu bloc, la vida té vida pròpia.

És potser perquè el meu encontre amb les tulipes va ser a la coberta, que he volgut veure en aquest passatge bona part dels elements de la narració: el dolor del la pèrdua, també reflectit al commovedor episodi Conjur, un altre passatge amb dual poètic; la difícil recerca de la definició pròpia reflectida en aquest immens (oceànic!) símbol que és la mar, tota l’aigua...
  
“entens ara tota l’aigua? La del mar que necessitem per respirar (...) la del riu que va estar a punt d’ofegar-nos.  La de dins. Tenim els ulls i els pulmons entelats d’aigua”

Tota l'aigua, imatge de la distància i de l’ofec, però també de la celebració i del retrobament; imatge del trànsit entre una riba i tantes altres entre les quals transcorre aquesta vida que té vida pròpia.

I és que, finalment, que “la vida té vida pròpia” és el missatge d’aquestes tulipes que s’obren pas malgrat la nostra manca d’atenció, la nostra negligència, hi posem voluntat o no, tossudes, persistents... gentils, com aquesta vida que té vida pròpia.

 “Al balcó de casa. Malgrat tot. Malgrat març. Malgrat la meva desídia. Malgrat l’oblit de pensar-les, d’imaginar-les, de creure-hi. Creixen igualment les tulipes.”

Aquesta és la narrativa d’una escriptora perfosa de poesia. La seva prosa s’endinsa a l’ànima com ho fa la poesia del seu primer poemari publicat, Non si male nunc. I diré també que he volgut llegir les tulipes com un poemari, que aquesta ha estat la predisposició de la meva ànima, i només això.

Sònia Moll està construint una obra amb una veu pròpia, que és tot al que pot aspirar un escriptor. Per això reconec el privilegi d’haver compartit amb ella un bocí d’espai i temps, i li agraeixo que em permetés acompanyar-la fa uns dies a Barcelona i també a Sabadell.

I que vindran més dolços el propers mesos de març, això també ho sé, i que creixeran malgrat tot les tulipes.


Creixen malgrat tot les tulipes
Sònia Moll Gamboa
Creixen malgrat tot les tulipes
Viena Edicions
Barcelona, 2013.

dilluns, 18 de març del 2013

Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre Milosz (i II)


"Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
i aleshores senten en elles aquest cos pobre
"


 "Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre"...  segueixo en companyia de Milosz. Llegint-lo en llocs inverosímils- Com ara, mentre sento panteixar una escaladora ben a prop, i el seu bleix és tant pertorbador. Cos i ànima que reclamen.

De l'impressionant poema "Consciència", us extrec alguns fragments que realment passaran a la meva antologia personal del poema espiritual.



- o -


CONSCIÈNCIA

1. La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.


(...)
 
3. Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4. Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.


(...)


6. Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7. Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8. (...)


Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.


Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

diumenge, 10 de març del 2013

Fins i tot no havent-hi cap més riba... Czeslaw Milosz (I)


Com ràdios que no funcionen bé, que només sintonitzen veus entretallades i plenes de misteri o de caprici: un relat d’amor que no sabem com acabarà, el final d’una noticia que mai no es repetirà, les veus angoixades d’uns pilots perduts a la boira, un fragment de pregària... És així com m’explico el mecanisme pel qual de sobte, sense previ avís, ens arriba a les mans aquell llibre que et colpirà per sempre i que sempre havia estat allà: som ràdios espatllades, sotmesos a un pur caprici de sintonització amb un món del qual, sent allà, només captem missatges inconnexos.

Una cosa similar em passa amb la poètica de Czeslaw Milosz, que m’havia respost tancant-se a tots els meus intents d’aproximació... fins fa unes setmanes, quan vaig reobrir la seva antologia en català a cura de Xavier Farré, a qui només per la obra com a traductor li seria suficient per demostrar ser un dels poetes més sòlids de la seva (la meva) generació. Per què se m’havien resistit aquests poemes abans? Què hi ha de nou ara en mi per rebre ara alguns d’aquests poemes amb tanta  necessitat?



SOBRE LA PREGÀRIA

Com es pot resar a algú que no hi és, em preguntes.
Sé que la pregària basteix ponts de vellut
Per on passem en l’aire com en un trampolí
Per damunt de paisatges de color d’or madur
Que, deturant-se màgic, el sol ha transformat.
Aquest pont condueix a la riba del Canvi
On tot és del revés i la paraula “és”
Descobreix el sentit a penes entrevist.
Fixa-t’hi, dic: “nosaltres”. Tothom per separat
Es compadeix dels altres, embullats en el cos,
I sap que fins i tot no havent-hi cap més riba
Igualment passarien pel pont damunt la terra.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

dilluns, 28 de gener del 2013

Voldria ser una mare jove.


Cau la filla just al llindar de l'epidèmia de grip. Com una estranya commemoració de la malaltia que vam travessar tots plegats ara fa un any.  També ara puc acudir al fons d'armari dels vells poemes que ens han acompanyat, com ara aquest.

Si, jo també voldria ser una mare jove, perquè sóc pare i no sóc tant jove. 



EL NIÑO ESTÁ ENFERMO

El niño está enfermo. La lluvia, la bendición del campo,
Le ha provocado una enfermedad. Tose por la noche,
La fiebre hierve en su interior como el agua en una tetera
Y calienta la casa para la familia.

Él subirá a la montaña del Señor y yo bajaré de ella,
Él alienta velas lejanas con su respiración.

Le tomo la temperatura.
Soy como un termómetro:
Por dentro mercurio saltando y por fuera plano y tranquilo.

El niño está enfermo. Quiero ser
Una madre joven. Necesito traspasar dos barreras
Porque soy padre y viejo.
Pero lo conseguiría,
Si me dieran tiempo.




Yehuda Amijai
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Traducció de Raquel García Lozano.
Cátedra. Madrid, 2004

dissabte, 12 de gener del 2013

No tenim res millor

Pàgina 38:

"(...) siempre habrá quien diga que la poesía es sólo literatura y que la música es sólo música; y este alguien, dolido como Job ( o sólo pedante como el estudiante de una universidad elitista), tendrá razón. Es sólo poesía, es sólo música. No tenemos nada mejor."


Adam Zagajewski
"Observaciones acerca del estilo sublime" a:
En defensa del fervor.
Acantilado, Barcelona 2005

dimecres, 2 de gener del 2013

Who is the third who walks always beside you?


"during that long and racking march of thirty-six hours over 
the unnamed mountains and glaciers of South Georgia, 
it seemed to me often that we were four, not three."

E. Shackleton. South!, 1919.


Versos 359 al 365 de 'The Waste Land', el poema d'Elliot.

Who is the third who walks always beside you?
When I count, there are only you and I together
But when I look ahead up the white road
There is always another one walking beside you
Gliding wrapt in a brown mantle, hooded
I do not know whether a man or a woman
— But who is that on the other side of you? 

T.S. Elliot. The Waste Land,1922.
Versos 359 al 365.
 
Qui és el tercer que camina al teu costat?

Quan compto, només som tu i jo plegats
Però quan miro endavant, camí blanc amunt 
sempre hi ha un altre que camina al teu costat.
Surant amb el seu mantell marró, encaputxat, 
No sé si un home o una dona   
— Però qui és aquest que s’està al teu costat?
 

Llegint el llibre de Caroline Alexander sobre l’expedició de l’Endurance, m’assabento que aquests versos estan inspirats en un dels passatges del llibre South! de Shakcleton. 

Aquest és el context: la tripulació del James Caird ha aconseguit creuar els mil cinc-cents quilòmetres que separen l’illa Elefant de la Geòrgia del Sud. Encara, però, tres dels seus membres, Crean, Shackleton i Worsley, han de travessar l’illa tot escalant un massís inexplorat, per tal d’arribar a una estació balenera i aconseguir ajuda per rescatar la tripulació de l'Endurance. Escriu Shackleton:

“quan miro enrere cap a aquells dies, no tinc cap dubte que la Providència ens ha guiat, no sols a través dels camps de neu, sinó a través del mar agitat i blanc que deparava l’illa Elefant del punt de desembarcament a Geòrgia del Sud. Sé que durant aquesta llarga i extenuant marxa de trenta-sis hores per les muntanyes sense nom i les glaceres de Geòrgia del Sud sovint em va semblar que no érem tres, sinó quatre. No vaig dir res als meus companys en aquell moment, però després Worsley em va dir: ‘Patró, vaig tenir la curiosa sensació que hi havia una altra persona amb nosaltres’. Crean va confessar haver tingut la mateixa impressió. Un sent 'l'escassetat de les paraules humanes, i com és de barroera és la paraula mortal' en tractar de descriure les coses intangibles, però el record dels nostre viatge no estaria complet sense una referència a un qüestió tant propera als nostres cors."

E. Shackleton. South!, 1919. Paràgraf final del final del Capítol X.

A casa, avui llegim els versos d' Elliot i fragments de Shackleton commoguts, com abans ens van commoure els de Cherry-Garrard i d'altres. I avui, mentre preparo l'entrada al catàleg, descobreixo també això.

dijous, 13 de desembre del 2012

Presagis de la fi.


Llegeixo amb una sorpresa només relativa que el govern del EUA ha desmentit els rumors sobre el final del món el proper dia 21. Dies abans havia llegit que la NASA també havia fet el mateix, desbordada per l’allau de preguntes rebudes. Comento això a la sobretaula i aleshores algú diu “X m’ha trucat per preguntar-me que en pensava jo de tot plegat”, i em quedo perplex. Seria massa fàcil parlar de la paradoxal falta de cultura científica de la nostra societat tecnològica, però que llenci la primera pedra un altre amb més mèrits que no pas jo.

Fa uns anys, en ple furor milenarista previ al 2000, Harold Bloom va escriue un llibret preciós, Omens of Millenium. Un text esperonat pel creixement de les creences milenaristes als Estats Units que acaba sent, però, una breu itroducció als diversos corrents gnòstic de les religions del llibre: la cábala, el sufisme, i els corrents gnòstics cristians. Recordo amb tremolor com vaig fruir de la seva lectura aquell estiu del 2000. Recordo també el sermó gnòstic amb el que Bloom acabava el llibre i que jo voldria ser capaç de subscriure.

També recordo vivament com vaig haver de contenir-me per no robar una altra joia, Cosmos, Chaos and the World to Come  de Norman Cohn (*), quan vaig tenir l’oportunitat. Però ja sabem que qui roba el coneixement potser no el mereix, i que el coneixement que no es mereix tampoc no es poseeix. 

Cohn va trigar vint anys de la seva vida a escriure el llibret, un exemple que els nostres gestors de la política acadèmica, només interessats a quantificar la producció, haurien de tenir en compte. “Este libro investiga las raíces más profundas y el nacimiento de una esperanza que sigue viva en la actualidad y, según la cual, en breve se producirá una consumación maravillosa, llegará un tiempo en el que el bien triunfará por fin sobre el mal y lo reducirá a cenizas para siempre jamás. (...) dicha expectativa cuenta con una larga fascinación a lo largo de los siglos y sigue ejerciéndola; y asimismo ha podido reconocerse envuelta en un manto secularizado en ciertas ideologías político-sociales. No obstante, han existido grandes civilizaciones, algunas de las cuales han pervivido varios milenios, que nada sabían de esa esperanza”.

I és que potser la recurrent presencia de la fi del món en el nostre imaginari, no sigui altra cosa que una manera més de manifestar el desig de posar fi a aquesta forma de vida tant inhumana. Ho sé, conec gent que viuria amb alleugeriment la notícia certera de la fi del món.

I a tot això, certament hi haurà un darrer dia per tots i cadascun de nosaltres, per tots els éssers vius de fet, i també pel nostres estimats planeta i estrella. Si tornem a la infantesa, quan només hi havia dues cadenes de televisió y una mica menys de soroll, recordarem amb nitidesa que també les estrelles tenen una vida:

"Dentro de varios miles de millones de años, habrá un último día perfecto. Luego, durante un período de millones de años, el Sol se hinchará, la Tierra se calentará, muchas formas vivas se extinguirán y el borde del mar retrocederá. Los océanos se evaporarán y la atmósfera escapará al espacio. A medida que el Sol evolucione para convertirse en una gigante roja, la Tierra se convertirá en un lugar seco, estéril y sin vida. Al final casi llenará el cielo y quizás se trague la Tierra".

Carl Sagan. Cosmos, Capítol 9: Las vidas de las Estrellas

Però al cap i a la fi, quan tot això passi nosaltres ja farà molt temps que nosaltres només serem un eco, bellíssim i alhora terrible: vindrà la fi, però aleshores nosaltres ja no hi serem.





Harold Bloom.
Presagios del milenio.
Anagrama, Barcelona, 1996.

Norman Cohn.
El cosmos el caos y el mundo venidero.
Crítica, Barcelona 1995.

Podrien les editorials alliberar els PDF d’aquests llibres, reeditar-los... o trobar la manera de fer-los accessibles de nou?

R.E.M.
It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine)
Document,
I.R.S. Records, 1987.


 - o -

(*) De qui recomano vivament "El mito de la conspiracion judía mundial", un llibre escrit a partir del que Cohn va veure a Europa després del seu desembarcament amb el cos expedicionari de l'exercit dels EUA a la IIa Guerra Mundial, i el qual veig que ha estat recentment reeditat per Alianza.