Oques salvatges de Mary Oliver

Recupero avui una traducció meva del poema Oques salvatges (Wild Geese) de Mary Oliver que vaig compartir en aquest bloc fa uns anys, que Papers de Versàlia va publicar al seu Àlbum Vida/Mort, i que ahir vaig escoltar, llegit per la pintora i poeta Natividad Ayala, en una lectura a propòsit dels poemes de l’Àlbum. Va ser un moment preciós escoltar el poema en la veu de la Nati.  

I potser també perquè no calen gaires més raons per recuperar-lo: és un poema bellíssim i pertinent... sempre.

 

OQUES SALVATGES 

No cal que siguis bona.
No cal que caminis de genolls
centenars de kilòmetres pel desert, penedint-te.
Només has de deixar que l’animal suau del teu cos
estimi allò que estima.
Parla’m de la desesperació, de la teva, i jo et parlaré de la meva.
Mentrestant, el món continua.
Mentrestant, el sol i els còdols transparents de la pluja
travessen els paisatges,
sobre les prades i les arbredes profundes,
les muntanyes i els rius.
Mentrestant, les oques salvatges, altíssimes en l’aire blau i net,
tornen a casa.
Siguis qui siguis, per sola que estiguis,
el món s’ofereix a la teva imaginació,
et crida com les oques salvatges, aspre i excitant,
una vegada i una altra anunciant el teu lloc
en la família de les coses.

Mary Oliver

La versió en català del poema de Mary Oliver d’aquest post, finalment va sortir publicada a l’Àlbum 5 de Papers de Versàlia, Vida/Mort (Sabadell, 2025), amb un comentari de Begonya Pozo. 

 

Diversos autors
Vida/Mort.
Àlbum 5, Papers de Versàlia
Sabadell 2025.
 

 

- o -

 

WILD GEESE 

You do not have to be good
You do not have to walk on your knees
or a hundred miles through the desert, repenting. 
You only have to let the soft animal of your body love what it loves. 
Tell me about despair, yours, and I will tell you mine. 
Meanwhile the world goes on.
Meanwhile the sun and the clear pebbles of the rain 
are moving across the landscapes, 
over the prairies and the deep trees, 
the mountains and the rivers. 
Meanwhile the wild geese, high in the clean blue air, 
are heading home again. 
Whoever you are, no matter how lonely, 
the world offers itself to your imagination, 
calls to you like the wild geese, harsh and exciting- 
over and over announcing your place 
in the family of things.

Rescat

Marco és un gos d’acompanyament d’una pacient psiquiàtrica que passa la nit al nostre costat al passadís d’urgències. És una bellesa absoluta en aquest continu d’alarmes absurdes (les màquines que monitoren els pacients: què vol dir encara una alarma, si sona tota la nit?), dorm a tocar del cos de la noia que demana plorant el rescat, i ens ha fet somriure a tots i cadascun de nosaltres per la seva pura bondat, la seva pura paciència, la seva simpatia pura: com no ha de portar, la noia, el seu nom i dues petjades tatuades al braç.

Quan ella mori, farà molts anys que Marco haurà traspassat el llindar. Ningú de nosaltres, ni jo ni, molt probablement, la noia, recordarem la nit que demanava el rescat amb el cos del seu gos al costat. Quedaran el seu nom i dues petjades sobre la seva pell. 

Marco, bondat pura en aquest desordre d’alarmes i gemecs, que vingueres al rescat, al costat de la noia que el demanava a crits.

Acaronant la panxa d'un preciós animal

 

Foto: VM 2025.

Estirat al costat d’un dels gats que conviuen amb nosaltres, que dorm mostrant el ventre —sempre que els veig adormits em pregunto si Ursula K. Le Guin pensava en els gats quan descrivia el món del somni a El nom del món és bosc—.

Retorno al llibre de Chauncey Maher. Al passatge inicial en què recorda que Aristòtil pensava que hi havia tres tipus de psique, la més elevada de les quals era l’intel·lecte: el nous, ens recorda. El passatge on ens recorda, sí, que Aristòtil va deixar clar que els animals no humans tenen una psique encarregada de la nutrició i la percepció, però no intel·lecte. El passatge on ens adverteix que la psique d’Aristòtil no és el nostre concepte de ment. Retorno al detallat passatge on explica què és la teoria de la representació, on ens explica què són els qualia. Retorno a altres passatges que hauria d’haver subratllat en una primera lectura, perquè ho oblido tot amb facilitat.

M’agrada el llibre de Maher, sí, m’agrada el to, la seva documentació, l'esforç didàctic, la seva honestedat. 

Deixo el llibre —només soc capaç de fer tirades curtes: fins allà on la vista ho permet— i acaricio el ventre d’aquest magnífic animal amb qui comparteixo casa. Penso en allò que acabo de llegir, i penso també en el temps malbaratat en aquests laberints; en totes aquestes acrobàcies innecessàries; en com hem passat per alt allò que era obvi.

L’animal amb qui compartim casa s’estira sense obrir els ulls. Sembla emergir del son i ronca suaument: sap recompensar-me, ho sap des que era un cadell espantat que em buscava tot mantenint les distàncies. I ara badalla davant l’esment dels principis que neguen la seva condició d’ésser pensant. 

 

Chauncey Maher
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.

Ir á herba

Ir á herba. Suor e herba recortada baixo a camiseta; a pel encetada; o sol; a incerteza das horas. Sol, suor, proído. O coñecemento seco dos homes que segan. Sol, suor, labras de herba esmagada nos brazos e baixo a camiseta; a pel encetada; unha serpe, unha serpe! Unha lata de zume de pexego quente (son alérxico), cervexa quente para os homes: o seu coñecemento seco. Ser da cidade e ser feble, a incerteza das horas. Sol, suor, proído. Ir á herba. 

 

Foto: arxiu familiar 

 

 

Anar a l’herba. Suor i herba retallada sota la samarreta; la pell encetada; el sol; la incertesa de les hores. Sol, suor, picor. El coneixement eixut dels homes que seguen. Sol, suor, encenalls d’herba piconada als braços i sota la samarreta; la pell encetada; una serp, una serp! Una llauna de suc de préssec calent (soc al·lèrgic), cervesa calenta pels homes: el seu coneixement eixut. Ser de ciutat i ser feble, la incertesa de les hores. Sol, suor, picor. Anar a l’herba.  

Fill, mirall, estramoni. Un fanzín

 

 

 

Presentació de Lonxe a La Llar del Llibre de Sabadell

 

El dilluns 2 de març de 2026 presentarem Lonxe a La llar del llibre  de Sabadell.

Ho farem a les 7 de la tarda, a la llibreria La Llar del Llibre (c/ Sant Antoni, 20), i ens acompanyarà el poeta Josep Gerona, que en farà la presentació.

Com sempre, estic molt agraït al Josep, que m’acompanya sempre, i també a La Llar del Llibre per acollir-nos generosament.

Esteu convidats. Sereu benvinguts!

Víctor

Insomnes, un fanzín.

 

De tornada a casa, tard: aquell arbre a qui la nit havia estat negada i una compassió aclaparadora per aquell ésser insomne, tan diferent i tan semblant a mi. Des d’aleshores he anat fent fotografies —encara en faig— d’aquests arbres sense nit ni parpelles. Ara, gràcies al taller coordinat per l’Ana Benavent a l’Espai fotogràfic Can Basté, d’algunes d’aquestes imatges n’he pogut fer aquest petit fanzín: Insomnes.