D'aquells anys de joventut i ferro. Sabadell 1976, un poema.

Quaranta anys de la vaga general a Sabadell. Tenia cinc anys. Conservo el record difús d’una assemblea i dels adhesius fluorescents amb consignes que lluïen els companys dels pares. Però també guardo per mi el record nítid de la meva mare diluint-se entre la massa de companys davant la fàbrica, la imatge d’un cordó de grisos a una certa distància, i la memòria sòlida de l’angoixa: aquesta també.

No vull un lloc per la èpica a la meva vida, ni per l'èpica heretada, encara que l’èpica sigui un terròs que la vida dissol amb celeritat. Servo, però, un record familiar d'aquell temps, el de la vetlla: la guàrdia a l’hospital del company abatut per la pilota de goma, i l’exemplar del març del 1976 de Cambio 16.

Cambio 16, núm. 221, p.7.
1 de març de 1976.

 «Sabadell permaneció prácticamente paralizada durante el pasado día 23. Se calcula que más de ciento veinte empresas, escuelas, comercios y servicios públicos pararon en señal de protesta por la actuación de las fuerzas de orden público, que han causado varios heridos en las manifestaciones pasadas en pro de mejores condiciones para los maestros de la localidad, la enseñanza gratuita, la dimisión del alcalde de la localidad, Burrull, y la constitución de un “Ayuntamiento provisional democrático”.» 

He conegut aquella gent, vaig créixer amb ells. Veig ara com decauen: també això passarà.

- o -

A propòsit d'aquell moment i del que va seguir, fa uns anys vaig escriure això:


Només et vaig conèixer
per les converses
que ella intentava
mentre dinàvem.

Eres, llavors,
un personatge del seu univers
de màquines i cossos espatllats.

Et veig ara a la fotografia que aleshores
va publicar Cambio 16,
quan la pilota de goma i tu
us vau creuar a l’espai i el temps.

Els teus companys et vetllaren el coma,
com una guàrdia de fulles tremoloses.
Fins i tot ella, la fulla més petita.

D’aquells anys de joventut i ferro,
els dos vau conservar la tremolor
com el residu d’un univers
incipient i violent.

Vint anys després,
davant del teu cos en runes,
ella tornà a al·ludir a la coincidència
del teu i d’un cos celeste
de goma dura.

I també et va recordar
quan el cos d’una fulla trèmula 
va coincidir amb el d’una màquina bellíssima.

Dos rails, espai.
Cinquanta anys, temps.

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona, 2015.

"Canciones!"

Seguramente había sido la oportunidad de su vida. Conducir la segunda hora del magazine de mañana en La Emisora madre durante el mes de agosto. Hizo circular ante los micrófonos a músicos, actrices, directoras de teatro, responsables de festivales… y hasta, con ayuda de los colaboradores del programa habitual en la filial musical de La Emisora, emitieron un concurso irreverente que generó alguna que otra protesta en la parte más convencional de la audiencia para regocijo del equipo. La oportunidad de su vida? Septiembre lo acogió de regreso a su programa, en aquella hora infecta, con un post-it amarillo que le pareció un bálsamo:

“Canciones!”

- o -

Regresaba al exilio diario en aquella hora infecta huyendo de las noticias. El coche se adentraba en la autopista dejando una estela sónica. Recordó que una vez le afearon la costumbre de escuchar pop en inglés: “sois hijos del imperio”. Se dijo que si, que si. Que aunque más tarde vendrían otras voces, otras lenguas, otras músicas, ellos eran hijos de obreros y sólo tenían los cassettes y las radiofórmulas con las que rellenaban las cintas (no tan) vírgenes. Y también tenían a sus primos. Sólo había algo mejor que escuchar sus cintas, hablar de música con ellos en sus coches. Aquel pop en inglés quizás les hiciera hijos del imperio, pero también era lo que alentaba la evocación, esa forma incipiente de las alas. Y si, desde luego estaba ése párrafo memorable con el que empieza su novela Nick Hornby:  

¿Qué fue primero: la música o la tristeza? ¿Me dio por escuchar música porque estaba triste? ¿O es que estaba triste porque escuchaba música? ¿No te convierten todos esos discos en una persona de tendencia melancólica?  Hay quien se preocupa, y mucho, de que los niños pequeños jueguen con armas de fuego, de que los adolescentes vean vídeos en los que la violencia es moneda corriente; nos da miedo que esa especie de cultura de la violencia termine por tragárselos como si tal cosa. A nadie le preocupa en cambio que los niños escuchen miles, literalmente miles de canciones que tratan siempre de corazones destrozados, de rechazos y abandonos, de dolor, tristeza y pérdida (*).

Qué había escuchado ese verano? No, no lo excelso, las canciones. Qué había escuchado ese verano? A José González (con y sin Junip), a León Benavente, a Bon Iver, a Low, a Yo la Tengo, a Daughter, a Sigur Ros… Y claro lo que ponen los chavales portentosos que toleran su presencia en el rocódromo. 

Era una hora infecta, las otras emisoras aullaban el fin del mundo. Sólo estaba empezando el día pero se sentía exhausto, buscó la emisora que un día escucho en el coche de un primo y un tierno caparazón de ruido envolvió el suyo:  Canciones.

- o -

(*) La cita es de 

Nick Hornby

Alta Fidelidad.
Traducción de Miguel Martínez-Lage.
Anagrama, Barcelona 2007.

Llevar-se sota la cridòria dels beocis.

Em sobta, em deixa sense alè ni capacitat de reacció la virulència dels arguments del “contraris”. Quan en parlo amb els amics, és clar, però sobretot la virulència als mitjans de comunicació, que em desarma i m’esborrona. 

No vull entrar en la qüestió sobre els fonaments científics d’allò que es pretén blasmar. Els anys m’han fet acceptar amb més o menys cordialitat que no ho sabem tot, que la “ciència” és parcial, i que ens hem de mantenir a oberts i a l’aguait perquè també en ciència només veiem quan estem preparats per veure.

Els anys també m’han fet mirar amb curiositat i respecte un conjunts de sabers no científics que m’han servit per eixamplar la meva vida i fins i tot per guarir en la mesura del possible, la meva ànima esmicolada: penso ara en la psicologia analítica, però no només.

Apuntaré, però, que com a pacient hi ha el saber del meu cos. I que com a observador intueixo que darrera de la medicina homeopàtica hi ha un coneixement, un saber, un art i un humanisme. 

Posem per exemple l’editorial del diari d’ahir (ve de llarg la postura del diari), que afirma que “Tenen raó els farmacèutics quan plantegen que aquests productes (els homeopàtics) no es dispensin en els establiments que venen medicaments”, com si a les farmàcies no es venguessin tota mena de articles, d’eficiència dubtosa o discutible, penso, i per no entrar en el més profund debat ètic sobre les contradiccions de la recerca biomèdica en el context de l’activitat comercial privada. 

Posem per cas, també, aquesta àudio-columna a càrrec d’un valor emergent del món de la opinió, a propòsit de la desaparició del Màster d’homeopàtia a la Universitat de Barcelona, una de tantes, a partir de la petició d’un alumne a través de change.org  (matèria de reflexió, també, la mentalitat de comissari polític que entreveig en gent molt jove, i de ben diversa orientació). M’impressiona la contundència de les paraules:  “La ventaja es que su arrinconamiento público (el de la medicina homeopàtica) provoca que cada vez llegue a menos gente, aun siendo muchísima. Pero también que entre sus practicantes empiecen a considerarse una especie de iluminados. Cuando la fe llega a mucha gente se llama religión, cuando llega a poca, se llama secta.”

Ja ho té això la desproporcionada opinió als mitjans: avui demanar la proscripció d’un saber que no acabem de comprendre, i demà, per exemple, pontificar sobre la situació a tal o qual partit polític, o sobre el rendiment de Cristiano Ronaldo.  

Opinió vehement, judici inapelable, clam: “Pseudociència!”. El meu cap, que no para (dolça ànima meva, vagarosa i tendra), ha pensat en el pobre Cantor, que enuncià una mena de llei de conservació de la ignorància i que adapto per als meus propòsits: “un cop presa una posició, com menys hi reflexionem sobre ella, amb major vehemència la defensem”.

Venceran, ja ho han fet. No pas els “contraris” o els que defensen tal o qual cosa, els opinadors venceran, i d’entre ells, el falcons. 

“Parla més suau”, deia Zagajevski, i no abandonis la mirada bondadosa sobre cadascun dels aspectes de l’ésser humà, tant terrible, tant esplèndid – em dic-.  Parla més suau, mormola si cal, per sota del "crit dels beocis".

L’ocell de son que cova l’ou de l’experiència. Byung-Chul Han i Walter Benjamin

Com m'hagués agradat que les autoritats que gestionen la política acadèmica del país, i de pas les de la meva pròpia universitat, llegissin el bonic manifest del professor Ordine. Avui d’aquestes autoritats que suprimeixen la poca presència de la filosofia a l’ensenyament secundari i que s’omplen la boca d’un discurs que ens autoesclavitza (per no parlar d’una premsa i tota classe "d’opinadors" que és incapaç de demanar al nostre sistema res més que sortir bé als rànquings sense entrar mai en el detall sobre què mesuren aquests) només demano que de tant en tant llegeixin alguna cosa, ni que sigui d’amagat. Per exemple aquest llibret de Byung-Chul Han, al cap i a la fi un inesperat best-seller, del que destaco alguna frase del brillant segon capítol “Més enllà de la societat disciplinària”.

Pàgines 24 a 27

(tot citant a A. Ehrenberg. La fatigue d’être soi-même. Depresión et societé. Paris 2008)

«L’èxit de la depressió comença en l’instant en què el model disciplinari de gestió de la conducta (...) és abandonat a favor d’una norma que indueix a l’individu a la iniciativa personal: l’obliga a esdevenir ell mateix (...). El deprimit no està a l’alçada, està cansat de l’esforç d’esdevenir ell mateix.»

“En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna . 

(...) Al nou tipus d’home indefens i desprotegit davant l’excés de positivitat, li manca tota sobirania. L’home depressiu és aquell animal laborans que s'explota así mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa. 

(...) Al principi la depressió consisteix a en un «cansament del crear i del poder fer». El lament de l’individu depressiu, «Res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió.

(...) Aquesta auto-referència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència. Les malalties psíquiques de la societat de rendiment constitueixen manifestacions patològiques d’aquesta llibertat paradoxal.”


Així acabarà, en això desembocarà doncs, aquesta retòrica de l’emprenedoria, la motivació i el rendiment que ens embafa.

Però misèries a part, el que realment volia compartir és aquestes paraules que Han, extreu de Walter Benjamin quan reivindica, en front a l’apologia de la perpetua activitat, la importància de l’avorriment pel procés creatiu, tot recordant que Benjamin anomena a l’avorriment profund “l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència”, “el drap càlid i gris format per dins amb la seda més ardent i colrada” en que “ens emboliquem quan somiem” i en el folre del qual ens trobem a casa. Per què al cap i a la fi, com bé assenyala Han, el millor de la humanitat (la filosòfia, el pensament, per exemple) només a pogut ser bastida des d'una actitud d'atenció profunda, pròpia d'una actitud contemplativa, a la que ja ni tan sols fem esment com un record del passat.

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

Penjoll

Separes el suplement cultural del dissabte i el fas durar. A les pàgines d'un article sobre ciència i bellesa hi estampes un adolescent “NO!”. Però també busques a la bossa un llapis blau per  subratllar “Los científicos que tengas un aliento humanístico (poético, artístico, narrativo) serán los que nos hagan inteligible el universo. Los otros solo nos mostraran un cosmos hecho añicos”. Cerca, bellesa, dissidència, prosa de ferro, oblit: el cicle. Aixeco els ulls, miro al penjoll de la dona que seu davant meu al vagó –potser més gran que jo, cinquanta, bella-: corbes que s’entrellacen amb simetria. La dona s’aixeca, s’obren les portes, tot s'esvaneix.

Pentinant la llarga cabellera de l'adolescent.

El fill estudia remugant i a contracor la història dels grecs per a un examen de socials.  Mentre l'adolescència ens allunya entre tempestes, renuncio a explicar-li el meu amor per uns obscurs fragments presocràtics, però el nom d'Heròdot pescat al vol m'ha portat a parlar-li, breument, de la batalla de les Termòpiles i també d'aquells gestos incomprensibles com ara el que relata el poema de Raymond Carver que també m'ha vingut al cap i que he llegit pels meus en veu alta. 

S'ha fet un silenci. La poesia. 

He pensat que tenir cura d'un fill adolescent també és com pentinar-se una llarga cabellera davant de Xerxes.

TERMÓPILAS

De vuelta al hotel, al contemplar cómo se suelta y cepilla
su pelo castaño frente a la ventana, perdida en sus propios
              pensamientos,
con la mirada en otra parte, me acuerdo por algún motivo
             de aquellos
lacedemonios sobre los que escribió Heródoto, cuyo deber
era defender las Puertas ante el ejército persa. Y
las defendieron. Durante cuatro días. Antes, sin embargo,
ante la incredulidad del propio Jerjes, los soldado griegos
se sentaron despreocupadamente por fuera del muro
de troncos cortados, las armas apiladas,
peinando y repeinando sus largos cabellos, como si se tratara
simplemente de otro día más de campaña.
Cuando Jerjes quiso saber qué significaba aquella exhibición,
le dijeron Cuando estos hombres van a perder la vida
quieren que sus cabezas estén hermosas.
            Ella posa el cepillo de mango de hueso y se acerca
aún más a la ventana y a la decreciente luz de la tarde. Algo,
un movimiento o un crujido, llega desde abajo y ha atraído
su atención. Una mirada, y se desentiende.

Raymond Carver

Raymond Carver
Todos nosotros
(traducció de Jaime Priede).
Bartleby. Madrid, 2006

Lectura de Stramonium a Ona Llibres

El dimarts 17 de novembre a les 19h llegiré alguns poemes de Stramonium a Ona llibres (c. Gran de Gràcia 217, Barcelona) en companyia del poeta Carles Cervelló. Allà ens hi trobareu, esteu tots convidats.