Em sobta, em deixa sense alè ni capacitat de reacció la virulència dels arguments del “contraris”. Quan en parlo amb els amics, és clar, però sobretot la virulència als mitjans de comunicació, que em desarma i m’esborrona.
No vull entrar en la qüestió sobre els fonaments científics d’allò que es pretén blasmar. Els anys m’han fet acceptar amb més o menys cordialitat que no ho sabem tot, que la “ciència” és parcial, i que ens hem de mantenir a oberts i a l’aguait perquè també en ciència només veiem quan estem preparats per veure.
Els anys també m’han fet mirar amb curiositat i respecte un conjunts de sabers no científics que m’han servit per eixamplar la meva vida i fins i tot per guarir en la mesura del possible, la meva ànima esmicolada: penso ara en la psicologia analítica, però no només.
Apuntaré, però, que com a pacient hi ha el saber del meu cos. I que com a observador intueixo que darrera de la medicina homeopàtica hi ha un coneixement, un saber, un art i un humanisme.
Posem per exemple l’editorial del diari d’ahir (ve de llarg la postura del diari), que afirma que “Tenen raó els farmacèutics quan plantegen que aquests productes (els homeopàtics) no es dispensin en els establiments que venen medicaments”, com si a les farmàcies no es venguessin tota mena de articles, d’eficiència dubtosa o discutible, penso, i per no entrar en el més profund debat ètic sobre les contradiccions de la recerca biomèdica en el context de l’activitat comercial privada.
Posem per cas, també, aquesta àudio-columna a càrrec d’un valor emergent del món de la opinió, a propòsit de la desaparició del Màster d’homeopàtia a la Universitat de Barcelona, una de tantes, a partir de la petició d’un alumne a través de change.org (matèria de reflexió, també, la mentalitat de comissari polític que entreveig en gent molt jove, i de ben diversa orientació). M’impressiona la contundència de les paraules: “La ventaja es que su arrinconamiento público (el de la medicina homeopàtica) provoca que cada vez llegue a menos gente, aun siendo muchísima. Pero también que entre sus practicantes empiecen a considerarse una especie de iluminados. Cuando la fe llega a mucha gente se llama religión, cuando llega a poca, se llama secta.”
Ja ho té això la desproporcionada opinió als mitjans: avui demanar la proscripció d’un saber que no acabem de comprendre, i demà, per exemple, pontificar sobre la situació a tal o qual partit polític, o sobre el rendiment de Cristiano Ronaldo.
Opinió vehement, judici inapelable, clam: “Pseudociència!”. El meu cap, que no para (dolça ànima meva, vagarosa i tendra), ha pensat en el pobre Cantor, que enuncià una mena de llei de conservació de la ignorància i que adapto per als meus propòsits: “un cop presa una posició, com menys hi reflexionem sobre ella, amb major vehemència la defensem”.
Venceran, ja ho han fet. No pas els “contraris” o els que defensen tal o qual cosa, els opinadors venceran, i d’entre ells, el falcons.
“Parla més suau”, deia Zagajevski, i no abandonis la mirada bondadosa sobre cadascun dels aspectes de l’ésser humà, tant terrible, tant esplèndid – em dic-. Parla més suau, mormola si cal, per sota del "crit dels beocis".
