Textos fundacionals d'una civilització emergent. Madera, Sergi Gros.

Es diu que l’Hades és un món perfectament cartografiat, així com ho són, diuen, els seus accessos, llocs a on potser trobar les sibil·les en trànsit. I justament Madera sembla haver estat escrit en un d’aquests llocs liminars com transcrivint la lletania d’una sibil·la, a mig camí entre l’oració fúnebre, l’elegia i l’arenga. Un poemari que es llegeix a dues veus (hi ha un diàleg, una dualitat, entre els poemes que apareixen a les pàgines parells i les senars), i que és com caminar per un món antic embolcallat d’olor a fum, terrissa i rovell. Un viatge a un Hades nival, una catàbasi ben propera.

NOS soltaron en una encrucijada
miserable.

Los caminos calcinados

conducen a las hogueras

sobre las que se cocinan

nuestras tazas funerarias.

Los caminos congelados

están llenos de monedas 

consignadas al barquero.

CANCIÓN DE LAS BARCAS
 
Un tazón 
de agua dulce
para el hombre
que gobierna las barcazas. 

Dos monedas
para hundir
su mirada.

Un llibre escrit des del marge, a cop de mall de versos poderosos, minimals i imatges desassossegants:

TODAS nuestras esperanzas

se pudrieron por debajo.

Como puentes de madera.

Las hormigas alcanzaron

la garganta de los reyes.

Muestros padres se revuelven

en sus tinajas de barro

LAS RUINAS
 
La belleza
de las flores
que despuntan
en los restos
de un incendio.
 
Sin defectos
Sin mejoras.

I alhora, Madera és un cant de resistència, els textos primigenis d’una civilització emergent:

SEGUIREMOS escribiendo
en la nieve.

En las pieles arrasadas
por el fuego.

Oraciones. Alabanzas.

Canciones sencillas
que nos perpetúen.

Que quiten el miedo.

ALGUNAS CEREMONIAS
 

Dibujar
el contorno
de una puerta
bajo el peso
de los muertos.

Extender
una mano
sobre el fuego
invisible.

Madera no és un llibre pels lectors que busquin la comprensió diàfana pròpia de formes més acollidores de poesia. El lector ha d’amarar-se del discurs, de les imatges, i deixar-se endur per l’estat d’ànim que el llibre deixarà en ell: un pòsit que romandrà durant dies.

Val la pena destacar que el text de Gros ve precedit per una introducció de luxe. En aquest cas, un poema d’Antonio Gamoneda escrit a partir dels versos del propi Gros, que constitueix un valor afegit pel lector i, alhora, la millor aproximació possible a l’obra.

Sergi Gros, Madera
Polibea, el levitador 42
Madrid, 2014

- o -

Aquesta entrada està basada en un fragment "Notícia d'una taxonomía inexistent", article publicat a la revista Quadern de les idees,les arts i les lletres núm 199 Febrer/Març 2015.

Història d'un Núvol anomenat Kosambi.

Els llibres tenen una vida efímera, ho sabem, i segurament hi hagin raons ben entenedores, però dol.

Aquesta nit, justament quan m’assabento de la descatalogació d’El gos poeta de Josep-Ramon Bach,  he decidit llegir-li la meva filla la història d’un núvol anomenat Kosambi (“El desert rodó").

A mi m’agrada especialment aquest Bach que em fa viatjar al Cor de Li Bo, el Bach de les versions profanes, el nen àvid d’imaginació dels Labertints de Filomena, el Bach, en definitiva, del llenguatge esplèndid del gos poeta.

“(...)  ─ I no saps cap història que acabi bé?

─ Moltes!

─ Per exemple?

─ El nostre cas mateix. Oi, Bumba?

─ I tant! Bub-bub! ─ va dir, aplaudint amb les potes del davant.

─ Bumba i jo ens vam convertir en dos núvols en travessar el desert de Tombili. Va ser a força de suar que els nostres cossos es van fondre. A terra només hi van quedar dos bassiols d’aigua, que finalment també es van evaporar fins a formar un parell de núvols petits. Després la brisa va empènyer els núvols fins a un oasi llunyà. I el fred de la nit va tornar el vapor d’aigua a la seva forma originària. Així, Bumba i aquest narrador impertinent ens vam retrobar sans i bons nedant en l’abundància entre un munt de palmeres esplèndides. (...)”

D'aquesta història trista de llibres descatalogats, em quedo amb la història del Núvol anomenat Kosambi, perquè acaba bé.

Josep-Ramon Bach
El gos poeta
Cruïlla,
Barcelona 2007

Stramonium

Batega avui, l’estramoni a les meves mans. L'estimat llibret, acabat fa quatre anys que són tota una vida.

Fins avui Stramonium havia viscut una vida privada, íntima, una vida B, en la companyia dels amics (sóc un home afortunat, mai no estic tant sol com a vegades sembla).

Fins avui.

Perquè avui, gràcies a l’editor de Tèmenos, Carles Cervelló, comença un nou camí pel llibret, i jo només li desitjo que aquest camí li sigui propici i que arribi a qui hagi d’arribar.

En una nota que escric als meus pares, els dic que en aquest llibre pares i fills de dues generacions s’agafen de la mà, i que conté una mica de la nostra història, la història de tots nosaltres, i he pensat en un text d’Alice Munro que tant em va colpir, un text que parla de com a vegades el cerimoniós so de les altres vides ens reclama la nostra atenció. Crec que a això vaig atendre aleshores, quan el vaig escriure, al so de les nostres vides entrellaçades.

Gràcies a tots els que han acompanyat el llibre aquests anys, molt especialment a Carles Cervelló i a José Moreno, autor del magnífic dibuix que apareix a la portada, sorgit d'un quadern ple de prodigis.

Gràcies.

V.M.
Stramonium
Tèmenos Edicions
Col·lecció Càrmina, 39.
Barcelona,2015.

ISBN 978-84-943504-9-8

Universitat i règim neoliberal... un article.

Una notícia esgarrifosa fa que durant un breu temps (el temps més curt de la física no és el temps de Planck, sinó el temps de l’actualitat informativa) els pastors del ramat han fet veure que l’educació els interessa una mica.

Bé, és fals. L’educació no interessa gens ni a polítics ni a periodistes, el que els interessa és el rendiment mesurat en uns índexs que no tenen res a veure ni amb el cultiu del coneixement, ni amb el cultiu de la relació amb els individus. En aquest article, que recomano, l’autora Suzy Harris conclou:

“En el proyecto de sociedad neoliberal todas las relaciones son contractuales, incluso las relaciones educativas. La relación entre el profesor y el estudiante ha sido reducida a una relación técnica. En el régimen de responsabilidad neoliberal, la confianza no es importante, no hay lugar para ella; el criterio más importante es la performativity. Tal discurso influye sobre nuestras acciones y además influye sobre nuestro modo de concebirnos a nosotros mismos. En mi opinión, la educación tiene  que ser más que una relación contractual mercantil, porque este tipo de relación nos lleva hacia la zoé –nos mantiene en el nivel de la supervivencia–, que es primitivo y no permite hablar de la importancia de lo que es necesario para ser un ser humano, y en particular para establecer relaciones con otras personas.”

a: Suzy Harris, La dimensión internacional de la universidad: entre el modelo económico y el cultural. Estudios sobre Educación, 2008, 15, 87-98

L’article prové del Regne Unit: poca broma, són els pioners. Recentment es feia públic que els professors per hores de la Universitat de Warwick serien contractats mitjançant l’empresa de serveis educatius “Higher Teach", que afirma que fa que els equips de professors temporals siguin més "estandaritzats i eficients" (sic).

perquè sé que allà on vagi n'arribaran d'altres puntualment per sempre més... Whitman.

Sucumbeixo a l'impuls que em menava a procurar-me aquesta versió complerta de l'immens poemari de Whitman que ha preparat el poeta Jaume C. Pons Alorda, la primera vegada que disposem d’una versió complerta en català, i no entenc perquè he trigat tant a fer-me amb el llibre.

Escriu Pons Alorda: “Ell (Whitman) i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències , un panteisme omnívor, i omnisexual, i així fina a la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina. Cada poema ens permet participar de la gran dansa còsmica com si tot l’univers fos una òpera harmònica i sublim, vertiginosa i extrema. Amarat d'una voracitat incommensurable, insaciable, Walt Whitman ens demostra que tot, absolutament tot, pot esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir material de revelació (...)” 

Així és. Llegir a Whitman és també acostar-se l’univers veient-lo com a un ens intel·ligent i noble, com un ésser digne, tant impregnat de ment i d’ànima com imbuït d'aspiració moral i propòsit. Un ésser profund i misteriós, i alhora delitós de ser viscut i conegut.

Aprofitem l'oportunitat.

 - o -

Ja he dit que l'ànima no val més que el cos,
I jo ja he dit que el cos no val més que l'ànima,
I que res, ni Déu, és més gran per a ningú que la mateixa essència de cadascú,
I qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat amb el seu sudari,
I que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,
I que contemplar l'espurna d'uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència de tots els  temps,
I que ni hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se en un heroi,
I que no hi ha cap objecte tan suau que no pugi ser l'eix de les rodes de l'univers,
I jo dic a tots els homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i serena davant d'un milió d'universos.

I jo dic a la humanitat: No tinguis curiositat per Déu,
Que jo que sento curiositat per totes les coses no sento curiositat per Déu
(No existeixen encara els estols de paraules que puguin expressar la meva placidesa i la meva serenitat davant Déu i davant la mort).

Jo veig i sento Déu en totes les coses, i tot i això no entenc Déu de cap manera,
Ni puc entendre qui hi pot haver que sigui més meravellós que jo mateix.

Per què hauria de voler veure Déu millor que aquest dia?
Jo veig partícules de Déu a cada moment de cada hora de les vint-i quatre,
En les cares dels homes i de les dones jo hi veig Déu, i també a la meva reflectida al mirall,
Jo trobo cartes de Déu escampades pel carrer, i totes i cadascuna d'elles van signades amb el nom de Déu,
I les deixo allà mateix on són i on jo mateix les trobo, perquè sé que allà on vagi
N'arribaran d'altres puntualment per sempre més.

Walt Whitman
 Cant de mi mateix, poema 48.

Walt Whitman
Fulles d'herba.
Traducció de Jaume C. Pons Alorda.
Edicions de 1984,
Barcelona, 2014.

de pell i de llaga, la poesia d'en Jorge Brotons.

El plaer de retrobar-me amb la poesia d’en Jorge Brotons. Aquest cop gràcies a publicació del seu nou recull, Verb de continuïtat.  Hi és ell, d’una altra manera, com a traços lleus i precisos d’aquarel·la, la seva poesia, de pell i llaga, de pell i sol, de plenitud i d’esquinç (o presagi). 

- o -

La carta arribava confitada
per mesura del temps
i del desig.
Esperàvem,
i aplegava el dia i els silencis s'obrien.
La carta es trobava
després,
si no era cremada,
en una capseta,
en una carpeta,
i feria
i tallava en dos la memòria.

Ara sóc jo qui es confita
i qui escapça quan el troben.



Jorge Brotons
Verb de continuïtat
Curbet Edicions
Barcelona, 2014.

en la presència quieta del pollancre. Un poema d'Anna Montero.

Evidentment els propis morts, però el poema també ens podria parlar dels amics i dels amors, dels encontres que es dilueixen en el procés de viure, però que respiren en la fusta lenta d'un adagio i que sabem a on trobar-los: en la presència quieta del pollancre, en el mar de blat que el vent agita... Pensava això aquest estiu, en llegir-lo. Aquest estiu, omplint-me de pollancres i camps de blat segats. 

- o -

primer de novembre

                             a f.m.                      

                 
no visitaré el mur de temps que ens separa.
no estàs en aquest buit,
res no hi ha de tu en aquest carrer
dels morts sense memòria.

tu i jo sabem que sé
on trobar-te en aquesta tardor
que ara s’inicia:
en la presència quieta del pollancre
que l’aigua solca,
en la mar de blat que el vent agita,
entre l’ombra dels arbres que el camí travessa.

respires en la fusta lenta d’un adagio
entre la boira, sobre la terra densa
d’un lied que el temps perllonga
i en l’horitzó llunyà
d’una mar que compartim.

res no hi ha de tu ni de mi
en el silenci d’aquesta pedra
que ens separa.

Anna Montero
Teranyines.
Edicions 62
Barcelona 2010.