Cau la filla just al llindar de l'epidèmia de grip. Com una estranya commemoració de la malaltia que vam travessar tots plegats ara fa un any. També ara puc acudir al fons d'armari dels vells poemes que ens han acompanyat, com ara aquest.
Si, jo també voldria ser una mare jove, perquè sóc pare i no sóc tant jove.
EL NIÑO ESTÁ ENFERMO
El niño está enfermo. La lluvia, la bendición del campo,
Le ha provocado una enfermedad. Tose por la noche,
La fiebre hierve en su interior como el agua en una tetera
Y calienta la casa para la familia.
Él subirá a la montaña del Señor y yo bajaré de ella,
Él alienta velas lejanas con su respiración.
Le tomo la temperatura.
Soy como un termómetro:
Por dentro mercurio saltando y por fuera plano y tranquilo.
El niño está enfermo. Quiero ser
Una madre joven. Necesito traspasar dos barreras
Porque soy padre y viejo.
Pero lo conseguiría,
Si me dieran tiempo.
"(...) siempre habrá quien diga que la poesía es sólo literatura y que la música es sólo música; y este alguien, dolido como Job ( o sólo pedante como el estudiante de una universidad elitista), tendrá razón. Es sólo poesía, es sólo música. No tenemos nada mejor."
Adam Zagajewski "Observaciones acerca del estilo sublime" a: En defensa del fervor. Acantilado, Barcelona 2005
Who is the third who walks always beside you? When I count, there are only you and I together But when I look ahead up the white road There is always another one walking beside you Gliding wrapt in a brown mantle, hooded I do not know whether a man or a woman — But who is that on the other side of you?
Qui és el tercer
que camina al teu costat? Quan compto,
només som tu i jo plegats Però quan miro
endavant, camí blanc amunt sempre hi ha un altre que camina al teu costat. Surant amb el seu mantell marró, encaputxat, Nosési unhomeouna dona —Però quiésaquest que s’està al teu costat?
Llegint el llibre de Caroline Alexander sobre l’expedició de l’Endurance, m’assabento que aquests versos estan inspirats en un dels passatges del llibre South! de Shakcleton.
Aquest és el context: la tripulació del James Caird ha aconseguit creuar els mil cinc-cents quilòmetres que
separen l’illa Elefant de la Geòrgia del Sud. Encara, però, tres dels seus
membres, Crean, Shackleton i Worsley, han de travessar l’illa tot escalant un
massís inexplorat, per tal d’arribar a una estació balenera i aconseguir ajuda per rescatar la tripulació de l'Endurance. Escriu Shackleton:
“quan miro enrere
cap a aquells dies, no tinc cap dubte que la Providència ens ha guiat, no sols
a través dels camps de neu, sinó a través del mar agitat i blanc que deparava l’illa
Elefant del punt de desembarcament a Geòrgia del Sud. Sé que durant aquesta
llarga i extenuant marxa de trenta-sis hores per les muntanyes sense nom i les
glaceres de Geòrgia del Sud sovint em va semblar que no érem tres, sinó quatre.
No vaig dir res als meus companys en aquell moment, però després Worsley em va
dir: ‘Patró, vaig tenir la curiosa sensació que hi havia una altra persona amb
nosaltres’. Crean va confessar haver tingut la mateixa impressió. Un sent 'l'escassetat de les paraules humanes, i com és de barroera és la paraula mortal' en tractar de descriure les coses intangibles, però el record dels nostre viatge no estaria complet sense una referència a un qüestió tant propera als nostres cors."
A casa, avui llegim els versos d' Elliot i fragments de Shackleton commoguts, com abans ens van commoure els de Cherry-Garrard i d'altres. I avui, mentre preparo l'entrada al catàleg, descobreixo també això.
Llegeixo amb una sorpresa només relativa que el govern del EUA ha desmentit els rumors sobre el final del món el proper dia 21. Dies abans havia llegit que la NASA també havia fet el mateix, desbordada per l’allau de preguntes rebudes. Comento això a la sobretaula i aleshores algú diu “X m’ha trucat per preguntar-me que en pensava jo de tot plegat”, i em quedo perplex. Seria massa fàcil parlar de la paradoxal falta de cultura científica de la nostra societat tecnològica, però que llenci la primera pedra un altre amb més mèrits que no pas jo.
Fa uns anys, en ple furor milenarista previ al 2000, Harold Bloom va escriue un llibret preciós, Omens of Millenium. Un text esperonat pel creixement de les creences milenaristes als Estats Units que acaba sent, però, una breu itroducció als diversos corrents gnòstic de les religions del llibre: la cábala, el sufisme, i els corrents gnòstics cristians. Recordo amb tremolor com vaig fruir de la seva lectura aquell estiu del 2000. Recordo també el sermó gnòstic amb el que Bloom acabava el llibre i que jo voldria ser capaç de subscriure.
També recordo vivament com vaig haver de contenir-me per no robar una altra joia, Cosmos, Chaos and the World to Come de Norman Cohn (*), quan vaig tenir l’oportunitat. Però ja sabem que qui roba el coneixement potser no el mereix, i que el coneixement que no es mereix tampoc no es poseeix.
Cohn va trigar vint anys de la seva vida a escriure el llibret, un exemple que els nostres gestors de la política acadèmica, només interessats a quantificar la producció, haurien de tenir en compte. “Este libro investiga las raíces más profundas y el nacimiento de una esperanza que sigue viva en la actualidad y, según la cual, en breve se producirá una consumación maravillosa, llegará un tiempo en el que el bien triunfará por fin sobre el mal y lo reducirá a cenizas para siempre jamás. (...) dicha expectativa cuenta con una larga fascinación a lo largo de los siglos y sigue ejerciéndola; y asimismo ha podido reconocerse envuelta en un manto secularizado en ciertas ideologías político-sociales. No obstante, han existido grandes civilizaciones, algunas de las cuales han pervivido varios milenios, que nada sabían de esa esperanza”.
I és que potser la recurrent presencia de la fi del món en el nostre imaginari, no sigui altra cosa que una manera més de manifestar el desig de posar fi a aquesta forma de vida tant inhumana. Ho sé, conec gent que viuria amb alleugeriment la notícia certera de la fi del món.
I a tot això, certament hi haurà un darrer dia per tots i cadascun de nosaltres, per tots els éssers vius de fet, i també pel nostres estimats planeta i estrella. Si tornem a la infantesa, quan només hi havia dues cadenes de televisió y una mica menys de soroll, recordarem amb nitidesa que també les estrelles tenen una vida:
"Dentro de varios miles de millones de años, habrá un último día perfecto. Luego, durante un período de millones de años, el Sol se hinchará, la Tierra se calentará, muchas formas vivas se extinguirán y el borde del mar retrocederá. Los océanos se evaporarán y la atmósfera escapará al espacio. A medida que el Sol evolucione para convertirse en una gigante roja, la Tierra se convertirá en un lugar seco, estéril y sin vida. Al final casi llenará el cielo y quizás se trague la Tierra".
Carl Sagan. Cosmos, Capítol 9: Las vidas de las Estrellas
Però al cap i a la fi, quan tot això passi nosaltres ja farà molt temps que nosaltres només serem un eco, bellíssim i alhora terrible: vindrà la fi, però aleshores nosaltres ja no hi serem.
Norman Cohn.
El cosmos el caos y el mundo venidero.
Crítica, Barcelona 1995.
Podrien les editorials alliberar els PDF d’aquests llibres,
reeditar-los... o trobar la manera de fer-los accessibles de nou?
R.E.M.
It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine) Document,
I.R.S. Records, 1987.
- o -
(*) De qui recomano vivament "El mito de la conspiracion judía mundial", un llibre escrit a partir del que Cohn va veure a Europa després del seu desembarcament amb el cos expedicionari de l'exercit dels EUA a la IIa Guerra Mundial, i el qual veig que ha estat recentment reeditat per Alianza.
"Al traductor Paul Auster lo asombraba el misterio de la traducción. Un hombre llamado Paul Auster lee en Nueva York un libro escrito en francés y luego escribe ese mismo libro en inglés. Supongamos que traduce las notas que Mallarmé escribió junto al lecho de muerte de su hijo Anatole. Un hombre escribe en inglés el libro que otro hombre escribió en francés. Un libro se hace en soledad, pero cuando el traductor escribe su libro, lo escribe con las palabras de otro hombre que no está en la habitación, hay dos hombres que hablan en la habitación: cada uno habla en una lengua para querer nombrar las misma cosas. el traductor se convierte en una sombra, fantasma del hombre que inventó las palabras que ahora inventa el traductor. La traducción es un caso de suplantación de identidad: por decirlo con una palabra inglesa, es un caso de impersonation. Impersonation significa suplantación, el acto de hacerse pasar por otro."
Justo Navarro, "El cazador de coincidencias"
Pròleg a: Paul Auster El cuaderno rojo,
Traducció de Justo Navarro i Damián Alou
Seix Barral, Barcelona 2012.
M’enduc el llibre a la butxaca una tarda d’octubre. Uns dies abans li he comprat a l'autor, Raimon Gil Sora (amb viva la recomanació d’en David Madueño), i encara conservo a la pell el record grat de les poques paraules intercanviades amb en Raimon, un home amable i tímid.
Ja fa uns anys que llegeixo a on puc i com puc, de mala manera potser: s’han acabat, de moment, els dies que m’estirava tardes senceres, el no temps que són els estius en la companyia de les paraules. Així doncs obro el llibre al banc de la Plaça del Treball envoltat de nens “que no es cansen mai de ser-ho”, benaurats ells. I en una tarda que declina, entro en una poesia que ressona a veritat i que em fa sentir que estic a casa i que em repeteix la vella tautologia segons la qual que totes les històries són en el fons la nostra, que no tenim una altra vida que aquesta vida menor, la única possible.
MARK SPITZ
Tres cops a la setmana creuo el carrer Dels enamorats per anar a la piscina municipal. Em trec la roba, la guardo a la taquilla, faig estiraments, sospiro. La piscina està sempre plena de nens que no es cansen mai de ser-ho, però la meva infància queda cada cop més lluny i jo nedo i tan sols procuro no oblidar mai el número, com un amor o una promesa antiga, perquè la vida ha estat sempre aquest continu nedar d’un costat a l’altre per arribar enlloc.
-o-
ELEGIA PER A UNA CASA BUIDA
Venia travessant el carrer quan de sobte m’he retrobat amb la fràgil arquitectura de la meva infància. Va ser aquí mateix en aquest carrer gris i amagat del poble. Al principi no recordava els detalls més símples, però a poc a poc ha anat sorgint el vermell gastat dels rajols, la canonada de plom del miserable lavabo comunitari i la petita cuina amb butà des d’on l’àvia em cridava cada vespre a l’hora de sopar, i la filla de la veïna agafant-me de la mà i portant-me a la seva habitació: recordo els geranis vermells i una cançó italiana a la galeria. La meva infància és com una casa vella a punt d’enfonsar-se, un record desolat amb un cartell de prohibit el pas.
Raimon Gil Sora
Vida Menor
Paralelo Sur Ediciones
Barcelona, 2012.
Si, certament Ungaretti no el va escriure pensant en la ressaca de la jornada de lluita d'ahir als pobles del sud d'Europa. Però trobat avui mentre esperava el tren a l'estació, les paraules del poema em ressonen com si l'hagués escrit especialment per aquest moment.
EL ÁNGEL DEL POBRE Ahora que invade las ofuscadas mentes Una piedad más áspera que la sangre y la tierra, ahora que nos mide en cada latido el silencio de tantas muertes injustas, Que se despierte ahora el ángel del pobre, Superviviente nobleza del alma... Que con el gesto inextinguible de los siglos Descienda a la cabeza de su viejo pueblo, En medio de las sombras.
Giuseppe Ungaretti
El dolor.
Traducció de Carlos Vitale
Igitur, Montblanc 2000.
