Si Déu no fos tant ple de misericòrdia...

Aquest és un dels poemes que llegiré el dia 19 a Vilanova (a propòsit dels cants espirituals).

DÉU ÉS PLE DE MISERICÒRDIA

Déu és ple de misericòrdia.
Si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n'hi hauria també al món i no només en ell.
Jo que he collit flors per la muntanya
i m'he mirat totes les valls,
jo, que he collportat cadàvers dels turons,
puc dir-vos que no hi ha al món misericòrdia.

Jo, que vaig ser rei de la sal vora la mar,
que vora la finestra m'estava dret tot indecís,
que vaig comptar els passos dels àngels,
jo amb un cor
que va haver d'aixecar peses de dolor
en competicions terribles.
Jo, que només faig servir una petita part
dels mots del diccionari.

Jo, obligat a desxifrar endevinalles a la força,
sé que si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n'hi hauria també al món
i no només en ell.

Iehuda Amikhai.
Clavats a la carn del món.
Proa, Barcelona 2001.
Traducció del poeta Manel Forcano.


A mi m'agrada aquest poeta. Hi torno, hi torno, hi torno... per que, en aquest cas si, m'ordena, m'equilibra.

- - -

Yehuda Amijai.
Detras de todo esto se oculta una gran felicidad.
Traducció de Raquel García Lozano.
La poesía, señor hidalgo. Barcelona, 2004.


Yehuda Amijai.
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas. Traducció de Raquel García Lozano.
Cátedra. Madrid, 2004. 


Iehuda Amikhai. 
Clavats a la carn del món (Antologia poètica). 
Traducció de Manel Forcano.
Proa, Barcelona 2001.


Yehuda Amijai. 
Un idioma, un paisaje (Antología poética 1948-1989). 
Traducció de Raquel García Lozano.
Hiperión. Madrid, 1997.

Els poetes són uns carnívors sanguinaris

En referència a aquest incident produit al blog de la poeta Eva Méndez Doroxo, i aprofitant que continuo amb una febre implacable que em fa barrejar literalment la realitat amb coses que em passen pel cap, deixeu-me divertir-me una estoneta (i no m'ho tingueu en compte).

Amb molta delicadesa escriu Ferrater:

SINITE PARVULOS VENIRE

Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d'ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la pluja,
i no hi dèixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodolat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos es dirà res lleig.
No s'hi troba ningú que et conegui, i que parli de tu.

Gabriel Ferrater
Menja't una cama
Edicions 62-Empúries
Barcelona 1997.

I és que no tothom té la delicadesa de Ferrater. I és que alguns poetes pertanyen a un una de les més agressives varietats de la especie humana. Uns carnívors sanguinaris insaciables. Sortosament, la seva descontrolada agressivitat es manifesta en sanguinolentes batalles entre ells.

Finalment, i com a divertiment... o més aviat com a curiositat... pots fer un cop d'ull a això.

I bona nit!

Ficar-se amb els Simpson

- Si és que sempre cometem el mateix error, sempre ens enganyen.

- Com que el mateix error, quin error?

- Home, que al començament aquest també el vèiem estrany però semblava que potser ajudaria a canviar alguna cosa.

- I les coses estan canviant.

- No, no... en tot cas ha aparegut un sistema clientelar d’ajuda als pobres, la qual cosa no és el mateix que un sistema de redistribució de la riquesa i de garantia de la justícia social.

- El que passa és que t’estàs tornant de dretes...

- No home, que sempre ens enganyen, que ja vèiem que el paio era estranyot, que era un golpista, i li vàrem perdonar la estètica populista... i li vàrem perdonar...

- Disculpa, disculpa... per golpistes els que li van muntar un pollastre amb l’ajuda de l’anterior president nostre. I a més va ser un golpista contra un règim corruptíssim

- No et falta raó amb això últim, va ser un episodi ignominiós... però podem assegurar que ell mateix no presideixi un règim corrupte?

- El que passa és que jutges les coses des d’una òptica tant occidental... que ja canses. Nosaltres no podem aplicar els nostres models, que prou defectes tenen, per jutjar realitats tant diferents a la llatinoamericana.

- No sé els models, però els valors (per exemple els dels drets humans) no hauríen de ser universals? En tot cas, per això mateix no m’he referit a les formes (només per dir que el tío em sembla estrany), sinó a la impressió (i ja m’agradaria que els diaris informessin sobre dades i fets, i així no hauriem de formar-nos la opinió a base d’impressions) que per una banda no estan funcionant els mecanismes reals de justícia social, per no parlar la evidència que hi ha persecució de la oposició.

- Venuts als estats units.

- pffff... segur?

-Seguríssim

- Bé, el que tu diguis... però sàpigues que ara s’ha ficat amb els SIMPSON.


- Els Simpson???? Malparit!! això és intolerable!!

- Si tio, els han mogut de la franja televisiva “per tots els públics” i els han substituït per “Los vigilantes de la playa”

- Los vigilantes de la playa!, aquesta sèrie que si l’escoltes amb els ulls tancats no et queda cap mena de dubte que està escrita per guionistes de pelis porno?

- Si, tio.

- Doncs estem acabats.

- Tu sabràs.

Polina Semionova

Quina ràbia! han retirat del YouTube el vídeo amb la coreografía que interpretava Polina Semionova, amb la música del tema "Good night ladies" (Lou Reed/Transformer). Mal dolor les pegue!

No em resigno a no posar res de Polina Semionova en compensació. Per mi, que no hi entenc ni un borrall de dança, ha estat una troballa.

És fàcil, de moment, trobar moltes versions de les mateixes imatges amb diverses músiques de fons (totes elles infectes), al final he optat per una d'elles a l'atzar tot recomanant-vos que gaudiu del moviment d'aquesta dona prodigiosa, això sí, posant al mínim el volum (puaf, quina petardada de música!).

Arvo Pärt (II). Fratres interpretat per Gidon Kremer i Keith Jarret

Quarta (i darrera) peça: fragment d'una versió realment curiosa (i segurament no fàcil) d'una de les peces més conegudes d'Arvo Pärt: Fratres. Potser el més adequat seria començar per versions més canòniques, però aquesta versió és realment curiosa.

Es tracta d'una versió interpretada pel violinista Gidon Kremer i el pianista Keith Jarret, que està inclosa al disc Tabula Rasa (ECM, 1984).

(i passant de les imatges, eh!)






Salut per tothom!

Arvo Pärt (I): i no precisament reduint entropia...

És que no pot una obra d'art ens pot conduir a una desfeta emocional, cognitiva?... doncs evidentment que si.

Se m'ha acudit penjar aquest post relacionat amb Arvo Pärt, per què no puc trobar un exemple millor.

Anem a pams... Arvö Part és un compositor de música sacra nascut a Estonia el 1935. La seva música és un miracle sorgit del buit, un buit omplert per una corda ferida. Una música d'una gran bellesa, composicions molt símples (o aparentment símples, minimalisme sacre en diuen) però d'una gran intensitat .


Jo vaig conèixer la seva música als anys vuitanta (òndia, que jove que era!) de la mà del compositor Héctor Meza, que em va regalar el disc "Tabula Rasa" (ECM, 1984). D'ençà, que les seves composicions em semblen senzillament magistrals, magnífiques però...

Però no les puc escoltar gairebé mai... perquè aquesta música (bellíssima i terrible) em desequilibra moltíssim, em destrossa, em trenca l'esperit fins a convertir-lo en petites partícules subatòmiques d'esperit de niño victorcito...

M'agradaria compartir una mica amb vosaltres una mica de la bellesa i el dolor d'aquesta música...Un procés d'entrada i de sortida... sense, almenys no necessàriament, reduir el grau d'entropia espiritual, eh!.

A partir d'ara demano excuses, no sé inserir clips d'audio i tampoc no els he trobat. Per tant les mostres del subtilissím verí d'Arvo Pärt els haureu d'escoltar amb unes imatges de fons del You tube. En general passeu totalment de les imatges, val?

1) Primera peça: "Canctus in memory of Benjamin Britten" (FEU CLICK AQUÍ). El títol ho diu tot: composta quan Pärt es va assabentar de la mort de Britten , a qui infructuosament aspirava a conèixer (les autoritats soviètiques deixaven sortir a Pärt del país -Pärt era i és esencialment un compositor de música sacra-).

La peça correspon a l'enregistrament del disc "Tabula Rasa" (ECM, 1984) i està interpretada per la Staatsorchester Stuttgart dirigida per Russel Davies. Diria que tota la composició es basa n la repetició d'un motiu de quatre notes.

2) Segona peça: Festina Lente (FEU CLICK AQUÍ) (1988).

3) Tercera peça: "Pari intervalo". Una curiositat, per què no està interpretat per un organista, sinó per un acordionista: Francesco Pallazzo (el so és deficientíssim).




Al proper post una peça més... (una mica especial) i prou.

Bona nit, i que els àngels bons s'aferrin a les vostres espatlles i us lliurin sans i estalvi a l'altre marge. Dolços somnis en definitiva.

Jo... és que no entenc la poesia...

Dèiem al post del dia 9 de març, respecte de la poesia d' en Xavi Grimau, que “això d'entendre la poesia és una qüestió secundària. Certament hi ha poemes que "s'entenen", però la poesia també ens comunica si ens colpeja, si evoca, si condueix a altres estats d'ànim... hi ha un altre tipus d' intel·ligibilitat, quan parlem de poesia.”.

Al voltant de la intel·ligibilitat de la poesia, trobem una interessant reflexió de Joan Margarit a l’epíleg de “Casa de Misericòrdia”: En resum per Margarit la intel·ligibilitat de la poesia s’assimila a un procés de reducció de l’entropia (el grau de desordre) del lector.

“(...) Però això no exclou, ans al contrari, que el poema s’hagi d’entendre. Tota la clau és què vol dir entendre. Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malestars, les tristeses... Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra.”

Joan Margarit
Casa de Misericòrdia
Proa, Barcelona 2007.


És una reflexió interessantíssima però, amb el degut respecte pel mestre, té el petit defecte d’assimilar la poesia a un procés terapèutic.

Jo faig servir la poesia d’una forma terapèutica, potser no de forma conscient o volguda, però en el fons retorno a Amikhai, a Martí i Pol, al mateix Margarit amb la finalitat de reduir el meu “grau de desordre”. Però em sembla que no cal imposar una restricció tant forta a la poderosa imatge que ens proposa Margarit.

Jo diria que “entendre” un poema és sortir del poema/caixa negra en un altre estat, però no necessàriament amb menys entropia. No haver estat transparent a l’efecte del poema.