Dèiem al post del dia 9 de març, respecte de la poesia d' en Xavi Grimau, que “això d'entendre la poesia és una qüestió secundària. Certament hi ha poemes que "s'entenen", però la poesia també ens comunica si ens colpeja, si evoca, si condueix a altres estats d'ànim... hi ha un altre tipus d' intel·ligibilitat, quan parlem de poesia.”.
Al voltant de la intel·ligibilitat de la poesia, trobem una interessant reflexió de Joan Margarit a l’epíleg de “Casa de Misericòrdia”: En resum per Margarit la intel·ligibilitat de la poesia s’assimila a un procés de reducció de l’entropia (el grau de desordre) del lector.
“(...) Però això no exclou, ans al contrari, que el poema s’hagi d’entendre. Tota la clau és què vol dir entendre. Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malestars, les tristeses... Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra.”
Joan Margarit
Casa de Misericòrdia
Proa, Barcelona 2007.
És una reflexió interessantíssima però, amb el degut respecte pel mestre, té el petit defecte d’assimilar la poesia a un procés terapèutic.
Jo faig servir la poesia d’una forma terapèutica, potser no de forma conscient o volguda, però en el fons retorno a Amikhai, a Martí i Pol, al mateix Margarit amb la finalitat de reduir el meu “grau de desordre”. Però em sembla que no cal imposar una restricció tant forta a la poderosa imatge que ens proposa Margarit.
Jo diria que “entendre” un poema és sortir del poema/caixa negra en un altre estat, però no necessàriament amb menys entropia. No haver estat transparent a l’efecte del poema.
