"Se sei solo sarai tutto tuo"

Trec la frase "Se sei solo sarai tutto tuo" (Si restes sol, seràs tot teu), atribuïda a Leonardo da Vinci, d’un comentari al post del 10 de gener de 2007 a l’Imperdiblogg, el blog de la Siddharta (la pobre m'ha suportat a classe!) .

Un post, per cert, que m’ha fet pensar en més coses... per què la nostra màquina també va ser la universitat quan estudiàvem, un lloc on es suposa que hauríem d’haver... no sé, viscut d’una altra manera. Si us expliqués la de converses que hem tingut al respecte amb el meu amic David Juher (aquest savi d’una altra època, que tenim el privilegi de disfrutar-lo nosaltres).

Li estic donant tantes voltes a la frase que he pensat que és millor deixar el post aquí, i continuar-lo d'aquí uns dies, per que no paro de donar-li voltes.

Deixo doncs l'entrada oberta... a l'espera d'asserenar l'ànim... i amb la seguretat d'haver compartit amb vosaltres una frase inquietant.

Estimant tot el que creix en mi.

Ha estat un xoc:

(...) Would anyone believe if I said
I was one 35?
My heart empty and sere at 35!
Five more years had to pass
before it began to flow again.
I'll take all the time I please this afternoon
before leaving my place alongside this river.
It pleases me, loving rivers.
Loving them all the way back
to their source.
Loving everything that increases me.

Raymond Carver, final del poema Where water comes together with other water.

Em creuria algú si li digués que jo he tingut 35 anys? El meu cor sec i buit als 35!. Cinc anys van haver de passar per que tornés a bategar. Així que em prendré tot el temps que vulgui aquesta tarda, abans de deixar aquest lloc a la vora del riu. M’agrada, m’agraden els rius. Me’ls estimo en tot el seu curs, fins a les seves fonts. Estimant tot allò que em fa créixer.

Heu llegit el darrer vers? és immens, Loving everything that increases me (Estimant tot el que em fa créixer), potser es podria traduir com "Estimant tot el que creix en mi".

Jaime Priede, que en fa una magnífica, magnífica, magnífica traducció, al meu entendre falla aquí, la seva proposta és "Me encanta todo lo que crece en mi", seguint aquest camí, jo proposaria "Amando todo lo que crece en mi" (es tracta d'un vers massa gran, per un "me encanta").

Últimament estic massa tiquis-miquis? Segur que si, per que he disfrutat moltíssim de la traducció que Priede ha fet de "The collected poems", del qual dono la referència al final del post (un avís: no el deixo a ningú, últimament s'ha convertit en una referència constant per mi, una mena de far).

La poesia de Carver és senzillament impressionant, una descoberta. Una aproximació al dolor y a la vida sense auto-compassió ni auto-complaença. Hi trobareu dolor, sense ser una poesia dolorosa, hi trobareu la vida de la millor manera que pot ser descrita: amb els ulls de la millor literatura. Poemes com Woolsworth's 1954, Where water comes together with other water, My daughter and apple pie, My dad's wallet, o The projectile (dedicat aquest al seu traduct al Japonés, el narrador Haruki Murakami) són exemples claríssims del que vol dir "la literatura salva", frase que em repeteixo sovint (qui sap poc es repeteix molt).

Un darrer vers. Aquesta vegada el final de "In Switzerland" en la versió castellana de Priede.

(...) Todos nosotros, todos nosotros, todos nosotros
intentando salvar
nuestras almas inmortales, por caminos
en algún caso más sinuosos y misteriosos
aparentemente
que otros. Estamos
pasándolo bien aquí. Pero con la esperanza
de que todo me será revelado pronto.

Raymond Carver,
Todos Nosotros.
(Traducció de Jaime Priede).
Bartleby, Madrid, 2006.


Bona nit, dolços somnis.

La luz y la infancia (sobre un poema de Billy Collins)

Billy Collins se ha convertido en un poeta muy conocido. Espero que también leído. Navegando por su "Navegando a solas por la habitación, DVD Ediciones, Barcelona 2007), he ido seleccionando alguno de sus poemas por si algún día cuadra leerlo a mis alumnos.

Pero hoy os quiero dejar aquí unos versos (de un poema de entre los que no he seleccionado) que me ha conmovido, por su simplicidad, la verdad que irradian y su belleza. Se trata de los últimos versos del poema “On turning ten/Al cumplir diez” :

(...) It seems only yesterday I used to believe
there was nothing under my skin but light.
If you cut me I would shine.
But now when I fall upon the sidewalks of life,
I skin my knees. I bleed.

(...) Parece que fue ayer cuando creía
que debajo de mi piel sólo había luz
que, si me cortabas, fulgía.
Pero ahora, cuando me caigo en las aceras de la vida,
me pelo las rodillas. Y sangro.

Billy Collins (traducido por Eduardo Moga)
Navegando a solas por la habitación
DVD Ediciones, Barcelona 2007.



És una constante, una pareja indisociable: la infancia perdida y la luz... como no pensar en los versos de Machado “Estos días azules y este sol de la infancia”. la infancia y la luz, el sol de la infancia, la luz (propia) de la infancia.

Dejadme estropear un poco el post:


TROPISMO

Retroceder hasta el punto en el que,
o mas atrás incluso,
cuando la luz de los veranos
saciaba un tiempo infinito.
y aún tu,
por las brechas de la memoria:
un niño que juega en los descampados.

y todo es diáfano,
solo contiene luz.Variación

Un mar de tiempo
abrasado por el sol,
los veranos de la infancia.


Retroceder antes del punto en el que,
hasta allí, para extraer la luz con la que iluminar
los pasos de hoy.

V.M. (El hombre que mira perplejo)

Y todo esto me recuerda a otra nostalgia, otra luz. Un sueño de una de éstas noches: te levantas de la cama y no recuerdas nada del sueño, pero aún sigues masticando las palabras “cuando pienso en los ángeles tengo ganas de llorar”. Y te impregna una nostalgia pura que se irá diluyendo mientras el día transcurre, sucumbiendo a la tercera ley de la termodinámica.

Buenas noches, dulces sueños.

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia.
Sabadell 2008

Brotons, Beirut, Waits, Antony, Rosie, Arbus... tanta bellesa

Passo del video poema de Jorge Brotons a escoltar "Postcards from Italy" (Gulag Orkestar, 2006) la cançó de Beirut (pseudònim del músic de Nova York Zach Condon), que serveix per a posar la música a les imatges i les paraules i les obsessions del poeta saltimbanqui.

I avui, que tinc poc a dir em pregunto per què ens agrada aquesta cançó, per què estimem les cançons de Tom Waits, d’Antony and the Johnsons, Antònia Font, Coco Rosie, les fotografies de Diane Arbus, el gest lent de William Hurt a Smoke?

Tant de talent, tanta gent explicant-se, tantes històries. Tanta bellesa.

Tanta bellesa i tant d'horror al seu costat. Com és senyor que ens abandones a la perplexitat?

Bona nit i dolços somnis.

P.S. Us passo una versió (bastant pallassa) de la cançó "Postcards from Italy" enregistrada en una festeta muntada després de filmar el video d'"Elephant Gun"

Poesia a classe de mates (Margarit)

-La recomanació d'avui és un llibre del poeta Joan Margarit, "Estació de França". Ara bé dels dos poemes que us llegiré avui un d'ells prové d'un llibre terrible: "Joana".

El primer, és un poema d'amor del llibre "Estació de França" i és diu "La noia del semàfor" (riuen)


-Com sou... que no,"burrus"! ... no és el que esteu pensant... escolteu primer...


LA NOIA DEL SEMÀFOR

Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar a trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no ho has après encara, que algun dia
l'amor és aquesta arma carregada
de soledat i de melancolia
que ara t'està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.

Joan Margarit.
Estació de França
Ediciones Hiperión,
Madrid, 2002.

-què? no us diu res... bé... ja us fareu grans. I ara el darrer poema, i a treballar... aquest poema m'agrada per que parla d'un professor que a classe també diu barbaritats i també té una filla. A veure que us diu...

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se una llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

* * *

A l'aula s'ha fet un silenci que mai no havia sentit, he escrit en una cantonada de la pissarra la darrera referència,

Joan Margarit.
Joana,
Edicions Proa,
Barcelona, 2002.

i després hem continuat amb les equacions diferencials, en silenci.

Poesia a la classe de mates (Rivas)

- ... Avui us llegiré dos poemes de Manuel Rivas. Primerament us els llegiré en Gallec i després els llegiré en català, tot i que no crec que ningú tingui cap problema per entendre'ls.


* * *


TELEVISIÓN.

A esa hora chegaba a miña vella,
xusto cando Billy Guffy, o baixo de The Cult,
daba aqueles pasos de comanche.
Wild hearted son!
¡Ah, fillo do corazón salvaxe!
A miña nai,
boqueando despois de fregar as oficinas de Fénix Español,
puña as zapatillas,
sentaba no sofá,
suspiraba fondamente
e cambiaba á primeira cadea.
Anda, pasmón, sae algo á rúa e espabila.
E entón apareceu na pantalla o Empire State
e a miña vella exclamou con ternura:
¡Pobre da ue teña que fregar todo iso!


* * *

ESTRADA

o indicador dicía Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

* * *

Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

Poesia a la classe de mates

- Profe... pero si esto es clase de mates

-Això és encara el DESCANS de la classe de Mates. Així que... bé, estava pensant que em teniu fins aquí dalt de veure-us llegint aquesta infecta premsa gratuïta... mira, mira... tu creus que això és un titular seriós: "Los poseídos hablan lenguas muertas"... o espera, espera... mira aquest "En africa los burros tendran que llevar matrícula"... aquests individus si que haurien de portar matrícula: "Sóc un ignorant"!

El cas és que he pensat que m'agradaria recomanar-vos alguns llibres que estic llegint. Per que si... sense haver-me de justificar, el que m'agradi a mi. I de tant en tant, quan toqui poesia, llegiré algun poema. Avui, m'agradaria llegir-vos un poema m'agrada particularment, suposo que el que m'agrada és el subtil punt eròtic... que em sembla que també us pot agradar:



EN LA VIEJA CASA VIVEN DOS CHICAS

En la vieja casa viven dos chicas.
A veces crecen y a veces desaparecen como canales en el Négev,
a veces son diez y a veces sólo una.

A veces dejan encendida toda la noche una luz amarilla,
como en un corral de gallinas, para veinticuatro horas
de amor, y a veces sólo una pequeña luz rojiza
como un caramelo
con una aureola alrededor.

Y hay un gran fresón en medio del patio.Y en primavera hay muchos frutos en el árbol, y muchos
frutos en la tierra.

Una se agacha para recoger
y la ora se estira para recolectar.
Mis ojos gozan de las dos:
una lleva una camistea de hombre y nada más,
y la otra, sandalias con tiras
enrolladas casi hasta el ombligo.

* * *

Yehuda Amijai.
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Ediciones Cátedra, Madrid 2004.
Traducció de Raquel García Lozano.


... i ara, a treballar.