Quan el meu amic, el professor David Juher, em va convidar a fer una xerrada sobre bellesa i matemàtiques en el marc del cicle “Contemporàlia. Art i matemàtiques: buscant la bellesa”, em vaig sentir molt il·lusionat perquè, si, podríem parlar de com els matemàtics gaudim del nostre ofici, però sobretot perquè tindria una bona excusa per pensar i llegir sobre una qüestió apassionant: la de com perviu en la nostra visió de la ciència un romanent inconscient de la vella creença, segons la qual l’univers ha de ser bell, harmònic i aritmetizable, és a dir accessible a ser descrit mitjançant les matemàtiques; la creença en que la bellesa que trobem en les formes matemàtiques és un reflex de la bellesa de l’ordre de l’univers, com a mínim de “l’univers supralunar” -permeteu-me la broma- que transcendeix les nostres misèries.
Als científics ens agrada pensar que el nostre llenguatge és neutre, que la ciència està exclosa de qualsevol element de misticisme, que assumim els fets “tals i com són” per difícil i dolorosos que aquests puguin ser, que la imatge de l’univers com la d’un colossal engranatge és una imatge sense atributs ideològics o culturals. És la nostra èpica, la nostra forma de vehicular l’heroisme, però no té gaire a veure amb la realitat, crec.
Sabem, per exemple, que el llenguatge de la ciència sovint és explícitament sexual i violent. No, ni la ciència és neutra ni el seu llenguatge i mètode estan lliures d’elements propis del pensament hegemònic en cada moment. Per mi, és un fet que els científics projectem sobre els objectes d’estudi continguts de la nostra psique (personal i col·lectiva) d’una forma inconscient. I el que és sorprenent i meravellós és comprovar que bona part d’aquests continguts no tenen res a veure amb la racionalitat, i que no sempre han de ser negatius, òbviament.
Per exemple, sobre allò que hem estudiat (ja siguin les òrbites dels planetes, els objectes de la geometria o les relacions aritmètiques) i al llarg dels dos mil cinc-cents anys d’evolució de la ment occidental sovint hem projectat l'anhel intens i constituent que és l'esperança en una realitat transcendent, ordenada conforme a uns principis d'harmonia i que contrasta amb la nostra experiència quotidiana... la vella parella de duals cosmos i caos.
Certament la visió mecanicista ens ha anat allunyant de l’antiga visió ordenada i harmònica, resplendent diria, de l’univers. Però la nostra obsessió en buscar simetries i invariàncies (les teories físiques més essencials tenen al seu nucli el concepte de simetria) són el romanent de l’antiga creença, sostinguda de forma explícita fins al renaixement però implícita o inconscient a partir de la il·lustració. Una creença que a la xerrada he volgut anomenar amb el concepte de pitagorisme, tot simplificant una mica. Haguéssim pogut parlar d’altres creences com la del platonisme matemàtic, però una xerrada és només un breu encontre.
A un nivell més personal no he volgut defugir explicitar quines són les meves pròpies creences, com ara que la matemàtica és bella en la mesura que participa de l'ànima de l'univers: que no és ni fred, ni auster, ni sever, sinó animat, resplendent i bell; que busquem la bellesa perquè és un mirall d'allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres (fins i tot assumint el nostre rostre més miserable), d'una part que està en contacte amb l’ànima del món; i que la bellesa és el batec invisible que ens mena a esdevenir el que realment som.
Vull agrair molt a totes les persones que van venir a l’aula magna de la Casa de cultura de Girona per la seva assistència i també expressar el meu respecte per la seva curiositat.
