Doncs això... en aquest concert sonaven perfectes...
Mellon Collie and the Infinite Sadness era la música que, de sortida del segrest setmanal, sonava els divendres al cotxe quan anava a buscar A. a Vic o a Prats. 1979, Porcelina of the Vast Oceans, Love... D'aquelles, de debó que pensava que The Smashing Pumpkins era el típic grupet d'arreplegats.
Però amb els anys he anat descobrint la seva versatilitat: eren capços de versions sentides i pulcres en el registre acústic i d'actuacions "elèctriques" perfectes com la que ennllaço. El meu respecte pel Billy Corgan Músic també ha anat incrementant-se amb el pas dels anys.
Us deixo amb una versió perfecta de Perfect, un tema del disc Adore.
