El aguacero que desala sus rostros. Un déu que és xàfec a la poesia de Ramon Andrés

 

Solstici. El tren traspassarà la frontera, creuarà els aiguamolls. Llegeixo per a mi com qui prega. Estic serè malgrat la companyia d’una ànsia antiga. Amb mi el llibre d’algú que diu que estar “contento porque a simple vista reconozco/ al menos treinta, cuarenta/ árboles por su nombre”. Em deixo tocar per algun dels seus fulgors:

“Ser sin esfuerzo es un iluminarse,
y ese pasar de nadie por el bosque
es dios(…)

(…)
A qué la fuerza si está hecho todo

(…) si los que bailan yacerán a solas,
aunque ahora se enlacen a otras manos
para volverse rotación y mundo”

(Danza).


“Bajaba hacia el silencio,
limpio como la encía del herbívoro,
que bebe sin dejar
filamentos de sangre en los arroyos”

(Canción de un hombre feliz),

i la geniva de l’herbívor em sembla una imatge sublim, ara que puc sentir el gust metàl·lic que l'any ha deixat a mi. Llegeixo, potser també, per purificar-me, i per trobar-me amb una forma de material de déu, entre les falgueres, la fusta i la suor. Un déu que és xàfec i boira.

Palpo el llibre, que he posat al meu costat, al seient. M’he vist fer això tantes vegades. Si em pregunten qui soc diré que un home en una estació, amb un llibre d'oracions a les butxaques. El llibre és “Oír las grietas”, de Ramón Andrés.

FARO DE SENOKOZULUA

Los marineros recuerdan
               los faros como oraciones
cada noche repetidas,
versículos en la tierra,
               aunque no creen en nada,
                           no creen en nada.

Sólo es verdad la remallada red,
la grasa del pescado en la cubierta,
                                          el aguacero
que desala sus rostros,
aunque allí, lejos, las gentes,
                en el espinazo de la costa,
semienterrado entre matojos,
sí creen,
piensan que Dios les da zapatos,
piensan que Dios les da carbón
                             para la estufa,
pero llevan los dedos tiznados.
No pueden tocarse entre ellos.
                           Es el prójimo.

Ramón Andrés.


-o-

Ramón Andrés
Oír las grietas.
(Antología poética, 1988-2023)
Sel·lecció de Francisco Javier Irazoki.
Hiperión, Madrid 2024.

L'última aula de JMa Uyà, la meva primera

Em disculpo, d’entrada, per referir-me a mi per deixar constància d’un llibre que considero major: no sé cap altra manera de parlar d’un text que descriure com aquest es desplega a la meva vida.  

No recordo com és aquell octubre de 1990 – jo tenia dinous anys– vaig anar a la presentació d’aquells dos llibres al Casal Pere Quart de Sabadell, aleshores jo no anava a presentacions. No sabia, de fet, que els llibres es presentaven.  El que sí que sé, és que aquells dos poemaris van conformar el lector de poesia que soc –i l’intent de poeta, també–. Els dos volums eren “Disciplina” de Jordi Botella (Amos Belinchón, 1990) i “Dèiem ànima civil” de Josep Ma Uyà (Martin impresores, 1990).  

Aquest estiu he pogut ratificar aquesta influència, en el retorn –joiós– als poemes de Josep Ma Uyà a propòsit de la publicació de la seva obra poètica completa (Cal·lígraf, 2024) que els seus germans, generosament, em van regalar –consti aquí el meu agraïment–.  Al tren, anant amunt i avall amb el llibre la motxilla, movent-me també al llarg del volum  i retornant inevitablement a la meva primera lectura d’Uyà... m’adono com els meus primers intents, diguem-ne madurs, d’escriure, ressonen en la poesia d’aquell primer volum de la sèrie “Ànima civil” (en vindrien tres més). És ara, trenta-quatre anys després, al tren, amb el llibre amunt i vall, que me n’adono com encara faig servir algunes de les troballes que aquell noi que vaig ser va descobrir en aquella poesia –la paraula “oració” per exemple: feliç manlleu, doncs–.

Soc un lector esbiaixat, sí, però potser no m’equivoco en pensar que bona part de la poètica d’Uyà està prefigurada, quasi completa, en aquell primer volum que em segueix enlluernant.

La sèrie “Ànima civil” és una meravella, tota ella: una poesia d’interiors, de vida contemplada a través de la finestra, d’acceptació de fracàs com a condició de partida  –però, no obstant això, l’intent–.  Reprodueixo aquí el poema que obre aquesta sèrie. Tot està aquí, diria, esperant desplegar-se. Transcrivint-lo, prenc consciència de com aquesta última aula ha estat, per mi, la primera i la de sempre.


L’ÚLTIMA AULA

En el mes de gener, després d'una forta glaçada
Miro la ciutat darrera la finestra
-en el temps en què l’edat no es pensa-
I sento el sol que a les terrasses repeteix
La mitja tarda dels col·legials,
Horitzons que els pins assenyalen
Rera les teules crues de les fàbriques.

En el mes de gener, lliurat al passat
Allò que un dia va ser irrenunciable
Atent sobre el reflex del vidre
Al moviment de les dones que escombren
Fragments de glaç i la conversa,

Assegut en un vell silló,
Abocat a no creure, a restar en la consciència
Com un errant lúcid i seré,
Observo el carrer i el tràfec de les obres
Que els fets i l'ordre arrenquen al meu son...

En el mes de gener, contemplant dels llibres
La pols acumulada i tot el saber
Que en les tardes nocturnes he fredament revisat,
Recordo que només fora del temps i dels noms
Se sap quelcom dels déus i dels cels inspirats 

–com qui marca un senyal i diu «hi ha més enllà»–
Però que hores i dies travessats amb l'anhel
Són porpra que cau mentre passen col·legials
Com aquell que els mestres i jo havíem estat.

JMa Uyà

Una lectura a part mereixen els tres volums que conformen la  sèrie de poesia dramàtica: “Les noces del sentit”; “Sa Nitja” i “Rèquiem”, aquest últim un llarg poema metafísic, un cant espiritual descregut i lúcid, que em fa ressonar en la poesia estimada, descreguda i lúcida també, de Zbigniew Herbert. Uyà, m’ha atret sempre –ho veig ara– perquè, en la seva interpel·lació constant, es manifesta un poeta espiritual.

El volum acaba amb un estudi crític del poeta Jordi Botella, escrit des del coneixement i la fraternitat, amb el que tinc la sensació de tancar un cercle. Deso el volum a la lleixa amb la idea que potser no m’equivoco en pensar, també, que en un altre país la poesia d’Uyà seria referencial i referenciada. Quedi constància aquí de fins a quin punt ho ha estat per mi.

JMa Uyà
Obra poètica 1989-2019
Edició i estudi crític de Jordi Botella.
Cal·lígraf. Girona 2024.

- o -

Jordi Botella
Disciplina
Amos Belinchón. València 1990

 

 

JMa Uyà
Dèiem ànima civil.
Premi Manuel Rodríguez Martínez 1989,
Martin impresores, Alcoi, 1990.   



 

 

 

 

Or

 

Entrada al pont sobre el Rituerto.
Albocabe. Sòria, agost de 2024.
Fotografia V.M.

 - o -

El pont en runes que l'any 2012 travessava per intentar accedir a Albocabe és ara una via ciclista i es travessa amb felicitat. Un lloc on arribar feliç quan el matí s'espolsa la frescor.
 

El 2012 vaig escriure:


La via estesa,
l’ossamenta assotada,
soc un funàmbul.

Sobre el balast punitiu
les travesses exsuden,

demanen al temps
que també a elles poleixi,
que també els sigui concedida
la beatitud dels còdols.

No hi haurà temps,  
Ill fares the land.


- o -
 
Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.

La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’ombra.

Recordo que cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.

Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.


I també:

“Defujo la carretera, busco un camí entre els camps que em condueixi al poble −avui només uns murs de pedra i vestigis de paret de tova− on va néixer el meu amic A. Indicis d’un camí que ja no existeix, com tampoc el destí al qual portaria. He arribat al senyal que indicava la presència de l’antiga via del ferrocarril que unia Calatayud amb Sòria. Apareixen les restes castrades del camí que buscava, no porten enlloc. Prenc la via. Se’m fa molt difícil caminar sobre el balast i les travesses supuren una sang malalta. Sento una certa aprensió, així doncs camino sobre els raïls, sobre l’esquelet de la via. Quan travesso l’antic pont sobre el Rituerto soc un funàmbul. El meu equilibri és precari, sempre ho és. A sota, el riu és malesa i oblit.”

- o -

 

   V.M.
   Devesa oculta
   Dibuixos de José Moreno
   Papers de Versàlia,
   Sabadell 2018.

 

Recer

 

 

Safareigs d’Almenar de Sòria, 18/08/2024.
Fotografia V.M.

Vetlla

 

Fotografia: VM, 2023.

 

Vetllar-vos la febre,
mestratge en el ritme del vostre alè.

Cada variació
delimita el meu espant
i el meu desllast.

Tot el que estimo oscil·la,
jo mateix soc un pèndol:
sempre en moviment,
sempre allà mateix.

 

Fotografia: VM, 2023.

 

 - o -

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona 2015

 

Qui ets? d'on vens? on vas?

 

Carrer. En mi s’embasten gestos i converses retallades. Nusos, històries i la certesa, també, que cap vida és una vida malbaratada, una certesa que no sé si podré sostenir, però que ara em sembla evident i lluminosa.

«Serà un minut, moltes gràcies». Gràcies per deixar-te mirar: «Qui ets?  D’on vens? On vas?»

Quin regal ens van fer tots aquells que es van deixar retratar per nosaltres als carrers de Sabadell. 

Una petita mostra de les sessions de retrat urbà que vam fer els alumnes del Taller de projectes de l’Escola Illa es pot trobar al web:

https://sbdenfocat.com/les-persones 

Com el món s’esborra

Sessió de fotografies al Poblenou i al cementiri de Sant Nicolau
 

Com a l’imaginari dels antics grecs, a Sabadell també ens cal travessar unes aigües per anar a la ciutat dels morts. Una clivella pronunciada separa ambdues ribes, un tall per on la ciutat es precipita. Des del tall, salvant les aigües, el cementiri –la ciutat dels morts– contemplant-nos, i Torre-Romeu que s’enfila com un pensament atapeït –la ciutat dels vius, que ens veuen, però, de l’altra banda–.  Més enllà encara, el Poblenou.
 
Ja al Poblenou, em costa poc arribar als horts i als marges que encara són el meu paisatge interior. Enfilo un corriol argilós per anar a buscar els encanyissats i el desordre dels horts. Busco una perspectiva i, quan em giro, em sobta la presència d’un edifici de nova construcció. La seva rotunditat, la seva presència afilada, m’aclapara, tant a frec d’allò que havia estat el meu món: un tall, un altre.
 
Aquesta serà la meva mirada. Perquè és així com el meu món s’ha anat esborrant, perquè és així com el món s’esborra, com qui fa un tall i descarta els records amb displicència.

- o -

Dins del projecte "Sabadell: 10 enfocaments, 1 ciutat", on els alumnes del taller de projectes de l’Escola Illa de Sabadell, vam treballar el paisatge urbà, em va ser assignada la zona del Poblenou. Una petita mostra de les fotografies d'aquesta sessió es poden trobar a l’enllaç:

https://sbdenfocat.com/el-poblenou-rodal-est