Solidaritat i soledat aquests dies.

Adam Zagajewski.
Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.

Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?

És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura  en termes propis,  i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al·legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col·lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic. 

Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.

He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il·lustratiu del llibre.

Pàgina 85.

“El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado.”

borrando tras de mí según un mapa exacto.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?

Iehuda Amijai.



Detall de l'antic aparcament de l'estació "Sabadell - Estació" dels F.G.C.

Fotografia de VM

Anatomia (II)

Casa condemnada. No existeix.

 

Fotografia de VM

i m’adono que els ulls palesen la sofrença de l’amor que arribà tard.

Per atzar, descobreixo l'existència del poeta David Rokeah, en aquesta pàgina matinguda per Eduard J.Verger.


PAUL CELAN


Quan Paul Celan vingué a Jerusalem,
els mots codificats dels seus poemes s’escamparen
de la Porta de la Misericòrdia
a la Porta dels Lleons,
i no tornaren a ell fins a la mort.

De vegades, a Jerusalem,
el veig que amanyaga
la cabellera negra d’una noia
iemenita i m’adono que els ulls
palesen la sofrença de l’amor
que arribà tard.

Els mots que conjunyí
a tall d’anagramista
les tempestats congriades entre els mots
i els senyals damunt la paret
són els silencis de després, el poema
de després.

    
David Rokeah,
Coloms missatgers aturats a l’ampit de la finestra.
Traducció d’Eduard Feliu,
Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

Entre la runa.

C. Salut / Raval de dins.

...preserva una habitació pròpia.

Desig de retirada, de recer, de defugir la història, de retrobament íntim: desig d’una habitació pròpia.

El gabinet i la biblioteca de Michel de Montaigne estaven al segon pis de la torre del Castell de Montaigne (l'única part del castell que es va conservar després de l’incendi de 1885). En un mur del gabinet es pot llegir encara:

“L’any de Crist de 1571, a l’edat de 38 anys, en la vigília de les calendes de març, el dia del seu aniversari, Michel de Montaigne, fastiguejat ja fa temps de l’esclavitud del palau i de les tasques públiques, mentre, encara incòlume, desitja refugiar-se a l’empara de les doctes verges, on tranquil i lliure de preocupacions, travessarà finalment la petita part del trajecte que li resta per recórrer, si el fat així ho concedeix, ha consagrat aquesta seu i aquest dolç amagatall dels seus avantpassats a la seva llibertat, tranquil·litat i lleure. ”

Són ben conegudes les inscripcions a la fusta de les bigues del refugi de Montaigne, vegeu per exemple aquesta bitàcola o les pàgines finals d’aquesta edició dels assajos.  He pensat, de tant en tant reproduir alguna d’elles. Començo avui per una un pèl pessimista.

 A les biguetes de la primera volta:

2/s. “Déu atorgà a l’home l’afany de conèixer per tal que li serveixi de turment.”

 Eclesiastès (Cohèlet)  I, 13.

...pero lo cierto es que rebosaba alegria. Més Zagajevski per començar l'any.

A propòsit de l’alegria pel pressentiment de la imminència de la escriptura... afegeixo al el següent text al post del dia 2.

Pàgina 8

“recuerdo muy bien una contradicción que siempre me había chocado: los disidentes prodigaban análisis, quejas, críticas e incluso gritos de desesperación, pero al mismo tiempo se lo pasaban en grande, disfrutaban de su disidencia, del riesgo que ésta comportaba, y se sentían orgullosos de su coraje. Naturalmente no podían ni mencionar tal cosa: era obligatorio hacer uso del lenguaje de la sociología y la preocupación. Y aunque yo estaba en París, sentía una presión parecida: oficialmente, tenía que ser un inmigrante desconsolado, pero lo cierto es que rebosaba alegría, la alegría que proporciona la soledad. Era libre, estaba enamorado, no tenía jefes ni colegas, y presentía la inminencia de la poesía. Sabia que iba a escribir y que lo haría mejor que antes. ”

Adam Zagajevski
Solidaridad y soledad
Traducció d’A Rubió i J. Slawomirski
Acantilado, Barcelona, 2010.

Val la pena aclarir que el llibre és un conjunt d’assajos escrits l’any 1983 quan Zagajevski  era un emigrant/exiliat a París. El  llibre parla sobre el contrast de la vida intel·lectual en un país, el seu d’aleshores, sotmès al totalitarisme i la mateixa tasca en una democràcia occidental,  però també conté una indagació lúcida sobre com conrear l’esperit, la solitud, una vida més plena en definitiva, ja sigui  en un règim opressiu com en un sistema a on l’asfixia prové de la reiterada vacuïtat.

Els dubtes i els plantejaments de Zagajevski són estimulants i plenament vigents. Podria haver escollit un text més significatiu del to del llibre (el que he escollit no ho és gens en absolut), però em costaria perquè a vegades em trobo marcant pàgines senceres que trobo encertadíssimes i brillants.

Acabo bé les festes, comença bé l’any. Jo no pressento d’imminència de res  però em deixo anar pel torrent de vida dels dos llibres que llegeixo ara, ambdós de Zagajevski.

Que els reis siguin generosos amb nosaltres, que ens portin alegria.

Bona nit, dolços somnis.