a Jaume Vallcorba, amb gratitud de lector.

Aquesta entrada del blog “Los papeles de Don Cógito”, em fa rumiar sobre com es deu sentir un individu que als darrers anys ha publicat a les memòries de Chateubriand, que ha recuperat bona part de l’obra de Zweig, els assajos de Montaigne, les memòries de Miquel Batllori, Xammar, l’obra recent – i no tant- de Martí de Riquer, alguns clàssics de la litertura en català, que ha publicat a Zagajewski, a Kertész, a Herbert...? Si l’individu fos jo segur que trobaria algun motiu per la infelicitat (ai, senyor!), però qualsevol persona raonable tindria motius per sentir-se orgullós i ple.

Espero que així sigui, que es senti ple i feliç, per que l'individu en qüestió és Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, d'Acantilado, i en el seu dia editor de l’antiga Sírmio. Espero que es senti molt feliç per la tasca que ha fet. Des d’aquí el meu modestíssim homenatge i, principalment, la meva gratitud pel seu criteri i la seva audàcia.

Always look at the bright side of life...

Llegeixo al suplement de Cataluña del diari EL PAIS d’avui, que segons la UGT un 28,4% dels jubilats catalans està al límit de la pobresa. La nota no defineix el concepte de pobresa però ha de ser per força molt generós, ja que després s’afirma que el 83,5% dels majors de 65 anys NO ARRIBEN a la condició de mileuristes.

I com és la condició de mileurista?

Bé doncs, deixeu-me complementar la noticia amb les següents xifres :750, 760, 900, 900, 750, 760, 900, 800, 905, 850, 800, 700, 850, 700, 850, 895, 675, 800, 680, 850, 900, 1300, 1000, 600, 835...Són els lloguers que ofereix una agència immobiliària de la meva ciutat.

Contraposeu aquestes xifres amb 950, 1230, 1035, i “als volant de 1000” que són el sou net que cobren algunes persones EN ACTIU del meu entorn.

Finalment, afegiu les despeses següent xifra orientativa: una mitjana de 107,44€ al mes en concepte de llum, aigua, gas i telèfon (la xifra prové de la meva despesa de l’any 2007 per aquests conceptes: 1289,24€ a l’any, és a dir una mitjana de 107,44€ al mes).

Feu números, i sabreu que us queda per menjar i vestir. Si no fos perquè la nostra societat encara manté una forta estructura familiar, que és la principal font d’assistència social del nostre país, la pobresa seria rabiosament visible. Visible o no, la pobresa està aquí, i és una vergonya.

Billy Bragg, New England sonant al cervell.

Avui m'he llevat amb aquesta preciosa cançó de Billy Bragg percutint al cervell. La vaig descobrir a la banda sonora del film "Half Nelson" (vegeu entrada del 19 de gener).

Les vacances van entrant a poc a poc, així que haurem d'anar acostumant l'ànima a deixar la lluita per uns dies. Petons Rodons nens.






I was twenty one years when I wrote this song
Im twenty two now, but I won't be for long
People ask when will you grow up to be a man
But all the girls I loved at school
Are already pushing prams

I loved you then as I love you still
Tho I put you on a pedestal,
They put you on the pill
I don't feel bad about letting you go
I just feel sad about letting you know

I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl
I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl

I loved the words you wrote to me
But that was bloody yesterday
I can't survive on what you send
Every time you need a friend

I saw two shooting stars last night
I wished on them but they were only satellites
Is it wrong to wish on space hardware
I wish, I wish, I wish you'd care

I don't want to change the world
I'm not looking for a new england
I'm just looking for another girl


Billy Bragg

Life's a Riot with Spy Vs. Spy
(1983).

Dos entrades del blog de Xavier Farré.

Recomano una visita a l'excel.lent blog del traductor Xavier Farré. Com diu un company, "retallar i enganxar és l'essència de la blogosfera". Així doncs, sense cap recança us transcric aquí dues magnífiques entrades del mateix.

Poesia i traducció (entrada del blog de Xavier Farré del 10/4/08)

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Poetes i filòsofs(entrada del Blog de Xavier Farré del 20/3/08)

"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. "

Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof

Lamento de Occidente

Me cuesta mucho entender el sentimiento “antioccidental”, tan enraizado en el pensamiento de muchos de mis amigos, familiares, compañeros. Un tan enraizado sentimiento de culpa por todo lo que acontece. Nada que ver con la empatía y el weltschmerz. Un sentimiento de penoso penitente laico.

No hay nada reivindicable en nuestra “abyecta cultura”? Pero bueno, y la ilustración? No somos también herederos de la ilustración? Se dirá entonces “que la ilustración sienta las bases del racionalismo a ultranza que acabará derivando en los totalitarismos (europeos) del siglo XX”. Lo cual me parece una afirmación muy discutible.

Por que, efectivamente Occidente ha parido el horror industrializado reflejado en la monstruosidad de las dos guerras mundiales, de los campos de exterminio y del Gulag, los horrores de la colonización y de la descolonización: cierto, como negarlo. Pero somos tambien occidentales los que salimos por millones a la calle cuando nuestros líderes nos meten en bestialidades como la guerra de Irak...

Quiero de decir, que los males que occidente inflinge, y se inflinge, son condenables (y condenados, algunas veces), pero que son sólo una parte por que tambien “entre las ruinas parimos criaturas” (verso de W. Szymborska).

Todo esta perorata, a cuenta de que ayer, en una conversación, recordé que tal día como un 26 de agosto de 1789, un grupo de ilustrados declararon al mundo que los seres humanos, por el hecho de serlo, tenían unos derechos. Derechos naturales inalienables y políticos (aunque la primera vez que se proclamaron los derechos del hombre fue en los Estados Unidos en la llamada “Declaración de Viginia”, 12 de junio de 1776).

Es el espíritu ilustrado el que POR PRIMERA VEZ en la historia de la humanidad, reivindica la igualdad de los hombres ante ley. El derecho a la libertad religiosa, a la seguridad… y esto también es la "cultura occidental".

Vendrían otras declaraciones luego. Y por supuesto su olvido impune y todos los crímenes (imaginables y no). Pero ésta también es nuestra herencia... moral (?).


Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano (26 de agosto de 1789)

1 Los hombres nacen y permanecen libres e iguales en derechos. Las distinciones sociales sólo pueden fundarse en la utilidad común.

2 La finalidad de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescriptibles del hombre. Tales derechos son la libertad, la propiedad, la seguridad y la resistencia a la opresión.

3 El principio de toda soberanía reside esencialmente en la Nación. Ningún cuerpo, ningún individuo, pueden ejercer una autoridad que no emane expresamente de ella.

4 La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no perjudique a otro: por eso, el ejercicio de los derechos naturales de cada hombre no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el goce de estos mismos derechos. Tales límites sólo pueden ser determinados por la ley.

5 La ley sólo tiene derecho a prohibir los actos perjudiciales para la sociedad. Nada que no esté prohibido por la ley puede ser impedido, y nadie puede ser constreñido a hacer algo que ésta no ordene.

6 La ley es la expresión de la voluntad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a contribuir a su elaboración, personalmente o por medio de sus representantes. Debe ser la misma para todos, ya sea que proteja o que sancione. Como todos los ciudadanos son iguales ante ella, todos son igualmente admisibles en toda dignidad, cargo o empleo públicos, según sus capacidades y sin otra distinción que la de sus virtudes y sus talentos.

7 Ningún hombre puede ser acusado, arrestado o detenido, como no sea en los casos determinados por la ley y con arreglo a las formas que ésta ha prescrito. Quienes soliciten, cursen, ejecuten o hagan ejecutar órdenes arbitrarias deberán ser castigados; pero todo ciudadano convocado o aprehendido en virtud de la ley debe obedecer de inmediato; es culpable si opone resistencia.

8 La ley sólo debe establecer penas estricta y evidentemente necesarias, y nadie puede ser castigado sino en virtud de una ley establecida y promulgada con anterioridad al delito, y aplicada legalmente.

9 Puesto que todo hombre se presume inocente mientras no sea declarado culpable, si se juzga indispensable detenerlo, todo rigor que no sea necesario para apoderarse de su persona debe ser severamente reprimido por la ley.

10 Nadie debe ser incomodado por sus opiniones, inclusive religiosas, a condición de que su manifestación no perturbe el orden público establecido por la ley.

11 La libre comunicación de pensamientos y de opiniones es uno de los derechos más preciosos del hombre; en consecuencia, todo ciudadano puede hablar, escribir e imprimir libremente, a trueque de responder del abuso de esta libertad en los casos determinados por la ley.

12 La garantía de los derechos del hombre y del ciudadano necesita de una fuerza pública; por lo tanto, esta fuerza ha sido instituida en beneficio de todos, y no para el provecho particular de aquellos a quienes ha sido encomendada.

13 Para el mantenimiento de la fuerza pública y para los gastos de administración, resulta indispensable una contribución común; ésta debe repartirse equitativamente entre los ciudadanos, proporcionalmente a su capacidad.

14 Los ciudadanos tienen el derecho de comprobar, por sí mismos o a través de sus representantes, la necesidad de la contribución pública, de aceptarla libremente, de vigilar su empleo y de determinar su prorrata, su base, su recaudación y su duración.

15 La sociedad tiene derecho a pedir cuentas de su gestión a todo agente público.

16 Toda sociedad en la cual no esté establecida la garantía de los derechos, ni determinada la separación de los poderes, carece de Constitución.

17 Siendo la propiedad un derecho inviolable y sagrado, nadie puede ser privado de ella, salvo cuando la necesidad pública, legalmente comprobada, lo exija de modo evidente, y a condición de una justa y previa indemnización.

Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano de la Asamblea Constituyente Francesa, 26 de agosto de 1789.

Coral romput (II)

Més fragments de "Coral romput" (vegeu l'enllaç del dia 10 de Juliol)

(...) Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll.
El genoll d'una xica com una primavera
com un genoll de noia. Possiblement pensava
aleshores en un genoll bastant concret.
Però el genoll que deia és el genoll que pense,
vagament insensat... ¿Per què haurè dit abans
sorgeix la primavera con un genoll de noia,
si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense,
si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia?
Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament:
potser escriu buscant les lletres una a una.
Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,
mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,
en un petit quadern. El meu anhel seria
estar tota la vida escrivint, amb la lletra
petita, un cant llarguíssim i penosament lent,
lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,
treballar en silenci complicats capitells
-ara en recorde uns: els vaig veure a León-,
dolces corbes d'amor, una callada ofrena
diària, una ofrena callada a qui més vull
i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.
Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria
domèstica de viure, el principi d'un ordre
que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.
Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em dixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, día a día, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.(...)

Vicent Andrés Estellés

Fragment de Coral Romput
La clau que obri tots els panys, 1971.





I encara (si voleu sentir l'Ovidi i el Toti, la primera part del fragment transcrit la podeu sentir al minut 6:50 aproximadament del següent vídeo):

CocoRosie Tekno Love Song

Vídeo no oficial de "Tekno Love Song" de CocoRosie:






I en el següent enllaç (Feu click aquí), CocoRosie i Antony (dels "Antony and the Johnsons") a la cançó "Beautifull boys".