Feist supone Ron Sexsmith

La inserció del vídeo de “Secret heart” de Ron Sexsmith està deshabilitada. Us passo una versió de Feist, “poppie” i maca...


Ara si, dolços somnis.

---

Secret heart
what are you made of
what are you, so afraid of
could it be, three simple words
or the fear of being overheard
whats wrong?
let her in on your secret heart

Secret heart
why so mysterious
why so secret, why so serious
maybe your, just acting tough
maybe your just, not man enough
whats wrong?
let her in on your secret heart.

The very secret, your trying to conceal,
is the very same one, your dying, to reveal,
go tell her how you feel

Secret heart,
come out and share it
this loneliness, few can bear it
could it have, something to do with
admitting that you, just cant go through it alone,
let her in on your secret heart.

Ron Sexsmith... m'agradarà?

J, aquest és per tu.
Tio, treu ja "Ricken" de l’armari.

Feina, molta. Massa de fet. Poc temps per escriure. Hauria de revisar un poema dedicat a... bé... hauria de revisar un poema, però Poseía=0 ( ja, ja l’editor m’acaba de canviar “Poesia=0” per “Poseía=0”... s’accepta: és massa cansat barallar-se amb un editor surrealista).

Massa feina doncs: divendres compro La Vanguardia i la fullejo avui, dimecres vespre. Pàgina 43, Crítica de Pop. En la foto un home gras i una guitarra. Confesso que llegeixo la crítica de Ramón Súrio perquè el paio de la foto (no la que adjunto aquí, la del diari) s’assembla a mi: un home gras, suat i esperrucat. Ron Sexsmith.

“Tesoro secreto. Si hablamos de cifras de venta, el cantautor canadiense Ron Sexsmith es un don nadie; en cambio, si hablamos de talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público tras haber editado nada menos que diez álbumes. De poco ha servido que Elvis Costello y Nick Lowe se declaren fans y que su última entrega, Exit strategy for the soul, sea un dechado de perfección pop virado a exuberantes tonos soul. Bikini sólo registró media entrada en una presentación que se anunciaba con banda y que al final se quedó con el único acompañamiento de un contrabajista...” (De la crítica de R. Súrio, noteu el subratllat de la paraula contrabajista).

Ep! 10 discos, “talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público”... farem un cop d’ull a YouTube a veure que tal pinta.

No sé J, ja saps que jo no sóc massa de pop melòdic, però la cosa pinta bé. T'enllaço la pàgina de Myspace del pavo i aquest vídeo només perquè a part de la cançó hi ha el el so nítid, quasi acústic díria, de la Rickenbacker... Ja veus dos coses que m'han fet pensar en tu: melodia y Ricken...

Que tinguis dolços somnis, nen.

Dietètica.

No sense el meu baix VII (final). Només un treball honest.

Els alumnes s’han anat animant.

No, a estudiar no, joder...quines preguntes!

Corren CD’s de John Patitucci, de Stanley Clarke, de Jaco Pastorius, un vídeo amb lliçons de Patitucci, un llibre d’acords per baix, algú menciona a Víctor Wooten.

Jo els dic que en realitat trobo magnífica la seva efervescència però que cada cop m’interessa menys el virtuosisme i prou. Els poso com a exemple els dos enregistraments que va fer Glenn Gould de les Goldberg. No saben qui és Glenn Gould, no han sentit parlar de les Goldberg (sabràn qui és Bach? No m’atreveixo a preguntar).

Els dic que sento devoció per treballs com el que Larry Taylor i Greg Cohen fan al disc Swordfishtrombones de Tom Waits, només un treball honest. No saben qui és Tom Waits, i ara m’emprenyo.

Començo la classe, apunto a la pissara el nom de Tom Waits i el nom del seu millor disc (segons el meu criteri, eh) Swordfishtrombones.

- Com podeu no haver sentit parlar de Tom Waits?

Els insulto, els maltracto, i començo la segona hora de classe amb aire ofès (ah, espero que capteu la ironia igual que ells).

Qui diu que no es pot aprendre dels alumnes? Fins i tot d’aquests alumnes? Després de l’examen el bateria que s’asseu a primera fila em pregunta pel baix i em diu que el seu baixista es ven el baix de cinc cordes i que l’altre dia va aparèixer al local amb un Squier Vintage Modified similar al Fender Marcus Miller signature i que, contra tot pronòstic, sonava bé, molt bé. Amb un punt de xuleria li dic que el diapasó de Auró (o sigui Arce, Maple...) sol ser més brillant que el de palisandre (rosewood)... i que bla, bla, bla... Tot ho he llegit a internet... perquè jo saber, saber... vaja com els tertulianos, que si ho diu el Google deu ser cert, no? així funcionen ràdios i diaris... i "cuela", no?

Li dic que potser més endavant em compraré una caixa de ritmes per practicar i em mira com qui mira a un marciano.

- Una caixa de ritmes? Per què la vols? Baixa’t un programa a l’ordinador. Programes els ritmes, el connectes per la sortida d’àudio a l’ampli i ja està.

...sssstia com no se m’havia acudit? Són realment una altra generació. Mola aprendre dels meus grenyuts de so i imatge.

Em molen els meus nanos de "so i imatge".

No sense el meu baix VI. By the way... more on Nando Caballero.

By the way: Nando Caballero és un baixista magnífic. Fa uns anys el vaig veure un parell de cops amb “El sobrino del diablo”. Recordo les cançons del Sobrino amb afecte: “El hombre de Schweppes”, “Pop Latino” (recordo aquestes, però també recordo que em van agradar més unes altres)... però sobretot recordo que portava un baixista collonut.

Del seu blog, copio aquesta troballa: Esperanza Spalding. Classica i fresquísima a l'hora. Vint anyets.



Disfruteu!

To be continued.

No sense el meu baix V. Segona bogeria.

A Nando Caballero,

tot un ídem.

Avui, malgrat tots els impediments: la caldera que s’ha espatllat misteriosament, el meu ordinador de la feina que ha fet una cosa de bruixes, un ruixat impressionant quan anava a fer el que ara us explicaré, i altres fets insòlits i de mal averany que us estalviaré i que a mi, un home supersticiós, m’ha posat molt nerviós... he sortit del despatx i he anat a la plaça Vella de Terrassa amb la ferma voluntat d’aconseguir una rebaixa.

El cas és que he comprat UN ALTRE BAIX!

També un Squier, en aquest cas de segona mà. Aquest és un baix sense trastes, el que s’anomena un “fretless” (fret=traste). De fet aquesta era la meva idea inicial però no em vaig atrevir, amb una bona dosi de raó. Aquest és el baix. Un Squier Vintage Modified Fretless.

Dies enrera vaig caure de casualitat al blog de Nando Caballero, el baixista del Sobrino del diablo, i...

...i fuà! quin tio més amable... la hòstia gràcies al cel que queda gent així... Com que el Nando va tenir un VMF aprofito per fer-me el pesat i preguntar-li unes quantes coses. Gràcies mil per la teva amabilitat.

Entre altres coses en Nando m’adverteix que els fretless baratets que fan servir materials senzills, com ara l’Ebonol, han de fer-se servir amb cordes planes (les flatwound), i no les més comuns (les roundwound). Altrament el diapasó es pot fer malbé.

El baix té 7 mesos i està cuidat. Però no hi ha hagut sort, perquè encara que l’hagués tocat poc, l’amo anterior ho havia fet amb les cordes roundwound de fàbrica... i bé... el diapasó exhibeix certes cicatrius, no gens profundes però visibles, més aviat són unes marques, diguem-ne cosmètiques. I d'altra banda, qui no té una cicatriu?

És igual, decideixo que me’l quedo i que a partir d’ara jo cuidaré de la petita i miraré que no tingui noves cicatrius.

No aconsegueixo la rebaixa. Sóc una vergonya de negociant. La dona em farà fora de casa. Hauré d’anar a tocar el baix al metro (del Vallès).

Ja la tinc a casa, amb el meu fill li canviem les cordes per unes flats. I el tacte és flipant (si Nando, si, tens raó). I el so... estrany... "acontrabaixat". MOLA!

I el més al•lucinant de tot és que la meva dona no m'ha fet fora de casa!

Ei, tampoc no hi ha per tant: tinc un ampli de baix i dos baixos (baixos de gama baixa, ja, ja!) pel preu d'un Fender Mexicà. Vull dir que no hi ha per tant, oi?

Busco nom pel nou baix. Un nom femení, oriental: de moment va guanyant Midori (com un personatge d’una novel•la de Haruki Murakami). S’admeten propostes.

To be continued.

No sense el meu baix IV. Mira papa, el pare del Mañosa... què està fent al cotxe?

És el meu instrument. Ho afirmo. Quan tinc una mica de temps, posem per cas a la nit quan els nens dormen i la cuina ha quedat recollida, practico a casa (sense amplificador, o amb els auriculars)... Agafo el baix i començo a pujar i baixar pentatòniques. Em passo el dia cantant línies de baix, portaria el baix penjant a tot arreu: als examens, al tren, al despatx, a classe, al lavabo.

Quan deixo el nano a la piscina me’n torno al cotxe, trec al Pedrito (el baix ja té nom), i començo a tocar durant els quaranta minuts dels que disposo. Merda de Clio, ja podria ser més ample, m'agafarà una contractura. Per què no em vaig comprar un Audi A8?... a si, per les peles.

Merda! el pare de la XXXX, m’ha vist. Quina vergonya...

- Este... mira aquí... fent temps... si, si... no, no és una guitarra, és un baix... si, si, je,je, s’ha d’aprofitar les estones, no?...

...merda Víctorcito, a partir d'ara quedes nomenat “pare Friky oficial de l’escola”. Fill, ho sento. Espero que quan siguis gran comprenguis al teu pare.

To be continued.