Vida acadèmica I: Gestió i coordinació.

Parafrasejant la diatriba del pobre Coronel Remes, el personatge de la novel·la d'Arto Paasilina, El bosque de los zorros, Anagrama Compactos, Barcelona 2005 (página 120):

"Cómo explicarlo..., cuando se es profesor en la universidad uno siempre está pillado con algún asunto tonto (...) y no hay manera de librarse de ello. Y esos asuntos pueden ser de todo tipo. Los trabajos se amontonan, la mayor parte del tiempo se va en papeleo, que además es en su mayoría inútil. Durante mi carrera académica he cambiado unos cuantos kilos de papeles de un montón a otro. Y la cosa se complica con los correos electrónicos, cuando tienes uno redactado lo mandas. Pues bien aparecen en su lugar otros dos o tres que hay que leer, sobre los que hay que opinar, hacer planes... ¡Coño! Y luego, para mas inri, hay que volver a redactar mas correos al respecto y volverlos a mandar, cada uno a donde corresponda. La universidad española nada entre millones de correos electrónicos inútiles (...) se reciben y se dejan recados telefónicos, se redactan informes, un papel sale para aquí, un e-mail para allá, se llenan libros de registro... se estampan sellos, se garabatean firmas. Son como los jodidos mosquitos: si matas uno, aparecen veintisiete, y en cuanto uno envía uno a la "papelera", al momento recibe veintisiete e-mails reclamándoselo. He llegado a la conclusión que ni los mosquitos se acaban por mucho que uno los mate, ni los correos electrónicos por mucho que uno los lea."

Totalment "Pixificat".

Una setmana rascant els acords de "Where is my mind" es pot considerar una actitud obsessiva. Així doncs, acabo amb la dèria nostàlgica recomanant una mena de concert a la carta via You Tube.

Són diferents cançons que els Pixies van oferir en un concert a Londres el 1988, i d’altres que van oferir aquell any i l'any següent a Anglaterra. Estaven en plenitud nens, gaudiu-ne.

Fent click sobre el nom de la cançó accedireu al vídeo.

1) Hey
2) Where is my mind
3) Gigantic
4) Gouge Away.
5) Monkey gone to heaven
6) El vídeo (horrible) de "Dig for fire"

I'm digging for fire!

Bon curs per tothom, i un poema de Szymborska

Em permeto una broma sobre les "pastilletes rosa" i absolutament tot el claustre entén de quines pastilletes estic parlant. "Si que estem bé" em permeto pensar. La part bona és que si un dia em quedo sense, només cal que truqui a alguna de les portes dels despatxos propers. El departament no superaria una batuda policial. Bon curs per tothom, tíos. Santa Wieslawa acudeix al rescat...


PROSPECTO

Soy un ansiolítico.
Actúo en casa,
hago efecto en la oficina,
me presento a los exámenes,
comparezco ante los tribunales,
reparo tacitas rotas.
No tienes más que ingerirme,
ponme debajo de la lengua,
no tienes más que tragarme,
con un sorbo de agua basta.

Sé enfrentarme a la desgracia,
soportar malas noticias,
paliar la injusticia,
llenar de luz el vacío de Dios,
elegir un sombrero de luto que favorezca.
¿A qué esperas?,
confía en la piedad química.
Todavía eres un hombre/una mujer joven,
debes seguir en la brecha.
¿Quién dice
que vivir requiere valor?
Dame tu abismo,
lo acolcharé de sueño,
me estarás para siempre agradecido/agradecida
por las patas sobre las que caer de patas.
Véndeme tu alma.
No te saldrá otro comprador.
No existe otro diablo.

Wislawa Szymborska
Paisaje con grano de arena
(Traducció de Ana Maria Moix i Jerzy Wojciech Slawomirski)
Lumen, Barcelona 1993.

"Where is my mind", o millor "my TIME"

Lamento rebotir el blog amb lletres de cançons, però estic un punt nostàlgic. I avui m'he recordat del udols de Kim Deal (Lobisome no està sol) en aquesta curiosa cançó del Pixies: "Where is my mind?". Un dels grans temes de "Surfer Rosa" (1988).

En J i en "pardalet" tenien un pòster de la portada del disc al seu local d'assaig del carrer Riego. 18 anys, pizzes i guitarres Rickenbaker.

La òstia... where is my TIME?







"Where is My Mind"

Oh - stop

E/ C-#/ G#/ A

With your feet in the air and your head on the ground
Try this trick and spin it, yeah
Your head will collapse
But there's nothing in it
And you'll ask yourself

Where is my mind [3x]

E/G#/A/ A-

Way out in the water
See it swimmin'

C-#/B

E/ C-#/ G#/ A

I was swimmin' in the Caribbean
Animals were hiding behind the rocks
Except the little fish
But they told me, he swears
Tryin' to talk to me, coy koi.

Where is my mind [3x]

E/G#/A/ A-

Way out in the water
See it swimmin' ?

C-#/B

E/ C-#/ G#/ A

With your feet in the air and your head on the ground
Try this trick and spin it, yeah
Your head will collapse
If there's nothing in it
And you'll ask yourself

Where is my mind [3x]

Oh
With your feet in the air and your head on the ground
Oh
Try this trick and spin it, yeah
Oh
Oh

Pixies
"Where is my mind".
"Surfer Rosa" (1988).


P.S. Qui s'hagi quedat amb ganes... feu click aquí per veure Gigantic.

Loosing my religion

L’últim estiu abans d’acabar la carrera i diluir-nos en la vida adulta. Final de curs. L'A. i jo compartíem cotxe amb vosaltres i en D. Aquell escarabat vermell que tenies amb matrícula de Tenerife. Se’n veuen molts així, model antic amb matrícula de Tenerife, i et juro que no puc veure'n un sense sentir una fiblada d’horror i de vergonya.

Ben poques vegades havíem parlat, oi? “Hola”, “hola” pels passadissos amb prou feines. Una gran nit. Com imaginar que aquell estiu t’esperava la mort, una mort així?

No sé si els morts us aneu en pau, però a nosaltres, sovint ens deixeu amb la vergonya d'haver-nos quedat aquí (sempre cauen els millors, ergo...). Sento vergonya, perquè després de saber el que va passar aquell estiu, em vaig passar un any defugint la teva “nòvia”. No sabia que dir-li, no sabia per on començar. Ara, com aleshores, em sento mesquí per no haver estat a l'alçada. Em sap greu. Et demano disculpes, allà a on siguis, i amb setze anys de retard.

Aquest preàmbul ve a tomb, tot i que el que volia explicar és molt més simple. Ve a tomb per que fa unes setmanes vaig recordar un pensament d'aquella nit esplendorosa. Veuràs, potser estaràs d'acord amb mi que el Rock ha proporcionat un, o potser un parell d’himnes a totes les generacions que l’han viscut. A la nostra també. Aquella nit, al final d’aquella nit, en un bar de la Barceloneta post-olímpica vaig comprendre que “l’himne” de la nostra havia de ser “Loosing my religion” de R.E.M. Així, mentre saltàvem i ballàvem. Exultants, esplèndids, fins i tot bellíssims, ballant i cantant amb alegria una cançó tristíssima. Absurd, com un himne.



Tot això em va venir al cap fa dues o tres setmanes, mentre el meu fill i jo miràvem el penúltim capítol de “les 7 edats del Rock” al canal 33. Una sèrie mediocre... realment res a veure amb els magnífics documentals sobre el "Rock des de dins" que el canal ens ha ofert aquest hivern. Antològics els programes a on és desglossaven, amb els màsters i les taules de mescla, les interioritats dels discos de “The Band” o els “The Beach Boys” entre d'altres (bandes per les quals, fins aleshores havia sentit una absoluta indiferència). El cas és que el capítol dedicat al Rock alternatiu americà dels 90 (“left of the dial”, quin títol tant ben escollit) em va posar tristíssim. R.E.M, Nirnava, els Pixies...

-quin soroll papa!.

De tot això fa més de quinze anys. A on he estat jo aquests quinze anys?

- El papa i jo ens vam quedar a mirar la història de rock a la tele.

-I com es deien els grups que hi sortien?

- No ho sé no me’n recordo, tocàven Rock i Grunge - La veu de la mare i el fill, l’endemà des d'el llit. Adolorit, com qui desperta d’un son profund. Un son de quinze anys.

* * *

Loosing my religion. En aquesta pàgina (feu click) s'afirma que <<"Losing My Religion" is an expression from the southern region of the United States, and means losing one's temper or civility, or "flying off the handle". The song itself was described by singer and lyricist Michael Stipe as covering similar thematic ground to "Every Breath You Take" by The Police, and is, despite the title and the video, entirely irreligious in its subject matter. He has also stated that the song was inspired by the Sinead O'Connor song "The Emperor's New Clothes".>>


I ara, a buscar totes les referències pictòriques del vídeo! És broma nois... bona nit, i dolços somnis!





"Losing My Religion"

Life is bigger
It's bigger than you
And you are not me
The lengths that I will go to
The distance in your eyes
Oh no I've said too much
I set it up

That's me in the corner
That's me in the spotlight
Losing my religion
Trying to keep up with you
And I don't know if I can do it
Oh no I've said too much
I haven't said enough
I thought that I heard you laughing
I thought that I heard you sing
I think I thought I saw you try

Every whisper
Of every waking hour I'm
Choosing my confessions
Trying to keep an eye on you
Like a hurt lost and blinded fool
Oh no I've said too much
I set it up

Consider this
The hint of the century
Consider this
The slip that brought me
To my knees failed
What if all these fantasies
Come flailing around
Now I've said too much
I thought that I heard you laughing
I thought that I heard you sing
I think I thought I saw you try

But that was just a dream
That was just a dream

R.E.M.
Out of time.
Warner 1991.

a Jaume Vallcorba, amb gratitud de lector.

Aquesta entrada del blog “Los papeles de Don Cógito”, em fa rumiar sobre com es deu sentir un individu que als darrers anys ha publicat a les memòries de Chateubriand, que ha recuperat bona part de l’obra de Zweig, els assajos de Montaigne, les memòries de Miquel Batllori, Xammar, l’obra recent – i no tant- de Martí de Riquer, alguns clàssics de la litertura en català, que ha publicat a Zagajewski, a Kertész, a Herbert...? Si l’individu fos jo segur que trobaria algun motiu per la infelicitat (ai, senyor!), però qualsevol persona raonable tindria motius per sentir-se orgullós i ple.

Espero que així sigui, que es senti ple i feliç, per que l'individu en qüestió és Jaume Vallcorba, l’editor de Quaderns Crema, d'Acantilado, i en el seu dia editor de l’antiga Sírmio. Espero que es senti molt feliç per la tasca que ha fet. Des d’aquí el meu modestíssim homenatge i, principalment, la meva gratitud pel seu criteri i la seva audàcia.

Always look at the bright side of life...

Llegeixo al suplement de Cataluña del diari EL PAIS d’avui, que segons la UGT un 28,4% dels jubilats catalans està al límit de la pobresa. La nota no defineix el concepte de pobresa però ha de ser per força molt generós, ja que després s’afirma que el 83,5% dels majors de 65 anys NO ARRIBEN a la condició de mileuristes.

I com és la condició de mileurista?

Bé doncs, deixeu-me complementar la noticia amb les següents xifres :750, 760, 900, 900, 750, 760, 900, 800, 905, 850, 800, 700, 850, 700, 850, 895, 675, 800, 680, 850, 900, 1300, 1000, 600, 835...Són els lloguers que ofereix una agència immobiliària de la meva ciutat.

Contraposeu aquestes xifres amb 950, 1230, 1035, i “als volant de 1000” que són el sou net que cobren algunes persones EN ACTIU del meu entorn.

Finalment, afegiu les despeses següent xifra orientativa: una mitjana de 107,44€ al mes en concepte de llum, aigua, gas i telèfon (la xifra prové de la meva despesa de l’any 2007 per aquests conceptes: 1289,24€ a l’any, és a dir una mitjana de 107,44€ al mes).

Feu números, i sabreu que us queda per menjar i vestir. Si no fos perquè la nostra societat encara manté una forta estructura familiar, que és la principal font d’assistència social del nostre país, la pobresa seria rabiosament visible. Visible o no, la pobresa està aquí, i és una vergonya.