dimecres, 10 d’octubre del 2007
La soledad de las máquinas
20 de julio de 1975
El niño rarito se asoma a un televisor en blanco y negro. Un brazo mecánico excava la superficie de otro planeta. Tardará años en saber que el brazo sólo buscaba muestras, y que la máquina a la que pertenecía nunca tuvo la intención de volver a la tierra.
Como los niños empatizan de una forma poco convencional, el niño rarito se angustia al creer que la sonda espacial Viking lucha por desenterrarse para poder regresar de la superficie marciana. Pobre Viking tan lejos y tan sola.
El niño rarito ha ido a ver a su abuelo para contarle que en televisor salía una nave que intentaba desembarrancar, y que está sola y lejos. El hombre no lo puede consolar por que no entiende a qué viene toda esa compasión por una máquina, y porque sabe que está a punto de partir al lugar dónde todas las almas están solas y lejos.
dilluns, 8 d’octubre del 2007
Borges, Spinoza
En una reciente reseña aparecida en el Babelia del dia 22 de septiembre, Fernando Savater comenta que el Gobierno holandés ha decidido poner en marcha una asignatura en la que se estudiarán algunos sucesos y personajes sin los cuales no se puede entender la actual conformación de Holanda. Entre los personajes escogidos se encuentra el filosofo Spinoza. Transcribo dos fragmentos de la reseña porque Savater lo explica mejor que yo:
“Pues bien, las escuelas cristianas ya se han apresurado a indicar que prefieren configurar su propia lista de celebridades, destinada a evitar que la fe aparezca como "fuente de conflictos". Y por ello proponen suprimir a Spinoza e incluir en cambio el Concilio Vaticano II y la lucha por la libertad de educación (que culmina según ellos en la apertura de centros católicos y protestantes en 1848, los cuales reciben subvenciones estatales desde 1920).
Se trata de un planteamiento revelador precisamente de la ignorancia histórica que se intenta combatir, porque sin la revolución intelectual encabezada por Spinoza y seguida luego por gente casi tan impía como él no se habría llegado a reconocer derechos como la libertad de enseñanza o la de conciencia, que la Iglesia católica no admitió por cierto hasta el mencionado Concilio, ya muy avanzado el siglo XX. Pero indica también algo más, la pervivencia inaudita del odio teológico contra Spinoza, que le hostigó durante toda su vida, profanó su tumba luego con injurias y sigue pataleando contra él, aquí y allá, desde hace más de tres siglos”.
Pienso ahora en Spinoza, cuya familia huyó de España (de Espinosa de los Monteros) hostigada por la inquisición. El filósofo recibió una educación tradicional dentro de la comunidad judía a la que pertenecía. Y por esta misma comunidad judía y por el conjunto de las iglesias cristianas fue duramente combatido.
Hace unos años, el compositor Héctor Meza - heredero en la distancia de Ástor Piazzola-, me hizo llegar la enésima fotocopia del poema, autografiado por Borges en una cuartilla con el membrete de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires.
Tengo la fotocopia colgada en el despacho, por si alguna vez el gas letal que rodea mis laberintos se volviera respirable, o por lo menos mis manos se volvieran translúcidas. El poema es el siguiente:
SPINOZA
Las translúcidas manos del judío
labran en la penumbra los cristales
y la tarde que muere es miedo y frío.
(Las tardes a las tardes son iguales.)
Las manos y el espacio de jacinto
que palidece en el confín del Ghetto
casi no existen para el hombre quieto
que está soñando un claro laberinto.
No lo turba la fama, ese reflejo
de sueños en el sueño de otro espejo,
ni el temeroso amor de las doncellas.
Libre de la metáfora y del mito
labra un arduo cristal: el infinito
mapa de Aquél que es todas Sus estrellas.
J.L. Borges (Antología poética 1923-1977)
Biblioteca Borges Alianza Editorial.
"Mapa de Aquél que es todas sus estrellas"... que inmensidad de verso!
... os dejo soñando benignos laberintos (que también los hay). Dulces sueños, buenas noches.
dissabte, 6 d’octubre del 2007
Un home sol
Tots tenim a la memòria la fotografia de Jeff Wiederer presa el 4 de juny de 1989 .
El meu fill, el meu pare i jo passegem per una altra plaça en un dia de festa. El meu pare em comenta que està llegint un llibre de Gao Xingjian. Mentre l’escolto recordo la fotografia de l’home sol.
Home sol: l’heroi anònim de Tian’anmen, el tanquista que maniobra per no esclafar-lo, l’home que s’emporta l’home sol, el meu pare, jo mateix, el meu fill. Tots els homes sols.
* * *
TIAN’ANMEN (UNA FOTOGRAFIA)
Un hombre solo con una bolsa de plástico en la mano,
pan?, queso?
Las cosas de un hombre solo.
Un hombre solo maniobra a izquierda, a derecha,
enfrente del hombre solo
que lo ha parado.
Otro hombre solo se lo lleva.
V.M.
"L'home que mira perplex"
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.
dijous, 4 d’octubre del 2007
La navalla de Margarit
(... amb el permís, no sol·licitat, de David Juher)
Alguna cosa m'ha fet pensar en un dels poemes clàssics, d'aquest clàssic que és Joan Margarit: "primer amor". L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir (com emmudeixen els meus alumnes quan els recito alguns dels seus poemes en tornar del descans).
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penuria
la ganiveretia era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.
Sospeso ara la meva navalla, i recordo una d'inservible, que era del meu pare.
La fulla mostra una ferida de mort: matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Quan trec la fulla, m'ensenya una cicatriu, com un càncer a la llengua.
Alguna cosa m'ha fet pensar en un dels poemes clàssics, d'aquest clàssic que és Joan Margarit: "primer amor". L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir (com emmudeixen els meus alumnes quan els recito alguns dels seus poemes en tornar del descans).
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penuria
la ganiveretia era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.
Sospeso ara la meva navalla, i recordo una d'inservible, que era del meu pare.
La fulla mostra una ferida de mort: matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Quan trec la fulla, m'ensenya una cicatriu, com un càncer a la llengua.
dimecres, 3 d’octubre del 2007
J.S. Bach, BWV 488 Variacions Goldberg
Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions les Variacions Golberg. La primera vegada el 1955 quan tenia 23 anys. És un enregistrament de virtuós amb una duració de 38,27 minuts.
Quasi trenta anys després, el 1981, va enregistrar una versió que dura 51,15 minuts. Gould tenia 48 anys i moriria pocs mesos després.
Hi ha coses que no són quantificables. No participo de la superstició segons la qual totes les coses poden ser quantificades, mesurades. No participo de la superstició segons la qual el món és matematitzable. Però en aquest cas, crec que podem afirmar que Glenn Gould va perfeccionar l’ànima que li va ser atorgada en 12 minuts i mig.
Les obres de Bach són fites que algun dia serviran jutjar-nos. Com a espècie potser se’ns perdonin totes les coses horribles que hem fet i seguirem fent, perquè un de nosaltres va poder escriure una cosa tant increïblement propera a la perfecció (“Entre les runes parim criatures” com diu Wieslawa Szymborska. Prometo una entrada sobre la poesia de Szymborska ).
Escolteu el tema principal (“Ària”). i després, un altre dia, la peça final: “Ària da capo”. Encara més lent Glenn!, una dosi homeopàtica del teu verí... no quedareu immunes, el mal serà mínim, subtil i totalment efectiu...
I
Encara més lent Glenn,
encara més lent:
de cada nota
una dosi homeopàtica
de verí diluït fins a l’infinitèssim.
II
El no tan jove pare
sosté el seu cadell
adormit a sobre seu
per primera vegada.
Variacions Goldberg
cantussejades.
Àtom de felicitat
en un univers de dies terribles.
III
M’agrada imaginar
les molècules del fàrmac
com les vores agudes,
l’escuma iridiscent
d’aquest contrapunt que ara ataca Gould.
I com dels grumolls de llard,
que un dia em taparan les venes,
en fan esperit:
temps afegit per via sublingual.
***
Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"
Quasi trenta anys després, el 1981, va enregistrar una versió que dura 51,15 minuts. Gould tenia 48 anys i moriria pocs mesos després.
Hi ha coses que no són quantificables. No participo de la superstició segons la qual totes les coses poden ser quantificades, mesurades. No participo de la superstició segons la qual el món és matematitzable. Però en aquest cas, crec que podem afirmar que Glenn Gould va perfeccionar l’ànima que li va ser atorgada en 12 minuts i mig.
Les obres de Bach són fites que algun dia serviran jutjar-nos. Com a espècie potser se’ns perdonin totes les coses horribles que hem fet i seguirem fent, perquè un de nosaltres va poder escriure una cosa tant increïblement propera a la perfecció (“Entre les runes parim criatures” com diu Wieslawa Szymborska. Prometo una entrada sobre la poesia de Szymborska ).
Escolteu el tema principal (“Ària”). i després, un altre dia, la peça final: “Ària da capo”. Encara més lent Glenn!, una dosi homeopàtica del teu verí... no quedareu immunes, el mal serà mínim, subtil i totalment efectiu...
I
Encara més lent Glenn,
encara més lent:
de cada nota
una dosi homeopàtica
de verí diluït fins a l’infinitèssim.
II
El no tan jove pare
sosté el seu cadell
adormit a sobre seu
per primera vegada.
Variacions Goldberg
cantussejades.
Àtom de felicitat
en un univers de dies terribles.
III
M’agrada imaginar
les molècules del fàrmac
com les vores agudes,
l’escuma iridiscent
d’aquest contrapunt que ara ataca Gould.
I com dels grumolls de llard,
que un dia em taparan les venes,
en fan esperit:
temps afegit per via sublingual.
***
Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"
dilluns, 1 d’octubre del 2007
Subratllats.
Pàgina 322.
"O quizás se trataba de algo mas simple, de que estaba creciendo, de que el “crecer” hace que te olvides de las percepciones líricas y místicas de la infancia, del esplendor y la lozanía de los que hablaba Wordswoth, que se desvanecen en la luz de un día vulgar”
Oliver Sacks
El tío Tungsteno
Anagrama, Barcelona.
Més a propòsit de la curiositat i els seus satèl·lits al rrelat d'un gran curiós és el llibre del neuròleg Oliver Sacks "El tío Tungsteno" (Anagrama). En ell es relata relació amorosa i apassionada que Sacks va mantenir amb la química quan era un nano. Una relació profunda i desmesurada. Però Sacks no es va dedicar a la química per què la relació no va sobreviure a les pessigolles de l'adolescència (ja passa).
"O quizás se trataba de algo mas simple, de que estaba creciendo, de que el “crecer” hace que te olvides de las percepciones líricas y místicas de la infancia, del esplendor y la lozanía de los que hablaba Wordswoth, que se desvanecen en la luz de un día vulgar”
Oliver Sacks
El tío Tungsteno
Anagrama, Barcelona.
Més a propòsit de la curiositat i els seus satèl·lits al rrelat d'un gran curiós és el llibre del neuròleg Oliver Sacks "El tío Tungsteno" (Anagrama). En ell es relata relació amorosa i apassionada que Sacks va mantenir amb la química quan era un nano. Una relació profunda i desmesurada. Però Sacks no es va dedicar a la química per què la relació no va sobreviure a les pessigolles de l'adolescència (ja passa).
"La curiositat va matar el gat "és una frase reaccionaria !

“La curiositat va matar el gat”, no és un proverbi català ni castellà però l’hem sentit moltíssimes vegades al cinema i, obviament, significa que ser inquisitiu pot dur a situacions funestes.
Bé, no crec que la frase sigui reaccionaria (he posat un titular sensacionalista), però si que crec que estarem vius només mentre tinguem curiositat. Recordeu el lament de l'emperador Adrià que comentàvem a la darrera entrada?
Adrià, sentint la mort propera, li pregunta a la seva "dolça ànima" a on anirà, i conclou "no em donaràs ja els plaers que em solies" (sens dubte els plaers del coneixement, dels sabers, de les converses, fills tots de la curiositat).
La curiositat és com do dels déus, amb l’avantatge que podem entrenar allò que no ens hagi estat donat amb més facilitat que la pròpia musculatura (almenys jo).
Llegint les heterodoxes notes biogràfiques del premi Nobel de física Richard Feynman “Esta usted de broma, Señor Feynman” (Alianza), i amb independència de si ens cau millor o pitjor el personatge, s’arriba a la certesa de que aquest individu va ser molt feliç, i que amb tota seguretat la seva capacitat de gaudir s’alimentava d’un dipòsit infinit de curiositat.
Siguem curiosos, siguem curiosos... Dolços somnis, i bona nit.
... i perdoneu el paternalisme.
Nota: Segons la Wikipèdia, sembla que la frase té el seu origen en una comèdia del dramaturg anglès Ben Jonson, que en el seu dia va ésser interpretada per una “troupe” d’actors entre els que estava William Shakespeare. La frase és: "Helter skelter, hang sorrow, care'll kill a Cat, up-tails all, and a Louse for the Hangman." Ben Jonson, Every Man in His Humour, 1598.
Shakespeare vas incloure la frase "care killed a cat" a “molt soroll per no res”: "What, courage man! what though care killed a cat, thou hast mettle enough in thee to kill care”. William Shakespeare, Much Ado About Nothing, 1599.
Però sembla que la primera aparició impresa de la frase “curiosity killed the cat” en la línia del significat del proverbi seria en el relat curt de O. Henry "Schools and Schools" (1909): “Curiosity can do more things than kill a cat; and if emotions, well recognized as feminine (sic), are inimical to feline life, then jealousy would soon leave the whole world catless."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

