De la mà de del professor
V. Jiménez, passo el cap de setmana llegint alguns contes de fantasmes de
M.R. James.
Deia M.R. James que el relat de fantasmes havia d’ajustar-se a tres regles:
la història ha d’estar situada en un context proper en el temps al lector, els fenòmens espectrals han de tenir una natura més malèfica que benefactora, i s’ha d’evitar la terminologia pròpia de l’ocultisme.
Sortim a escapar la boira al camp una estona, i mentre vaig parlant dels contes que he llegit durant la nit, em fa la sensació (errònia) que el relat de fantasmes ha de ser un gènere extint, el producte d’un món rural que ja no existeix. He recordat també una variant oral (i no tant: vegeu els relats d’
Ánxel Fole) que perdurava fins fa poc a Galicia: el conte de llops. Els que s’explicaven a casa dels meus avis complien perfectament les tres regles de James, en especial la primera: totes les històries li havien passat a algú dels presents o a un conegut de tothom.
Més tard he vist que devia estar equivocat i que el cinema bé havia adaptat les històries de fantasmes a un context contemporani:
Poltergeist o
The ring, on el televisor esdevé una porta al món paral·lel, en són dos exemples clars.
Seria possible escriure un conte de fantasmes situat en una ciutat tant anodina i bruta com, per exemple, la meva?
