Ha sortit a llegir en Reina i saps que has d’estar previngut perquè sempre que surt a llegir en Reina d’un lloc o altre començaran a caure hòsties.
Ja és el torn de la dona del somriure franc, però no l’escoltes, no atentament, la por és ara una pura viscositat que t’impregna des de dins. Sobtadament, però, les seves paraules et fan retornar:
(...) Defora, contra els vidres, espeteguen
les incansables veus dels que asseguren
que no pot ser possible,
que no pot ser probable,
que no pot ser estimable
aquesta tarda nostra, única,
de tendresa i companyia;
que som dues, i que hauríem
d’envejar-nos, en el fons,
i simular somriures, i clavar-nos
punyalades per l’esquena (...)
Penses que li has de demanar el poema; que el vols llegir amb calma; surts a llegir, tu i la resta dels companys; la cosa acaba; li demanes el poema; no se’n recordarà d’enviar-te’l.
Passen les setmanes, ara ja has llegit el llibre de títol sensacional, però encara li has de sentir llegir el que serà el teu poema preferit ("A la coberta"), però no... potser no és el poema, potser el que prefereixes és la petita història que la dona del somriure franc explica com a entrada al poema. La història del món sencer en la petita peripècia dels dos germans damunt del vaixell que els acostava a la seva mare.
Li demanes que et signi el llibre de títol sensacional; li tornes a demanar el poema; i la història també; aquesta vegada si que se’n recorda.
Penses que vols escriure una entrada al bloc sobre el llibre de títol sensacional, però en realitat te n’adones que sobre el que vols escriure és sobre la tendresa, la tendresa que habita tota la seva poesia, de la tendresa militant que fins i tot en el “sí-lloc” del desamor habita.
I has pensat en la història de dos nens a la coberta d’un vaixell. També has pensat si aquelles onades van amarar el teu exemplar de “Non si male nunc”, el llibre de la Sònia Moll, que vas comprar malgrat les evidents cicatrius que la vida havia deixat a l’exemplar. Has pensat en les nostres cicatrius, en les teves, en les tots, i has pensat que potser si, i al cap i a fi potser Horaci tingui raó: “No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor (non si male nunc et olim sic erit)”.
I has decidit acabar el post amb un poema. L’has escollit a l’atzar:
I GUARDO LA VERGONYA DINS ALFORGES
Cos meu,
he nascut per mirar-te sense veure’t,
per guardar la vergonya dins alforges
en un lloc imprecís de les entranyes.
Ignorar-te és saber-te i no sentir-te,
oblidar que existeixes, que hi ets sempre
i que et tinc ( a desgrat de mi i de tu).
Voldria esmicolar els miralls del món,
el mirall de la cambra i el dels ulls
que em miren i em mesuren i em suspenen.
Trencar-los tots alhora, per trencar-me
de riure quan ressoni el foll brogit
de la meva victòria.
Plorar
després, potser, pel jo perdut, per l’ànima
perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda.
No hi ha res llevat
de tu i de mi, i res no s’hi compara,
i tanmateix no et vull, o et vull i dolc,
i guardo la vergonya dins alforges
en un lloc ignorat de les entranyes.
"Non si male nunc."
Viena edicions,
Barcelona 2008.
I t’has adonat que l’atzar a vegades hi posa massa intenció; i has ressonat en el poema; i els versos “Plorar/ després, potser, pel jo perdut, per l’ànima/ perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda”, t’han portat a aquell altre amb el que un dia obrires el catàleg.
