Quina forma d'amor més estranya i més dura.

A propòsit dels cants espirituals que vam dir-nos el passat dia 19 a Vilanova, i per tots aquells que viuen escindits i es poden sentir reflectits pel poema (una obra mestra).

Vagi en record d'un poeta que ens va deixar el passat 23 de febrer.


CANT ESPIRITUAL (Josep Palau i Fabre)

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


París, 14 de maig 1950

Josep Palau i Fabre
Poemes de l'alquimista
Edicions 62/Orbis
Barcelona 1984.


Fent click aquí, accedireu a una pàgina de l'Instituto Cervantes que us permetrà sentir el poema de viva veu de Palau i Fabre.