Brotons, Beirut, Waits, Antony, Rosie, Arbus... tanta bellesa

Passo del video poema de Jorge Brotons a escoltar "Postcards from Italy" (Gulag Orkestar, 2006) la cançó de Beirut (pseudònim del músic de Nova York Zach Condon), que serveix per a posar la música a les imatges i les paraules i les obsessions del poeta saltimbanqui.

I avui, que tinc poc a dir em pregunto per què ens agrada aquesta cançó, per què estimem les cançons de Tom Waits, d’Antony and the Johnsons, Antònia Font, Coco Rosie, les fotografies de Diane Arbus, el gest lent de William Hurt a Smoke?

Tant de talent, tanta gent explicant-se, tantes històries. Tanta bellesa.

Tanta bellesa i tant d'horror al seu costat. Com és senyor que ens abandones a la perplexitat?

Bona nit i dolços somnis.

P.S. Us passo una versió (bastant pallassa) de la cançó "Postcards from Italy" enregistrada en una festeta muntada després de filmar el video d'"Elephant Gun"

Poesia a classe de mates (Margarit)

-La recomanació d'avui és un llibre del poeta Joan Margarit, "Estació de França". Ara bé dels dos poemes que us llegiré avui un d'ells prové d'un llibre terrible: "Joana".

El primer, és un poema d'amor del llibre "Estació de França" i és diu "La noia del semàfor" (riuen)


-Com sou... que no,"burrus"! ... no és el que esteu pensant... escolteu primer...


LA NOIA DEL SEMÀFOR

Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar a trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no ho has après encara, que algun dia
l'amor és aquesta arma carregada
de soledat i de melancolia
que ara t'està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.

Joan Margarit.
Estació de França
Ediciones Hiperión,
Madrid, 2002.

-què? no us diu res... bé... ja us fareu grans. I ara el darrer poema, i a treballar... aquest poema m'agrada per que parla d'un professor que a classe també diu barbaritats i també té una filla. A veure que us diu...

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se una llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

* * *

A l'aula s'ha fet un silenci que mai no havia sentit, he escrit en una cantonada de la pissarra la darrera referència,

Joan Margarit.
Joana,
Edicions Proa,
Barcelona, 2002.

i després hem continuat amb les equacions diferencials, en silenci.

Poesia a la classe de mates (Rivas)

- ... Avui us llegiré dos poemes de Manuel Rivas. Primerament us els llegiré en Gallec i després els llegiré en català, tot i que no crec que ningú tingui cap problema per entendre'ls.


* * *


TELEVISIÓN.

A esa hora chegaba a miña vella,
xusto cando Billy Guffy, o baixo de The Cult,
daba aqueles pasos de comanche.
Wild hearted son!
¡Ah, fillo do corazón salvaxe!
A miña nai,
boqueando despois de fregar as oficinas de Fénix Español,
puña as zapatillas,
sentaba no sofá,
suspiraba fondamente
e cambiaba á primeira cadea.
Anda, pasmón, sae algo á rúa e espabila.
E entón apareceu na pantalla o Empire State
e a miña vella exclamou con ternura:
¡Pobre da ue teña que fregar todo iso!


* * *

ESTRADA

o indicador dicía Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

* * *

Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

Poesia a la classe de mates

- Profe... pero si esto es clase de mates

-Això és encara el DESCANS de la classe de Mates. Així que... bé, estava pensant que em teniu fins aquí dalt de veure-us llegint aquesta infecta premsa gratuïta... mira, mira... tu creus que això és un titular seriós: "Los poseídos hablan lenguas muertas"... o espera, espera... mira aquest "En africa los burros tendran que llevar matrícula"... aquests individus si que haurien de portar matrícula: "Sóc un ignorant"!

El cas és que he pensat que m'agradaria recomanar-vos alguns llibres que estic llegint. Per que si... sense haver-me de justificar, el que m'agradi a mi. I de tant en tant, quan toqui poesia, llegiré algun poema. Avui, m'agradaria llegir-vos un poema m'agrada particularment, suposo que el que m'agrada és el subtil punt eròtic... que em sembla que també us pot agradar:



EN LA VIEJA CASA VIVEN DOS CHICAS

En la vieja casa viven dos chicas.
A veces crecen y a veces desaparecen como canales en el Négev,
a veces son diez y a veces sólo una.

A veces dejan encendida toda la noche una luz amarilla,
como en un corral de gallinas, para veinticuatro horas
de amor, y a veces sólo una pequeña luz rojiza
como un caramelo
con una aureola alrededor.

Y hay un gran fresón en medio del patio.Y en primavera hay muchos frutos en el árbol, y muchos
frutos en la tierra.

Una se agacha para recoger
y la ora se estira para recolectar.
Mis ojos gozan de las dos:
una lleva una camistea de hombre y nada más,
y la otra, sandalias con tiras
enrolladas casi hasta el ombligo.

* * *

Yehuda Amijai.
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Ediciones Cátedra, Madrid 2004.
Traducció de Raquel García Lozano.


... i ara, a treballar.