El mes d’abril, a una lectura de poemes a Vilanova, Joan Terol va llegir -molt bé- un fragment d’un poema de Vicent Andrés Estellés, a qui adoro. Es tracta de “Coral romput”. És senzillament impressionant. De debò.Estellés el va incloure al llibre "La clau que obri tots els panys" (1971) - gràcies M.R.!- El 1979 Ovidi Montllor el va enregistrar musicat pel Toti Soler, i enguany se n’ha fet una versió teatral, dirigida per Joan Ollé.
El poema és monumental. El podeu llegir en aquest enllaç (click aquí).
De les 30 pàgines que m’ocupen en un arxiu word, n’extrec aquest versos que em van petrificar quan els vaig sentir:
(…) Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no m'en recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, ¿hauria fet més versos? (…)
De Coral Romput
Vicent Andrés Estellés.
