dimecres, 2 d’abril de 2008

Arvo Pärt (I): i no precisament reduint entropia...

És que no pot una obra d'art ens pot conduir a una desfeta emocional, cognitiva?... doncs evidentment que si.

Se m'ha acudit penjar aquest post relacionat amb Arvo Pärt, per què no puc trobar un exemple millor.

Anem a pams... Arvö Part és un compositor de música sacra nascut a Estonia el 1935. La seva música és un miracle sorgit del buit, un buit omplert per una corda ferida. Una música d'una gran bellesa, composicions molt símples (o aparentment símples, minimalisme sacre en diuen) però d'una gran intensitat .


Jo vaig conèixer la seva música als anys vuitanta (òndia, que jove que era!) de la mà del compositor Héctor Meza, que em va regalar el disc "Tabula Rasa" (ECM, 1984). D'ençà, que les seves composicions em semblen senzillament magistrals, magnífiques però...

Però no les puc escoltar gairebé mai... perquè aquesta música (bellíssima i terrible) em desequilibra moltíssim, em destrossa, em trenca l'esperit fins a convertir-lo en petites partícules subatòmiques d'esperit de niño victorcito...

M'agradaria compartir una mica amb vosaltres una mica de la bellesa i el dolor d'aquesta música...Un procés d'entrada i de sortida... sense, almenys no necessàriament, reduir el grau d'entropia espiritual, eh!.

A partir d'ara demano excuses, no sé inserir clips d'audio i tampoc no els he trobat. Per tant les mostres del subtilissím verí d'Arvo Pärt els haureu d'escoltar amb unes imatges de fons del You tube. En general passeu totalment de les imatges, val?

1) Primera peça: "Canctus in memory of Benjamin Britten" (FEU CLICK AQUÍ). El títol ho diu tot: composta quan Pärt es va assabentar de la mort de Britten , a qui infructuosament aspirava a conèixer (les autoritats soviètiques deixaven sortir a Pärt del país -Pärt era i és esencialment un compositor de música sacra-).

La peça correspon a l'enregistrament del disc "Tabula Rasa" (ECM, 1984) i està interpretada per la Staatsorchester Stuttgart dirigida per Russel Davies. Diria que tota la composició es basa n la repetició d'un motiu de quatre notes.

2) Segona peça: Festina Lente (FEU CLICK AQUÍ) (1988).

3) Tercera peça: "Pari intervalo". Una curiositat, per què no està interpretat per un organista, sinó per un acordionista: Francesco Pallazzo (el so és deficientíssim).




Al proper post una peça més... (una mica especial) i prou.

Bona nit, i que els àngels bons s'aferrin a les vostres espatlles i us lliurin sans i estalvi a l'altre marge. Dolços somnis en definitiva.