divendres, 2 de febrer del 2024

Hi ha un paper a dins...

 Acabava la sessió setmanal de treball amb l’alumne,

–Té, mira-te’l si tens una mica de temps. Pots anar directe a aquests dos capítols. És només una lectura informal, per tenir un altre punt de vista.

Li va atansar el llibre.

–Hi ha un paper a dins...

Un retall de diari, de les cartes al director. Els titulars deien: «Cumbre del clima», «Bombas sobre Gaza», «Médicos ignorados», «La enseñanza de las matemáticas».

Eren d’un dia de l’any 2000.

dijous, 4 de gener del 2024

Insomnes (2)

El camí ha esdevingut nocturn. Les Gavarres acaben de forma abrupta, donant pas a les urbanitzacions. Els camps propers als primers carrers estan sotmesos a l’ambre dels llums de sodi dels fanals. Són, també ells, camps insomnes.

 


Fotografies VM, desembre de 2023

 

dimarts, 2 de gener del 2024

El gris dels turons

Feia dies que dibuixava turons blaus i grisos. Ahir, la llum era aquesta.



Fotografies; VM. Gener de 2024.


dissabte, 19 d’agost del 2023

Alguna cosa s’encén dins les fulles.

Llegeixo el text d’un filòsof nord-americà, Chauncey Maher, al voltant de la possibilitat que les plantes tinguin ment —quelcom que per mi, ho diré d’entrada, és una certesa transparent—. La joventut de l’autor em va semblar un reclam, com també ho va ser que la seva posició inicial fos contrària a la premissa que les plantes puguin tenir algun tipus de ment i que malgrat tot li semblés interessant fer un recull de les diferents posicions sobre la qüestió, el que en el fons, implica fer un recull de diverses posicions sobre allò que en general anomenem ment i sobre les diferents escoles de la filosofia de la ment.

He gaudit de la lectura del seu llibre, “Mentes vegetales” (Bauplan, 2022), escrit des d’una amabilitat amb el lector i una honestedat que agraeixo. L’he llegit amb interès perquè, més enllà dels meus plantejaments apriorísticament panpsiquistes, m’ha permès conèixer els diversos plantejaments amb els quals treballa el món acadèmic. El llibre de Maher m’ha agradat, certament, però també he sentit una mena d’incomoditat causada pel fet que cada cop estic més lluny dels laberints del pensament. Al final, el coneixement (també el que proporciona la ciència) és un llenç on representar la nostra manera d’estar al món. Vols veure un món inert en què ni tan sols nosaltres tenim ment? Trobaràs material per edificar aquesta visió. Vols veure un món orgànic, viu, sentint... també en trobaràs. Però la visió importa, perquè coneixem les conseqüències de la primera manera d’estar al món, que ens mena a viure escindits, estranyats, espoliant els nostres recursos. Perquè potser la segona manera, ens faria més constituïts, més empàtics, treballaria la nostra compassió, ens faria viure, potser, millor.

Respecto i entenc els plantejaments acadèmics, però no m’omplen. Al final de “Devesa oculta”, em pregunto si «hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? Que permeti descriure el món des del món, sense l’habitual sentiment d’estranyesa? », i plantejo que «potser un reducte, qui sap si un embrió d’aquest mode es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una bellíssima xarxa de símbols. » Potser la poesia pot obrir un accés directe al món i a la seva realitat plena de vida i ànima. 

Mentre llegia el llibre de Maher, l’anava alternant amb la lectura d’un altre llibre que ha acabat per enlluernar-me, els poemes de “La meva pàtria A4” d’Ana Blandiana, en la traducció de Corina Oproae (Cafè central, 2015), i em trobo amb un poema sorprenent, que em sembla revelar més certeses que no pas les desenes d’elevats pinacles de les teories:


LA LLUM AMAGADA (Ana Blandiana)

Alguna cosa s’encén dins les fulles
Que no comprenen què els passa
I tampoc no s’ho acaben de creure.
S’adonen que és una llum
Que engendren sense voler,
Com verges atemorides pel Nen,
Com fanals esfereïts,
Que s’encenen tots sols.

Potser les hauria d’ajudar,
Però no puc,
Seria com un testimoni,
Com un reconeixement
De la llum que jo també amago
Mentre ajorno l’alba dolguda
Des de l’altre extrem.
Seria com si acceptés
Que tot ja ha començat.


Sigui aquesta una encesa invitació a la lectura d’aquest poemari ple de prodigis.


- o -


Chauncy Maher
Mentes vegetales. Una defensa filosòfica.
Traducció d’Emilio Pérez-Manzuco.
Bauplan, Madrid 2022.

 

 

 

 

Ana Blandiana
La meva pàtria A4.
Traducció de Corina Oproae.
Jardins de Samarcanda #78.

Cafè central/Eumo editorial, Vic 2015


dissabte, 4 de març del 2023

Insomnes

 


Fotografies: VM, març 2023 



                 ii

Els fanals
desvetllen les capçades. Pobres
arbres insomnes.


Del poema apunts de novembre
(ull nu, Témenos 2022).




dissabte, 18 de febrer del 2023

El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat


Fa uns mesos, un poema de Mary Oliver va resseguir les meves passes.  No sé si això significa alguna cosa, però he après a deixar fer el món, i el temps en ell, malgrat que no pugui desxifrar els seus signes. Vaig llegir el poema en veu alta, el vaig gravar i el vaig enviar als amics: al cap i a la fi, em vaig dir, potser el poema no és per tu. També em vaig regalar una estona de llibreria i finalment em vaig fer amb un seu llibre d’assajos, Horas de invierno.  L’he llegit de forma interferida, però amb interès i curiositat… fins arribar al darrer assaig, que dona nom al recull, al que m’he anat endinsant amb una exaltació creixent: ressono, subratllo, subscric, llegeixo en veu alta, transcric al quadern. 

      
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.

El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.

Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”

 

Mary Oliver, Horas de Invierno.


* * *


“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”.  Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.



Com heu après això?

Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;

trencar el manyoc de tendons,
          terrossos d’aquesta i tota terra,

sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.


                                        mans





També aquí un esforç:

l’aire emancipador,
          però els tristos animals de la puresa;

i una tensió, el misteri,
          forma de la vida, que és forma,
          i d’allò que no gosem.
 

                                        vers l’ombra.

 

Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima.  Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.

* * *



Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.


(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux

dissabte, 4 de febrer del 2023

que irriguen els cels

 

 

 

Fotografia: VM, febrer 2023

 

 

Arbres d’hivern,
artèries que irriguen
els cels.


                            angiografia

 


 

- o -

 

   V.M.
   Devesa oculta
   Dibuixos de José Moreno
   Papers de Versàlia,
   Sabadell 2018.