dimecres, 22 de febrer de 2017

Les aigües baixen netes. No tot ha estat un temps perdut.


Crec que a un home de quaranta-cinc no només li és permès, li pertoca deixar caure la mirada, per una estona, al temps que li precedeix i el configura. Parlo de mi, que ara bada sobre els poemes de Joan Vinyoli (M.A.R. em va fer venir ganes), però llegeixo "Vent d'aram" i me l'imagino escrivint aquests poemes a la quarantena. Vinyoli, afirma el que sabem: que és bo no tenir sempre el que volem, i també, que si la cara et somriu és que les aigües baixen netes. Baixen netes, si, potser no tot hagi estat un temps perdut. 



EL PRIMER ESTEL 

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d'esperances:
així, per l'entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m'estic ple de pressentiment
d'una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

(de "Domini Màgic", 1984)



EL BANC DE PEDRA

No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.

Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.

Després convé i és necessari
separar-se i servir.



TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                  amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis 
                             i el ping-pong.
                                                   No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                    I me n'alegro.

(de "Vent d'aram", 1976)




Joan Vinyoli,
Poesia complerta.
Pròleg d'Enric Casasses.
Edicions 62,
Barcelona 2014.

diumenge, 19 de febrer de 2017

On ressonen Alice Munro i Bon Iver


Recordo haver llegit Levitán de Paul Auster amb la versió de Tori Amos de New Age de la Velvet Underground sonant al meu cap. Tornar de les classes de la tarda amb l’alegria del jove professor que madura, surfejant sobre el crescendo de la cançó, i recordo retenir-la mentre llegia per primera vegada aquesta novel·la rodona, esplèndida. 

Una cosa així em passa aquests dies en què, embafat potser d’altres densitats, m’he decidit  a ser acollit per aquest territori estrany i autèntic d’Alice Munro, a través de les narracions d’Estimada Vida. Un llibre que tenia pendent des que vaig llegir aquesta columna d’Antonio Muñoz Molina (doneu-nos tots els dissabtes), allà hi és tot. 

L'Estimada vida, doncs, es desenreda ara mentre al cap, als altaveus i auriculars sona de la música de Bon Iver: Calgary, Holocene, Creature fear,  Flume:



o Skinny love:



Com és que coses tant diverses convergeixen i ressonen en un temps? Som un espai en blanc que no acabarem de conèixer.

Bona nit.

Estimada vida
Alice Munro
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, Barcelona

dimarts, 24 de gener de 2017

A espatlles de gegantes invisibles i menystingudes


A propòsit de l'estrena del film "Figures ocultes", he recordat un fragment que dedica David Bodanis, al seu llibre E=m c^2 a la història de l'astrònoma Cecilia Payne (impressionants també els passatges dedicats a Lise Meitner), i la seva experiència a l'observatori de la Universitat de Harvard:

"(Cecilia Payne) Tambien pudo observar lo que sucedía en las salas traseras del observatorio. En 1923, la palabra computadora no significaba una màquina electrónica, sino que se refería a mujeres cuyo trabajo constía en hacer operaciones aritméticas. En Harvard se aplicaba a las filas y filas de solteronas de hombros caídos que trabajaban en esas salas traseras. Algunas de ellas habían destacado en otro tiempo por su talento científico (...), y ahora permanecían allí, apabulladas, midiendo la posición de las estrellas o catalogando volúmenes de resultados anteriores. Si se casaban, podían despedirlas; si se quejaban de sus bajos salarios, lo mismo."

David Bodanis
E=mc^2
Planeta, Barcelona 2002.


En fi, certament caminem a espatlles de gegantes invisibles i menystingudes, let us now praise famous men.


diumenge, 30 d’octubre de 2016

Oscurécenos y la oscuridad no será toda de luto. Un poema de Josep Gerona


Perquè aviat es farà fosc més d'hora i perquè el camí de l’ànima és descendent, necessito rellegir avui el poema “A la tierra oscurecida” de Josep Gerona

Aquest poema pertany a La vida original. No em puc estar aquí de comentar que Gerona atorga al terme original que apareix al títol del seu llibre un sentit de restitució: el de tornar a dotar a les paraules i a la vida de significat, del seu significat original, per tal que deixin d’estar en mans d’un poder que les usurpa per deshumanitzar-nos. La seva poesia és, doncs, una invitació a una forma de vida despullada dels discursos habituals. La seva, és una indagació que pretén deixar a la vista allò que és comú a tots nosaltres per tal de tornar a humanitzar-nos. Convé llegir a Gerona, i especialment la seva obra més recent, disseminada als quaderns que edita Papers de Versàlia.



A LA TIERRA OSCURECIDA
 
¿Emergerá de nosotros
alguna prosa nevada,
otra vez alguna cosa
a destiempo?
Patio-rosal-blanco
escuela-ciprés-oscuro.

Oscurece ya.
Oscurece inesperadamente,
aunque no de pronto.
Al ritmo fatal
de lejanas teclas
unos dedos cruzan
enturbiando el cielo.

¡Oscurece, pero
oscurécenos!
Cierra la herida,
que no hierva más su fiebre
y que descanse la vida.
Oscurece y anochece y enfría
el martilleo en mis sienes,
congela todo el dolor,
anúlamelo.

Oscurece
y por todas partes
la esperanza renace
en un cartílago tierno,
un diente de leche,
un bucle de pelo.

Anochece, oscurece
y la oscuridad
no será toda de luto
ni será de luz tampoco,
pero sí, seguro,
de paso a otro mundo.
Si anochece y oscurece
y yo ya me voy muriendo,
me parece bien.


Josep Gerona.


Josep Gerona
La Vida Original (*)
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2006.








- o -

Aquesta entrada està basada en un fragment "Notícia d'una taxonomía inexistent", article publicat a la revista Quadern de les idees,les arts i les lletres núm 199 Febrer/Març 2015.


  

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Pel camí de l'heura. Dos poemes de David Madueño.


Vaig tenir el privilegi de llegir Els murs incerts de David Madueño abans de la seva publicació. Uns dies de març al Delta de l’Ebre, estirat a la llitera, confinat per una llevantada que semblava que se’ns havia d’endur.

El llibre que aleshores tenia a les mans, els versos d’en David, també parlava d’una altra llevantada, la que si es va endur bona part de l’esperança d’unes quantes generacions. Recordo que uns mesos més tard, quan Josep-Ramon Bach va presentar el poemari a Sabadell va llegir en veu alta la ressenya que Marta Pérez Sierra tot just havia publicat a Núvol.

Certament hi havia poca cosa a afegir, la ressenya de la Marta és excel·lent, havia llegit el llibre des de l’entranya, fent-se seus els desnonaments dels que parla en David, en lexperiència del seu fill i la seva companya. És així com llegim poesia els que llegim poesia, fent-la nostra, fent-la ressonar en la nostra vida.

Perquè sí, els versos d'Els murs incerts són una reflexió lúcida i sentida sobre el frau de qui ens ha robat tota esperança, és cert. Però també és cert que, com diuen els versos de Carles Camps Mundó (inclosos a forma d’epíleg), “esperant l’esperança es perd la vida: la vida en si, la vida viva”. Per això em sento més proper a la tercera part del poemari “Canvi climàtic”, a on queda clara que l’actitud del poeta no es limita al plany. 

David Madueño ha escollit transitar el camí de l’heura, ho sap prou bé: a l’ombra; sobre murs que ara esdevenen incerts com tot allò que un dia va ser sòlid; però arrelant-se en els terrenys fèrtils del seu coneixement i la seva tenacitat. Com si anés aprenent que un cop desposseïts, per exemple de les nostres pròpies expectatives, el que ens queda és la vida, no la vida encara, si no la vida.
Avui em ve de gust compartir el meu poema preferit del llibre, llegit per primera vegada mentre el llevant amenaçava amb endur-nos per sempre. Però primerament, no em puc estar de començar per un altre poema, extret de Viure d’un, un altre poemari que Madueño dosifica diàriament en el moment que escric aquestes notes. Un breu poema que ens diu que, en efecte, a partir d'un cert moment, per viure cal  el pas previ de desaprendre, o desaprendre’ns. 

32. aprenent

Cal que aprenguis, encara,
a desfer les costures

del patró que et donaren:

a l'escola del viure,

els títols no t'escuden.

El temps i les ferides

t'adobaran la muda.


I si, viure d'un, que tot depèn de nosaltres i la nostra constància.


CONSTÀNCIA

Cau la tempesta de silencii comença una guerra sorda,
solitària. Obro les mans

i escolto, no fos cas

que en l’eco de la nit

arreplegués algun floc,

fruit bord d’un altre cel.

Però no existeix la màgia;

no hi ha cap indici,

cap fragància.

Tot depèn de mi


i de la meva constància.

A mi em fa feliç que en David segueixi arrapat al mur, traçant el camí de l’heura. 


Els poemes pertanyen a:

David Madueño
Els murs incerts,
Témenos edicions,
Barcelona 2016.

Viure d'un 
Blogger 2016.



- o -



Altres treballs de David Madueño:

L'ombra dels dies,
conjuntament amb Zita Vehil,
Blogger 2016.

Llunàtic, bloc de crítica literaria,
Blogger 2016

i

Poesia per a carnívors
Bubok, 2012.



dimecres, 19 d’octubre de 2016

D'aquells anys de joventut i ferro. Sabadell 1976, un poema.



Quaranta anys de la vaga general a Sabadell. Tenia cinc anys. Conservo el record difús d’una assemblea i dels adhesius fluorescents amb consignes que lluïen els companys dels pares. Però també guardo per mi el record nítid de la meva mare diluint-se entre la massa de companys davant la fàbrica, la imatge d’un cordó de grisos a una certa distància, i la memòria sòlida de l’angoixa: aquesta també.

No vull un lloc per la èpica a la meva vida, ni per l'èpica heretada, encara que l’èpica sigui un terròs que la vida dissol amb celeritat. Servo, però, un record familiar d'aquell temps, el de la vetlla: la guàrdia a l’hospital del company abatut per la pilota de goma, i l’exemplar del març del 1976 de Cambio 16.


Cambio 16, núm. 221, p.7.
1 de març de 1976.
 «Sabadell permaneció prácticamente paralizada durante el pasado día 23. Se calcula que más de ciento veinte empresas, escuelas, comercios y servicios públicos pararon en señal de protesta por la actuación de las fuerzas de orden público, que han causado varios heridos en las manifestaciones pasadas en pro de mejores condiciones para los maestros de la localidad, la enseñanza gratuita, la dimisión del alcalde de la localidad, Burrull, y la constitución de un “Ayuntamiento provisional democrático”.» 

He conegut aquella gent, vaig créixer amb ells. Veig ara com decauen: també això passarà.

- o -

A propòsit d'aquell moment i del que va seguir, fa uns anys vaig escriure això:


Només et vaig conèixer
per les converses
que ella intentava
mentre dinàvem.

Eres, llavors,
un personatge del seu univers
de màquines i cossos espatllats.

Et veig ara a la fotografia que aleshores
va publicar Cambio 16,
quan la pilota de goma i tu
us vau creuar a l’espai i el temps.

Els teus companys et vetllaren el coma,
com una guàrdia de fulles tremoloses.
Fins i tot ella, la fulla més petita.

D’aquells anys de joventut i ferro,
els dos vau conservar la tremolor
com el residu d’un univers
incipient i violent.

Vint anys després,
davant del teu cos en runes,
ella tornà a al·ludir a la coincidència
del teu i d’un cos celeste
de goma dura.

I també et va recordar
quan el cos d’una fulla trèmula 
va coincidir amb el d’una màquina bellíssima.

Dos rails, espai.
Cinquanta anys, temps.



V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona, 2015.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

"Canciones!"


Seguramente había sido la oportunidad de su vida. Conducir la segunda hora del magazine de mañana en La Emisora madre durante el mes de agosto. Hizo circular ante los micrófonos a músicos, actrices, directoras de teatro, responsables de festivales… y hasta, con ayuda de los colaboradores del programa habitual en la filial musical de La Emisora, emitieron un concurso irreverente que generó alguna que otra protesta en la parte más convencional de la audiencia para regocijo del equipo. La oportunidad de su vida? Septiembre lo acogió de regreso a su programa, en aquella hora infecta, con un post-it amarillo que le pareció un bálsamo:

“Canciones!”

- o -

Regresaba al exilio diario en aquella hora infecta huyendo de las noticias. El coche se adentraba en la autopista dejando una estela sónica. Recordó que una vez le afearon la costumbre de escuchar pop en inglés: “sois hijos del imperio”. Se dijo que si, que si. Que aunque más tarde vendrían otras voces, otras lenguas, otras músicas, ellos eran hijos de obreros y sólo tenían los cassettes y las radiofórmulas con las que rellenaban las cintas (no tan) vírgenes. Y también tenían a sus primos. Sólo había algo mejor que escuchar sus cintas, hablar de música con ellos en sus coches. Aquel pop en inglés quizás les hiciera hijos del imperio, pero también era lo que alentaba la evocación, esa forma incipiente de las alas. Y si, desde luego estaba ése párrafo memorable con el que empieza su novela Nick Hornby:  

¿Qué fue primero: la música o la tristeza? ¿Me dio por escuchar música porque estaba triste? ¿O es que estaba triste porque escuchaba música? ¿No te convierten todos esos discos en una persona de tendencia melancólica?  Hay quien se preocupa, y mucho, de que los niños pequeños jueguen con armas de fuego, de que los adolescentes vean vídeos en los que la violencia es moneda corriente; nos da miedo que esa especie de cultura de la violencia termine por tragárselos como si tal cosa. A nadie le preocupa en cambio que los niños escuchen miles, literalmente miles de canciones que tratan siempre de corazones destrozados, de rechazos y abandonos, de dolor, tristeza y pérdida (*).

Qué había escuchado ese verano? No, no lo excelso, las canciones. Qué había escuchado ese verano? A José González (con y sin Junip), a León Benavente, a Bon Iver, a Low, a Yo la Tengo, a Daughter, a Sigur Ros… Y claro lo que ponen los chavales portentosos que toleran su presencia en el rocódromo. 

Era una hora infecta, las otras emisoras aullaban el fin del mundo. Sólo estaba empezando el día pero se sentía exhausto, buscó la emisora que un día escucho en el coche de un primo y un tierno caparazón de ruido envolvió el suyo:  Canciones.


- o -


(*) La cita es de 

Nick Hornby
Alta Fidelidad.
Traducción de Miguel Martínez-Lage.
Anagrama, Barcelona 2007.