Subratllats

Pàgina 13

"Precisament perquè la literatura és tota ella forma, té la capacitat de donar forma a l'experiència humana"

Salvador Oliva, "Nova introducció a la mètrica". Quaderns Crema, Barcelona 2008.

Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias

Pàgina 88.

“Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias, pues si actuamos así, ya nada nos ayudaría a soportar la pesadez de realidad, aligerar el peso de la vida sobre nuestros hombros, les dije a mis alumnos. Todos dejaron de escribir, casi al unísono, como al dictado y me miraron. ¿Pero la vida no es acaso una historia?, preguntaron. No, contesté sujetando el lóbulo de mi oreja izquierda: la vida es ausencia de historias.”

David Albahari, "Goetz y Meyer" (traduït per Caye-Zsabó) Funambulista, Madrid 2008.

Un hombre que lee con un lápiz en la mano...

Una palabra subrayada,
un asterisco, un pie de página.
Busca en armarios, estanterías,
libros, páginas: Otro asterisco.

El hombre-ovillo teje redes.

Un hombre que lee con un lápiz en la mano
no trama nada bueno.

V.M.
Poema de Lobishome

I used to live alone before I knew you.

Tornant a una música més humana, aquests dies sona al meu cap una cançó que sembla haver-se convertit en un himne dels modernillos: "Hallelujah" de Leonard Cohen. A la xarxa trobareu versions de Rufus Wainwright, Regina Spektor, Beirut, etc... feu un cop d'ull a YouTube per més informació.

La versió que em sona als meus auriculars mentre de nit esbufego pels carrers de la ciutat és aquesta llarga, i segurament un pèl sobreactuada versió de Jeff Buckley:



HALLELUJAH

Now I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah ( x4)

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew you
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne, and she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Baby I have been here before
I know this room, I've walked this floor
I used to live alone before I knew you.
I've seen your flag on the marble arch
Love is not a victory march
It's a cold and it's a broken Hallelujah

Hallelujah ( x4)

There was a time you let me know
What's really going on below
But now you never show it to me, do you?
And remember when I moved in you
The holy dove was moving too
And every breath we drew was Hallelujah

Hallelujah ( x4)

You say I took the name in vain
I don't even know the name
But if I did, well really, what's it to you?
There's a blaze of light
In every word
It doesn't matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even thoughIt all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
With nothing on my tongue but Hallelujah

Hallelujah...

En AQUESTA adreça trobareu una altra versió de Buckley al YouTube (amb embedding deshabilitat: "mal dolor les pegue").

Peccata Mundi... juguem una estona als daus?

"Ha de ser tan cansat ser tan talentós i polifacètic"... escric mentre em miro el plec de la panxa i penso que caldria que comencés a fer una mica d'exercici (excloent de la definició de "fer exercici" l'acte d'anar a la nevera a buscar un glop de benemèrita orxata).

Així doncs, ha de ser tan cansat ser tan talentós i polifacètic...després de la dura lluita per l'existència acadèmica (publish or perish); de "L'art de la comunicació secreta"; de l'obra de teatre "El conjunt de Mandelbrot", aquesta és la penúltima sorpresa del meu estimat David Juher: Un programa d'ajuda a la composició musical anomenat Peccata mundi. Un projecte nascut a l'ombra d'un treball homònim previ enllaçat aquí.

El programa fa servir l'aplicació logística (una funció real que envia l'interval [0,1] en ell mateix, i que per determinats valors dels paràmetres exhibeix un comportament caòtic), per generar patrons musicals que, sorprenentment, tenen una estranya plausibilitat... òndia si, aquesta és la paraula!.

Resultats sorprenentment plausibles,

les melodies són sorprenentment... plausibles.

Segons els autors del programa Peccata Mundi (David Juher i Xavier de Palau), "Tota obra d'art és una combinació finita d'elements discrets. I, per tant, es pot expressar mitjançant una seqüència d'enters. Immensament llarga, però finita al capdavall."

"Imagineu una màquina que admeti com a entrada una seqüència numèrica i que, aplicant les convencions utilitzades en la codificació, interpreti la corresponent peça musical de 2 minuts. El visitant que es passeja pel Museu de Totes les Seqüències Numèriques de Longitud N tria una seqüència a l'atzar, la introdueix a l'ordinador, i pels altaveus comença a sonar la melodia que hi correspon. Amb tota probabilitat, la melodia resultant serà horriblement dissonant o estúpidament repetitiva, i no tindrà cap sentit "humà". La proporció de melodies amb un cert valor artístic, en el conjunt de totes les melodies possibles de 2 minuts de durada, és irrisòria."

"Una bona peça musical és una combinació de pautes predictibles i elements de sorpresa. Si es vol construir una aplicació que generi automàticament melodies amb un cert valor artístic, cal restringir seriosament les opcions combinatòries, però alhora, cal evitar que al cap de centenars d'audicions l'oient comenci a detectar patrons que es repeteixen amb freqüència. Peccata Mundi és una aplicació concebuda entre altres coses com un sistema d'ajuda a la composició musical, utilitza funcions caòtiques per compondre sense cap intervenció humana melodies d'entre 1 i 3 minuts de durada, impredictibles, no dissonants i 'amb sentit'."

Toma ya!

AQUÍ trobareu un vídeo (interessantíssim) amb una xerrada/demostració de 60 minuts d'en David Juher, les transparències i 4 peçes generades per aquest programa. això si, es necessita el RealPlayer.

i AQUÍ trobareu les diapositives que apareixen al vídeo amb una explicació més detallada del que fa el programa.


Com diuen els autors "Pot una melodia creada pel programa Peccata mundi guanyar un Grammy? El Grammy a la millor tonteria potser si".

A mi tot això em deixa perplex, desconcertat i admirat. David, nen... no sé com explicar-te aquest orgull absurd que sento, d'haver "compartit pupitre" amb tu.

A flipar!

Postals d'Itàlia... (i de Nantes)

Y ahora les ofrecemos uns minutos musicales...

Feia dies que volia penjar un Vídeo de Beirut al que vaig conèixer a partir d'una entrada d'aquest extingit bloc. Mmmmhhh... m'agrada, el trobo talentós. Certament no m'agrada sempre, ni en tot moment, però d'ençà que el vaig conèixer, de tant en tant, retorno al so dels ukeleles; els acordions; les meravelloses seccions de vents; a l'aire sobreactuat i etíl·lic de les seves composicions.


Però aquests dies tinc al cap aquesta cançó: Nantes.



També us enllaço dos cançons que m'agraden especialment:


POSTCARDS FROM ITALY

i

ELEPHANT GUN o "com fer un vídeo musical amb quatre duros i molt talent", amb uns ballarins esplèndids.

Petons rodons.

Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... Novament la banalitat del mal. L’urpa dolorosa de la banalitat del mal, ubiqua com és, un altre cop.

Per quina raó llegeixo aquests llibres? Per quina raó alimento el meu weltschmerz.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”. Aquesta és la lletania que ens acompanya al llarg de les cent seixanta-vuit pàgines de “Goetz y Meyer” de l’escriptor Serbi David Albahari, que em sembla el millor que he llegit en molt de temps.

“Goetz y Meyer” comparteix un plantejament comú en molta de la narrativa actual. Estic pensant per exemple en “Soldados de Salamina” del meu estimadissim Javier Cercas, “La segunda desaparición de Majorana” de Jordi Bonells, “Dora Bruder” de Patrick Modiano i tants d’altres. Totes aquestes narracions són la història d’una recerca que comença a partir d’un fet passat tant recent i tant incomprensible -i per tant llunyà-, que Javier Cercas (que en realitat és un poeta, ho sàpiga ell o no) titula magistralment la seva novel•la fent referència a la batalla de Salamina. Evidentament, en cada cas la recerca desemboca en un una experiència, un viatge d’autoconeixement (redundància inútil: no n’hi ha altre tipus de viatges) del narrador.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... seguraments un bons paios amb els que donaria gust prendre's una cervesa. És fàcil imaginar-los treballant, posem per cas, en una empresa d'automoció bavaresa: bons trebaladors, puntuals, formals. Goetz i Meyer -Meyer i Goetz- però eren els conductors d’un dels camions-càmeres de gas anomenats pels serbis dusegupka, “patíbul de les ànimes”. Un Saurer abnegadament mimat per aquests curosos funcionaris, que del 1941 al 1942 van assassinar la majoria dels ancians, nens i dones jueves de la ciutat de Belgrat. La banalitat del mal.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... què fàcil és ser Goetz o Meyer, Meyer o Goetz, què fàcilment hagués estat jo Goetz o Meyer, Meyer o Goetz: puto insomni, puto weltschmenrz.

I una reflexió final sobre la necessitat d’explicar-nos històries extreta de la pàgina 88.

“Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias, pues si actuamos así, ya nada nos ayudaría a soportar la pesadez de realidad, aligerar el peso de la vida sobre nuestros hombros, les dije a mis alumnos. Todos dejaron de escribir, casi al unísono, como al dictado y me miraron. ¿Pero la vida no es acaso una historia?, preguntaron. No, contesté sujetando el lóbulo de mi oreja izquierda: la vida es ausencia de historias.”

GOETZ Y MEYER
David Albahari
Traduït per Caye-Zsabó
Funambulista
2008, Madrid.