dimarts, 21 d’octubre de 2014

Una artesania (slow science)


M’adhereixo al concepte de “desexel·lencia” i al concepte de “slow-science”. La investigació i també la docència és un procés artesanal, de resultats incerts: al cap i a la fi, treballem amb un material tant sensible com les persones -els nostres alumnes-, i les idees –la nostra recerca.

Transcric aquí l’inici de la carta per a la “desexcel·lència”, que em sembla que planteja una qüestió interessant: com s’ha pervertit el llenguatge per a convertir constantment tota relació (laboral o no) en una forma de sotmetiment.

En definitiva, una crida a denunciar els excessos de les pràctiques actuals en la investigació i l'ensenyament i a promoure una desacceleració, a un enfocament sobre els valors que donen suport al sorgiment d'un treball de qualitat: el compartir, la generositat, l'honestedat i la diversió.

- o -

“Als inicis del segle XXI, l'excel·lència és una idea omnipresent. La trobem a l'empresa, en l'esport, en l'alimentació, a la televisió, i ha arribat fins a la intimitat de les nostres llars. L’excel·lència expressa la superació personal, el creixement continu del rendiment i de l'èxit en un món en el qual s'estén la idea que ens trobem davant d'un profund canvi on només els més forts sobreviuran.

Recuperada per  la  política neoliberal  i  pel  món empresarial  des  dels anys  80, l’excel·lència es recolza en un llenguatge màgic i seductor que desperta cert somriure ja que hi ha molta distància entre els eslògans dels nous managers i la realitat que tracten de construir. No obstant això, aquest somriure desapareix quan analitzem els efectes concrets d'una gestió de les coses basada en la idea de l'excel·lència: hipercompetitivitat, desvalorització dels sabers construïts sobre l'experiència, modificació contínua de les pràctiques professionals, precarietat, avaluacions estandarditzades, tot això provoca efectes negatius de desmotivació, baixa autoestima i disminució de la qualitat del treball.

Encara que en la universitat la idea de l'excel·lència ha arribat més tard que en altres àmbits, molts dirien que ha estat acollida amb els braços oberts, amb la fe del convers. En l'agitat procés de Bolonya, que consagrava la competitivitat entre les universitats europees, es feia necessari tenir cura de la pròpia imatge de marca universitària, transformar la pròpia institució en una màquina de guerra capaç d'absorbir majors fons i els millors estudiants i professors per poder posicionar-‐se en els llocs de prestigi dels rànquings globals. En un context de crisi i penúria, la preocupació pel finançament ha impulsat encara més els sistemes de gestió de la investigació i l'ensenyament basats en indicadors.

Després d'una dècada de reformes ininterrompudes, s'observa en l'actualitat un progressiu deteriorament i no una millora de la institució universitària. És cert que ha crescut en capacitat de comunicació, en capacitat de produir indicadors d'excel·lència que porten a alguns a millors posicions en els sistemes de classificació. Però tot això no garanteix que hagi millorat la qualitat de la nostra feina. Pitjor encara, aquests creixements amaguen moltes vegades una baixada d'aquesta qualitat: mercantilització de l'aprenentatge, substitució de sabers teòric-­‐ reflexius per sabers instrumentals, declivi de l'esperit crític, especialització extrema de camps i línies d'investigació, fraus en la investigació, etc… Darrere d’aquesta façana de cartró pedra, la política de l'excel·lència porta a un resultat exactament invers al que tracta de promoure.

Aquesta constatació ens duu a proposar la idea de "DESEXCEL·LÈNCIA". Lluny de voler significar una crida a la mediocritat o la mandra, la desexcel·lència convida a preocupar-­‐se per la qualitat real i efectiva del treball a la universitat, de manera que siguem conscients de la naturalesa del treball que realitzem i de la satisfacció que pot produir.  Segons aquest enfocament, inspirat en el treball artesanal, la qualitat es conrea conciliant l'acte i el sentit, el que posa en qüestió l'actual gestió de les universitats. La crida a la desexcel·lència no reivindica el retorn a cap edat d'or sinó que convida a criticar l'actual evolució fallida de les universitats.”



[de l’inici de la "Carta per a la desexcel·lència" (*)]

- o -

Finalment, i pel que fa a la retòrica de l’èxit i la superació, demano compte amb la seva banalització.  Llegeixo a Byung-Chul Han explicar com l’home contemporani es destrueix a si mateix entregat a una busca inacabable de l’èxit, un recorregut narcisista que cap al no res, cap a l’esgotament, apartat del que seria una vida bona. Un recorregut alienant, de manera que l’esclau d’avui en dia és algú que es veu lliure a si mateix, però que s’explota i es sotmet a si mateix fins el col·lapse. Vegeu Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio. Herder, 2012, o també aquesta entrevista a el suplement Babelia de El País (24/3/2014).


- o -


(*) El text original en Francès es pot trobar reproduït als blogs Histoires d'universites y Sauvons l'université.