La llum que els va il·luminar

Avui al tren, un noi – bé, un home de trenta anys, però per mi un noi–, ha tret un fotòmetre i ha realitzat una mesura. El gest m'ha recordat al del meu fill, fotògraf, i com que m’he convertit amb una iaia, i parlo amb tothom a tot arreu, coses de l'edat,  he rigut (sonorament) i li he preguntat:

– Què et surt?

– 2.8 si “tiro” amb 100ASA.

El noi, l’home jove en realitat, m’atansa una Leica M3 que es treu de la butxaca de la caçadora texana. Li dic que és preciosa i que vagi amb compte amb els carteristes. M’explica que és del seu avi; que està espatllada i que, com a molt, dispara a 1/60 s, però que la fa servir. “És clar, és del teu avi, és un tresor”.

Aleshores m’ensenya una foto en BN, de la seva àvia nonagenària, un contrallum mentre l’aixequen per portar-la a banyar. Em diu que és la seva darrera foto. Segons com és una foto “normal”, segons com és una “fotassa” (és, realment, una fotassa). Em fixo en unes guspires de llum  que envolten l’escena. Li pregunto què són i em diu que són un altre defecte de la càmera: entrades de llum.

M’ho penso una estona i, finalment, li dic que això de només poder disparar a 1/60 potser ho hauria d’arreglar perquè el limita molt, però que potser no arreglaria això de les entrades de llum perquè li donen un sentit espiritual a la seva fotografia. Ell assenteix i em diu

“La fotografia digital ha democratitzat la fotografia, però no puc deixar de pensar que la llum que va il·luminar aquella escena es va materialitzar a la pel·lícula, i que encara està i estarà mentre conservi la pel·lícula”.

La llum que els va il·luminar encara està... joder...fotassa, click.