diumenge, 29 de setembre del 2024

El aguacero que desala sus rostros. Un déu que és xàfec a la poesia de Ramon Andrés

 

Solstici. El tren traspassarà la frontera, creuarà els aiguamolls. Llegeixo per a mi com qui prega. Estic serè malgrat la companyia d’una ànsia antiga. Amb mi el llibre d’algú que diu que estar “contento porque a simple vista reconozco/ al menos treinta, cuarenta/ árboles por su nombre”. Em deixo tocar per algun dels seus fulgors:


“Ser sin esfuerzo es un iluminarse,
y ese pasar de nadie por el bosque
es dios(…)

(…)
A qué la fuerza si está hecho todo

(…) si los que bailan yacerán a solas,
aunque ahora se enlacen a otras manos
para volverse rotación y mundo”


(Danza).


“Bajaba hacia el silencio,
limpio como la encía del herbívoro,
que bebe sin dejar
filamentos de sangre en los arroyos”

(Canción de un hombre feliz),

i la geniva de l’herbívor em sembla una imatge sublim, ara que puc sentir el gust metàl·lic que l'any ha deixat a mi. Llegeixo, potser també, per purificar-me, i per trobar-me amb una forma de material de déu, entre les falgueres, la fusta i la suor. Un déu que és xàfec i boira.

Palpo el llibre, que he posat al meu costat, al seient. M’he vist fer això tantes vegades. Si em pregunten qui soc diré que un home en una estació, amb un llibre d'oracions a les butxaques. El llibre és “Oír las grietas”, de Ramón Andrés.


FARO DE SENOKOZULUA

Los marineros recuerdan
               los faros como oraciones
cada noche repetidas,
versículos en la tierra,
               aunque no creen en nada,
                           no creen en nada.

Sólo es verdad la remallada red,
la grasa del pescado en la cubierta,
                                          el aguacero
que desala sus rostros,
aunque allí, lejos, las gentes,
                en el espinazo de la costa,
semienterrado entre matojos,
sí creen,
piensan que Dios les da zapatos,
piensan que Dios les da carbón
                             para la estufa,
pero llevan los dedos tiznados.
No pueden tocarse entre ellos.
                           Es el prójimo.


Ramón Andrés.


-o-


Ramón Andrés
Oír las grietas.
(Antología poética, 1988-2023)
Sel·lecció de Francisco Javier Irazoki.
Hiperión, Madrid 2024.


diumenge, 22 de setembre del 2024

L'última aula de JMa Uyà, la meva primera

Em disculpo, d’entrada, per referir-me a mi per deixar constància d’un llibre que considero major: no sé cap altra manera de parlar d’un text que descriure com aquest es desplega a la meva vida.  

No recordo com és aquell octubre de 1990 – jo tenia dinous anys– vaig anar a la presentació d’aquells dos llibres al Casal Pere Quart de Sabadell, aleshores jo no anava a presentacions. No sabia, de fet, que els llibres es presentaven.  El que sí que sé, és que aquells dos poemaris van conformar el lector de poesia que soc –i l’intent de poeta, també–. Els dos volums eren “Disciplina” de Jordi Botella (Amos Belinchón, 1990) i “Dèiem ànima civil” de Josep Ma Uyà (Martin impresores, 1990).  

Aquest estiu he pogut ratificar aquesta influència, en el retorn –joiós– als poemes de Josep Ma Uyà a propòsit de la publicació de la seva obra poètica completa (Cal·lígraf, 2024) que els seus germans, generosament, em van regalar –consti aquí el meu agraïment–.  Al tren, anant amunt i avall amb el llibre la motxilla, movent-me també al llarg del volum  i retornant inevitablement a la meva primera lectura d’Uyà... m’adono com els meus primers intents, diguem-ne madurs, d’escriure, ressonen en la poesia d’aquell primer volum de la sèrie “Ànima civil” (en vindrien tres més). És ara, trenta-quatre anys després, al tren, amb el llibre amunt i vall, que me n’adono com encara faig servir algunes de les troballes que aquell noi que vaig ser va descobrir en aquella poesia –la paraula “oració” per exemple: feliç manlleu, doncs–.

Soc un lector esbiaixat, sí, però potser no m’equivoco en pensar que bona part de la poètica d’Uyà està prefigurada, quasi completa, en aquell primer volum que em segueix enlluernant.

La sèrie “Ànima civil” és una meravella, tota ella: una poesia d’interiors, de vida contemplada a través de la finestra, d’acceptació de fracàs com a condició de partida  –però, no obstant això, l’intent–.  Reprodueixo aquí el poema que obre aquesta sèrie. Tot està aquí, diria, esperant desplegar-se. Transcrivint-lo, prenc consciència de com aquesta última aula ha estat, per mi, la primera i la de sempre.


L’ÚLTIMA AULA

En el mes de gener, després d'una forta glaçada
Miro la ciutat darrera la finestra
-en el temps en què l’edat no es pensa-
I sento el sol que a les terrasses repeteix
La mitja tarda dels col·legials,
Horitzons que els pins assenyalen
Rera les teules crues de les fàbriques.

En el mes de gener, lliurat al passat
Allò que un dia va ser irrenunciable
Atent sobre el reflex del vidre
Al moviment de les dones que escombren
Fragments de glaç i la conversa,

Assegut en un vell silló,
Abocat a no creure, a restar en la consciència
Com un errant lúcid i seré,
Observo el carrer i el tràfec de les obres
Que els fets i l'ordre arrenquen al meu son...

En el mes de gener, contemplant dels llibres
La pols acumulada i tot el saber
Que en les tardes nocturnes he fredament revisat,
Recordo que només fora del temps i dels noms
Se sap quelcom dels déus i dels cels inspirats 

–com qui marca un senyal i diu «hi ha més enllà»–
Però que hores i dies travessats amb l'anhel
Són porpra que cau mentre passen col·legials
Com aquell que els mestres i jo havíem estat.


JMa Uyà

Una lectura a part mereixen els tres volums que conformen la  sèrie de poesia dramàtica: “Les noces del sentit”; “Sa Nitja” i “Rèquiem”, aquest últim un llarg poema metafísic, un cant espiritual descregut i lúcid, que em fa ressonar en la poesia estimada, descreguda i lúcida també, de Zbigniew Herbert. Uyà, m’ha atret sempre –ho veig ara– perquè, en la seva interpel·lació constant, es manifesta un poeta espiritual.

El volum acaba amb un estudi crític del poeta Jordi Botella, escrit des del coneixement i la fraternitat, amb el que tinc la sensació de tancar un cercle. Deso el volum a la lleixa amb la idea que potser no m’equivoco en pensar, també, que en un altre país la poesia d’Uyà seria referencial i referenciada. Quedi constància aquí de fins a quin punt ho ha estat per mi.



JMa Uyà
Obra poètica 1989-2019
Edició i estudi crític de Jordi Botella.
Cal·lígraf. Girona 2024.





- o -


Jordi Botella
Disciplina
Amos Belinchón. València 1990

 

 


JMa Uyà
Dèiem ànima civil.
Premi Manuel Rodríguez Martínez 1989,
Martin impresores, Alcoi, 1990.