de professió, somiatruites

Una sincronicitat.

Tornava en tren de l’Autònoma, escrivint algunes notes especulant sobre el fet de no poder admetre que la consciència sigui un subproducte de l’activitat neuronal. Pensava com s’estava allunyant de cert cànons i de com aquest era un procés que l’omplia de dubtes.

Buscava una imatge, però només li venia al cap un dels vells conceptes que usava a diari, el concepte de camp. Pensar la consciència com un camp o, millor, com la interacció amb un camp. Era ben conscient que la idea de consciència com a camp era una metàfora però, de moment, era el més satisfactori que se li acudia.

Tot i el cansament, encara tenia esma per agafar el llapis i obrir el llibre que l’acompanyava (“La invención de la libertad” de Juan Arnau). En un passatge inspirat, en en el que es pregunta com seria una ciència en la que en comptes d’aplicar el paradigma de la màquina als organismes, haguéssim aplicat el paradigma de l’organisme a la matèria, va arribar a un passatge en el que es pregunta per què no podem atribuir memòria a un àtom?  Va deixar el llapis, va tancar els ulls, va començar a fantasiejar: de professió, somiatruites.

A la nit estava tant excitat que no podia dormir:  camps, ones, vibracions... William James, Bergson i tota la trepa de filòsofs panspsiquistes voltant per l’habitació. Es va incorporar, va arribar fins la nevera per proveir reserves i va deixar-se anar al sofà amb  “L’estiu sense homes” de Siri Hustvedt. En obrir la pàgina es va trobar amb:

“Tant  ell com jo havíem anat a ensopegar amb el 'problema de fons': la consciència. Què és? Per què en tenim? El meu corresponsal, altament conscient m’amollava diatribes contra l’estupidesa monumental del cientisme i d’atomitzar processos clarament inseparables, flux, inundació, ona, corrent, i no una colla de còdols separats i posats en filera! Hauria d’estar a l’abast de qualsevol idiota, aquesta veritat. Llegeix William James, el formidable melancòlic!”

 

- o -

Tot llegint, també...

Siri Hustvedt
L’estiu sense homes.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa,
Empúries/ La butxaca,
Barcelona, 2011/2014

Viu

a M.R.A.

Coneixia la seva sensibilitat per la tasca silenciosa de la traducció. Així que quan va llegir l’entrevista a l’editora Jana Balacciu Matei a Serra d’Or, va decidir enviar-li un WhatsApp:

“L’acte de traducció el veig com una mena de trasplantament d’una arbre amb tota cura perquè pugui continuar vivint i donar brots a la nova terra”.

Ell, apressat, va respondre lacònicament. Però és cert és que, en arribar a casa, va recuperar el missatge i va tancar els ulls meditant sobre una frase tant bella. Li va agradar la imatge d'un text com un ésser viu, fins i tot la imatge d’un pensament com un ésser viu.

Aquell matí, a la facultat, abans de rebre el missatge, havia pogut conversar amb un biòleg eminent: li hagués agradat que aquell home pensés que un ésser viu és un ésser viu.