dilluns, 24 d’octubre de 2016

Pel camí de l'heura. Dos poemes de David Madueño.


Vaig tenir el privilegi de llegir Els murs incerts de David Madueño abans de la seva publicació. Uns dies de març al Delta de l’Ebre, estirat a la llitera, confinat per una llevantada que semblava que se’ns havia d’endur.

El llibre que aleshores tenia a les mans, els versos d’en David, també parlava d’una altra llevantada, la que si es va endur bona part de l’esperança d’unes quantes generacions. Recordo que uns mesos més tard, quan Josep-Ramon Bach va presentar el poemari a Sabadell va llegir en veu alta la ressenya que Marta Pérez Sierra tot just havia publicat a Núvol.

Certament hi havia poca cosa a afegir, la ressenya de la Marta és excel·lent, havia llegit el llibre des de l’entranya, fent-se seus els desnonaments dels que parla en David, en lexperiència del seu fill i la seva companya. És així com llegim poesia els que llegim poesia, fent-la nostra, fent-la ressonar en la nostra vida.

Perquè sí, els versos d'Els murs incerts són una reflexió lúcida i sentida sobre el frau de qui ens ha robat tota esperança, és cert. Però també és cert que, com diuen els versos de Carles Camps Mundó (inclosos a forma d’epíleg), “esperant l’esperança es perd la vida: la vida en si, la vida viva”. Per això em sento més proper a la tercera part del poemari “Canvi climàtic”, a on queda clara que l’actitud del poeta no es limita al plany. 

David Madueño ha escollit transitar el camí de l’heura, ho sap prou bé: a l’ombra; sobre murs que ara esdevenen incerts com tot allò que un dia va ser sòlid; però arrelant-se en els terrenys fèrtils del seu coneixement i la seva tenacitat. Com si anés aprenent que un cop desposseïts, per exemple de les nostres pròpies expectatives, el que ens queda és la vida, no la vida encara, si no la vida.
Avui em ve de gust compartir el meu poema preferit del llibre, llegit per primera vegada mentre el llevant amenaçava amb endur-nos per sempre. Però primerament, no em puc estar de començar per un altre poema, extret de Viure d’un, un altre poemari que Madueño dosifica diàriament en el moment que escric aquestes notes. Un breu poema que ens diu que, en efecte, a partir d'un cert moment, per viure cal  el pas previ de desaprendre, o desaprendre’ns. 

32. aprenent

Cal que aprenguis, encara,
a desfer les costures

del patró que et donaren:

a l'escola del viure,

els títols no t'escuden.

El temps i les ferides

t'adobaran la muda.


I si, viure d'un, que tot depèn de nosaltres i la nostra constància.


CONSTÀNCIA

Cau la tempesta de silencii comença una guerra sorda,
solitària. Obro les mans

i escolto, no fos cas

que en l’eco de la nit

arreplegués algun floc,

fruit bord d’un altre cel.

Però no existeix la màgia;

no hi ha cap indici,

cap fragància.

Tot depèn de mi


i de la meva constància.

A mi em fa feliç que en David segueixi arrapat al mur, traçant el camí de l’heura. 


Els poemes pertanyen a:

David Madueño
Els murs incerts,
Témenos edicions,
Barcelona 2016.

Viure d'un 
Blogger 2016.



- o -



Altres treballs de David Madueño:

L'ombra dels dies,
conjuntament amb Zita Vehil,
Blogger 2016.

Llunàtic, bloc de crítica literaria,
Blogger 2016

i

Poesia per a carnívors
Bubok, 2012.