dimecres, 27 de juliol de 2011

Tenyint de sol la tarda

L’encert d’haver tornat a Can Massot. De retrobar-la solidesa de la Roser i de la casa, que són una, penses mentre l'escoltes: forma i esperit. L’escolta prudent d’en Josep Maria, la seva parla reposada.

Trobar-se a casa.


És aquí que has llegit l’"Oncle Tungstè", l’estiu abans de la filla. És aquí que el sol tenyia les tovalles d'un desig d'estiu, en uns versos que ara parlen de la seva veu.



La seva veu és un desig d’estiu:
cristall tenyint de sol les tovalles;
el so de la tarda que declina;
la mesura; la determinació.

D’ on prové aquesta reminiscència?

Per què es dissipa?


V.M.  de “Stramonium”, en preparació.

 I l’encert, d’haver-te endut “La muntanya de l’ànima” de Gao, aquest Juliol d’humitat freda i de boira.

"Mentre tu vas a la recerca del camí que duu a Lingshan, jo passejant.me al llarg del Iang-Tsé, vaig a la recerca de la veritat. Acabo de passar per una vivència greu. (...)

(...) Sempre m'havien ensenyat que la vida era la font de la literatura i que la literatura havia de ser fidel a la vida, fidel a la seva veritat. I el meu error era precisament haver-me apartat de la vida, haver anat a l'encontre de la seva veritat"

Gao Xinjian
La muntanya de L'ànima
Traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping.
Columna, Barcelona 2001.


 P.S. Per molts anys Josep Maria.


Fotografia de V.M.