Preludis i fugues

La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.

Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.

A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort,  i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:

(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)

[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]

Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música. 

Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15  interpretada per Keith Jarret:

A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva, que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.

  

Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa, delicada sempre. Camino, Yeti, camino.

- o -

 

Julian Barnes
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.

 

 

 

Wisława Szymborska
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
 

Ona, un poema.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

La poesia convoca presències a l’andana
com aleshores, quan

com peixos irradiant fora de l’aigua,

els versos arribaven
buscant, exhausts, un aire
incomprensiblement sobrer.

Com mostrar-te
que tot està allà
disposat per a una vida?

El llibre de Jung
que atresora la mare,
la cinta del Kronos,
Piazzolla, Pärt.

Tot disposat per rebre’t
després del soroll, en el soroll
i a través d’ell. Com quan un bol
s’esberla i en algun lloc
reverbera l’espai que contenia.

Tot disposat per començar
per la meitat que és ara
i avançar en ambdues direccions,
ja no escindit,   
          liminar (sempre).

Que tot estava, com ara està,
davant de l’home que seré
i que et veu desplegar-te
en el temps com una ona
que du el temps en ella
i és ella la mesura del seu temps
i el seu misteri.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

                                                                                 ona

V.M

- o -

La ciutat i una certa solitud, una solitud buscada: els fills i la dona ja han tornat a casa i disposes d'unes setmanes per ordenar pensaments. Les equacions omplen els quaderns que cada dia van i venen del despatx. Ets un home afortunat amb temps per pensar-se. Al cap, un pensament gairebé parmenidià: “no som llençats envers a, sinó atrets pel nostre futur perquè siguem allò que ja som”. I al cap, també, aquest text de Jeans:

“The tendency of modern physics is to resolve the whole material universe into waves, and nothing but waves. These waves are of two kinds: bottled-up waves, which we call matter, and unbottled waves, which we call radiation or light. If annihilation of matter occurs, the process is merely that of unbottling imprisoned wave-energy and setting it free to travel through space. These concepts reduce the whole universe to a world of light, potential or existent, so that the whole story of its creation can be told with perfect accuracy and completeness in the six words: «God said, Let there be light»”

J.H. Jeans, The Mysterious Universe, Cambridge university Press, Cambridge 1931.

Vagareges, per tarda vagareges. En una parada al carrer, davant d'una botiga de discs, trobes un vell CD del Kronos Quartet. La visió de la portada et fa recordar com quan a finals dels vuitanta escoltaves el Kronos amb l'Héctor: beneïts siguin els records bonics. Vagareges, per tarda vagareges i acabes sempre al Donaukanal: ones al cap i al riu.

Donaukanal, dies llargs, temps per pensar-te. La unitat de la vida, la teva per exemple, al llarg del temps. Et veus desplegant-te en el temps com una ona que du el temps en ella i és ella la mesura del seu temps i el seu misteri. Ones al cap, ones al Donaukanal.

Entrada la nit, amb la música a penes audible, t’estremeixes amb aquesta Meditació (Quartet de corda núm. 4) de Pēteris Vasks.

Kronos Quartet. Meditació.
Quartet de corda núm. 4. Pēteris Vasks.

La nit avança. Una llum tènue, equacions, sempre equacions. Esbosses un poema i el poema prendrà forma, ja de retorn, a l'estació, mentre llegeixes els poemes de Milosz. L'estació de la universitat, el lloc on potser més poesia hagis llegit. La poesia convoca presències a l'andana i ara ets tu qui apareixes, el tu de quan els versos arribaven pesant a les butxaques, com peixos irradiant fora de l’aigua. Éreu tots bellíssims, tots vosaltres, ho veus ara, ho sou encara. Ho sap l’home que seré i que et veu desplegar-te en el temps com una ona.

- o -

El poema apareix a una antologia publicada per Papers de Versàlia a propòsit de la commemoració del centenari de la colla de Sabadell. És un honor compartir pàgines amb poetes admirats i amics estimats.

Saba d’ells
Vint-i-sis poetes vius encara.
Zona Blanca 17
Papers de Versàlia
Sabadell, 2019

(18/05/22): la versió final del poema apareix al llibre ull nu, que recentment ha publicat Témenos edicions:

VM
ull nu
Col·lecció Lai 18
Témenos edicions
Barcelona 2022.

On ressonen Alice Munro i Bon Iver

Recordo haver llegit Levitán de Paul Auster amb la versió de Tori Amos de New Age de la Velvet Underground sonant al meu cap. Tornar de les classes de la tarda amb l’alegria del jove professor que madura, surfejant sobre el crescendo de la cançó, i recordo retenir-la mentre llegia per primera vegada aquesta novel·la rodona, esplèndida. 

Una cosa així em passa aquests dies en què, embafat potser d’altres densitats, m’he decidit  a ser acollit per aquest territori estrany i autèntic d’Alice Munro, a través de les narracions d’Estimada Vida. Un llibre que tenia pendent des que vaig llegir aquesta columna d’Antonio Muñoz Molina (doneu-nos tots els dissabtes), allà hi és tot. 

L'Estimada vida, doncs, es desenreda ara mentre al cap, als altaveus i auriculars sona de la música de Bon Iver: Calgary, Holocene, Creature fear,  Flume:

o Skinny love:



Com és que coses tant diverses convergeixen i ressonen en un temps? Som un espai en blanc que no acabarem de conèixer.

Bona nit.

Estimada vida
Alice Munro
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, Barcelona

"Canciones!"

Seguramente había sido la oportunidad de su vida. Conducir la segunda hora del magazine de mañana en La Emisora madre durante el mes de agosto. Hizo circular ante los micrófonos a músicos, actrices, directoras de teatro, responsables de festivales… y hasta, con ayuda de los colaboradores del programa habitual en la filial musical de La Emisora, emitieron un concurso irreverente que generó alguna que otra protesta en la parte más convencional de la audiencia para regocijo del equipo. La oportunidad de su vida? Septiembre lo acogió de regreso a su programa, en aquella hora infecta, con un post-it amarillo que le pareció un bálsamo:

“Canciones!”

- o -

Regresaba al exilio diario en aquella hora infecta huyendo de las noticias. El coche se adentraba en la autopista dejando una estela sónica. Recordó que una vez le afearon la costumbre de escuchar pop en inglés: “sois hijos del imperio”. Se dijo que si, que si. Que aunque más tarde vendrían otras voces, otras lenguas, otras músicas, ellos eran hijos de obreros y sólo tenían los cassettes y las radiofórmulas con las que rellenaban las cintas (no tan) vírgenes. Y también tenían a sus primos. Sólo había algo mejor que escuchar sus cintas, hablar de música con ellos en sus coches. Aquel pop en inglés quizás les hiciera hijos del imperio, pero también era lo que alentaba la evocación, esa forma incipiente de las alas. Y si, desde luego estaba ése párrafo memorable con el que empieza su novela Nick Hornby:  

¿Qué fue primero: la música o la tristeza? ¿Me dio por escuchar música porque estaba triste? ¿O es que estaba triste porque escuchaba música? ¿No te convierten todos esos discos en una persona de tendencia melancólica?  Hay quien se preocupa, y mucho, de que los niños pequeños jueguen con armas de fuego, de que los adolescentes vean vídeos en los que la violencia es moneda corriente; nos da miedo que esa especie de cultura de la violencia termine por tragárselos como si tal cosa. A nadie le preocupa en cambio que los niños escuchen miles, literalmente miles de canciones que tratan siempre de corazones destrozados, de rechazos y abandonos, de dolor, tristeza y pérdida (*).

Qué había escuchado ese verano? No, no lo excelso, las canciones. Qué había escuchado ese verano? A José González (con y sin Junip), a León Benavente, a Bon Iver, a Low, a Yo la Tengo, a Daughter, a Sigur Ros… Y claro lo que ponen los chavales portentosos que toleran su presencia en el rocódromo. 

Era una hora infecta, las otras emisoras aullaban el fin del mundo. Sólo estaba empezando el día pero se sentía exhausto, buscó la emisora que un día escucho en el coche de un primo y un tierno caparazón de ruido envolvió el suyo:  Canciones.

- o -

(*) La cita es de 

Nick Hornby

Alta Fidelidad.
Traducción de Miguel Martínez-Lage.
Anagrama, Barcelona 2007.

See how the resemble one another... al meu cap.

Miràvem si els colors coincidien amb els noms de les etiquetes,  i tu vas dir, mira sembla que aquesta és la teva!, apilada sobre la dels teus companys. Mira com s'assemblen les unes a les altres, fins i tot dins de les fundes de plàstic.

BLOOD BANK

Well, I met you at the blood bank
We were looking at the bags
Wondering if any of the colors
Matched any of the names we knew on the tags

You said, see look that's yours
Stacked on top with your brother's
See how the resemble one another
Even in their plastic little covers

And I said I know it well
That secret that you knew but don't know how to tell
It fucks with your honor and it teases your head
But you know that it's good girl
'Cause its running you with red

Then the snow started falling
We were stuck out in your car
You were rubbing both of my hands
Chewing on a candy bar

You said, ain't this just like the present
To be showing up like this?
As a moon waned to crescent
We started to kiss

And I said I know it well
That secret that we know that we don't know how to tell
I'm in love with your honor, I'm in love with your cheeks
What's that noise up the stairs, babe?
Is that Christmas morning creaks?

And I know it well, I know it well
And I know it well, I know it
And I know it, I know it
And I know it, I know it

Bon Iver
Blood bank (EP)
Jagjaguwar, 2009

Em/D/C/Em/D/C // G/D/Em/C // C/Em/D // G/D/G/D/Em/C

Vaig descobrir Daniel Johnston no fa gaires anys, quan vaig veure un documental escruixidor al canal 33 sobre la seva vida, "The devil and Daniel Johnston".

Johnston no va arribar a ser mai un cantant de pop famós, entre d' altres coses perquè va tenir un transtorn mental sever.  El documental es deia the

Amb poquíssims mitjans les seves cançons en unes cintes de cassete que tenien unes portades precioses, vegeu la caràtula de "Hi, how are you (1983)".

I si, certament, els enregistraments de Jonhston són el "Low fidelity" més autènic i per definició: No hi ha a penes producció o ni n'hi ha en absolut,  Johnston no canta bé, els instruments poden estar desafinada i si, les lletres són naïf... però a mi m'agraden.

Deixo aquí dues cançonetes de Johnston enllaçades: True love

True love will find you in the end,
you'll find out just who was your friend.
So don't be sad, I know you will,
but don't give up until
true love finds you in the end

This is a promise with a catch,

only if you're looking will it find you.
'Cause true love is searching too,
but how can it recognize you
unless you step out into the light?

But don't give up until
True love finds you in the end

... i Life in vain (en versió original)  i en una actuació recent.

Don't want to be free of hope,
and I'm at the end of my rope,
it's so tough just to be alive,
when i feel like the living dead.
 
I'm giving it up so plain,
I'm living my life in vain
and where am i going to?
I got to really try,
try so hard to get by,
and where am i going to?
 
I don't know where is up or down,
and there ain't any love left around,
everybody wearin' a frown
waiting for santa to come to town.

You're giving it up so plain,
you're living your lives in vain
and where are you going to?
You've got to really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

Flip on your TV
and try to make sense of that,
if we were all in the movies
maybe we wouldn't be so bored.

We're giving it up so plain,
we're living our lives in vain
and where are we going to?
You gotta really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

goodbye, goodbye...


Estimo allò que que és petit, i el que ens crèixer.

Dolços somnis, bona nit.

Protected only by the kindness of your nature

a l'Anna

Casual retrobament amb aquesta cançó que m'estremeix i que aquests dies sona al meu cap. Aquesta cançó que sempre em fa pensar en tu, Anna. Gràcies, i un petó.



YOU ARE MY SISTER

You are my sister, we were born
so innocent, so full of need.
There were times we were friends but times I was so cruel,
each night I'd ask for you to watch me as I sleep.

I was so afraid of the night,
you seemed to move through the places that I feared,
you lived inside my world so softly
protected only by the kindness of your nature.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true.
 
We felt so differently then, so similar over the years:
the way we laugh the way we experience pain,
so many memories, but theres nothing left to gain from remembering
faces and worlds that no one else will ever know.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true:
I want this for you.
They're gonna come true (gonna come true)


You are my sister
Antony and the Johnsons
I am a bird now.
Secretly Canadian, 2005.

Efêmera Tulipa

Hi ha a dies que val la pena haver viscut, només per haver descobert una cançó d'una bellesa tal com aquesta:



DO AMOR

O meu amor sai de trem por aí
e vai vagando degavar para ver quem chegou
O meu amor corre devagar, anda no seu tempo
que passa de vez em vento
Como uma história que inventa o seu fim
quero inventar um você para mim
Vai ser melhor quando te conhecer

Olho no olho
e flor no jardim
Flor, amor
Vento devagar

Tulipa Ruiz
Efêmera
YB Music, 2010.

Wish you were here i una furgoneta

Quatre homes que a penes es coneixen viatgen en una furgoneta. De fons sona “Wish you were here” de Pink Floyd i, és clar, és passen el trajecte parlant de música. Com als divuit, només que ara tots han sentit el gust metal·lic del llavi obert quan ella colpeja.

Wish you were here, doncs, i és clar, és passen passen el trajecte parlant de música. Una vegada li vaig sentir dir a Nick Hornby que només hi ha una cosa més divertida que escoltar música, que és parlar de música. Amén!

Avui he trobat aquesta bellíssima versió de la cançó feta per Sparklehorse (No Radiohead com diu el vídeo). Sembla que en principi l’havia de cantar Thom Yorke, el compositor i cantant de Radiohead, per telèfon des d’una habitació d’ hotel, però crec que la veu de Yorke només surt al final en forma d’interferències.

I ara, els deixem surant en la melancolia de la cançó: quatre veterans que encara hauran de donar el millor de si mateixos.



*Misteriosament, aquest post ha desaparegut de Facebook i per tant el re-edito aquí

Sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos... Rafael Berrio

Fa dies que escolto Ràdio 3 al matí quan vaig camí de l'escola, aquella casa sempre ha estat un recer i ara tampoc no falla.

Aquest matí he hagut parat el cotxe per apuntar el nom de Rafael Berrio, després de sentir aquesta bellíssima cançó, que avui m'ha acompanyat tot el dia, i que tinc necessitat de compartir. Al cap i a la fi, quina altra cosa millor podem fer que compartir la bellesa trobada. 
 

 
LAS MUJERES DE ESTE MUNDO.

Yo me moriré un día borracho junto a una tapia
y mis pupilas reflejarán la última luz de esa mañana.
se cuajarán mis ojos rememorando bajo la lluvia
un torbellino de espantos y de bellezas pasadas.
 
Ya no me importarán entonces ni el hambre ni las estrellas
seré para esa nave un equipaje bien liviano
No me haré de rogar con despedidas interminables
pues sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.

A las mujeres de este mundo
A las mujeres que soñamos
Sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.

Yo me moriré un día de pulmonía bajo los puentes
y los perros aullarán toda esa inmensa madrugada.
El alba dará mi hora y con el último suspiro
entonaré un salmo antiguo rescatado de la infancia.
 
Pero no dejaré preguntas en el aire ni reproches
no me abrazaré a la vida tan desesperadamente,
por mí conservará intacto el virgo de su misterio
pues sólo lamentaré perder el amor de las mujeres.

De las mujeres de este mundo
de las mujeres que soñamos
sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.


Rafael Berrio
"1971"
Warner Music Spain, 2010

Els mobles que mouen els veïns a la tarda i als matins no van enlloc

Sense pretendre abusar, diré que també sona al meu cap aquesta meravella:


"Els mobles que mouen els veïns
a la tarda i als matins
no van enlloc"...




Bon dia, nens i nenes.

De les noies al Tibet a Fer dissabte amb Nando Caballero.

Trenta-dosena relectura nocturna de “Tintín al Tibet”.  

No hi surten noies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha, vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta és Esperanza Spalding... 

És així com arribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero, que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça la seva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario. 

Més tard, doncs, escolto algun del temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps” (disponibles a bandcamp). 

M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home. 


Us proposo aquesta preciosa cançó:

I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més. 

Bona nit, petons rodons.

Concert d'ocells...

La gata siamesa dels veïns mossega les fulles de la planta que que cuiden els nanos de sota. En tenen cura amb una atenció que no dedicaran mai més a un vegetal fins que els arribi la meva edat, i res no iguali l'alegria de trobar tres tomaquets primerencs prenent forma al test que hi ha a la finestra de l'habitació.

Em llevo i puc veure dos pressecs voluptuosos contrastant a l'ampara del verd de les fulles del seu arbre, un magnoli estilitzat que busca la llum i una olivera. Habitants tots d'una ciutat B, d'una ciutat amagada darrere les facanes. La ciutat dels patis, petits i privilegiats alhora.

Una vida B, una cara B. Jo vull viure a la meva cara B, jo vull viure la meva vida B.

Aquesta hora, a tota hora, les ràdios vomiten els apocalipsis habituals (Cara A). Em quedo admirant el presseguer i l'alegria de la filla en veure els dos prèssecs (conserva-li l'alegria senyor de les dents afilades). I penso que avui m'he llevat massa tard per poder sentir el llenguatge dels ocells que sempre esclata a deshora (Cara B).

Però la veu d'ocells m'arriba en forma de entrega per correu (segona mà: vida B dels objectes): ESCOLTEU-LOS AQUÍ.

David Holland Quartet.
Conference of birds 
ECM, Munich, 1972.

Dave Holland: Contrabaix.
Sam Rivers Instruments de canya i flauta.
Anthony Braxton, Instruments de canya i flauta.
Barry Altschul, Percussions i marimba.

Escriu Dave Holland: "While living in London I had an apartment with a small garden. During the summer around 4 or 5 o 'clock in the morning, just as the day began, birds would gather here one by one and sing toghether, each declaring its freedom in song. It is my wish to share this same spirit with other musicians and communicate it to the people".


Si us ha agradat, també aquestes altres versions precioses:

Conference of birds, versió de Vereinte Stimmen Jazzvokalensemble .

i

Conference of birds, versió de Simon Lapointe.


Bon estiu.

Lay your head down.

Sona al meu cap aquesta cançó de Keren Ann.


Versió del disc Keren Ann (EMI/2007)

I encara una versió acústica AQUÍ.

Tear drop al meu cap.

Versió de José González d'aquesta cançó de Massive Attack.

Buscar más artistas como Jose Gonzalez en Myspace Music

Your pale blue eyes al meu cap.

Si, devíem ser uns nens rarets. 

A l’amplíssim menjador de casa d’en J. sonaven els discos de Tom Waits, de Lou Reed  i de la Velvet Underground.  

D'entre les cançons de la Velvet, ressona ara una d’hipnòtica, amb una frase torbadora (“the fact that you are married only prove you’re my best friend”),  anticipant-nos que més endavant hauríem de comprendre que la vida va de veres (Gil de Biedma), i que ja aleshores hi anava.

Desenfundo la Julia, tant maca ella i ja tant castigada.  Les mans, elles soles, han anat a buscar els acords, arpegiats d'aquesta manera, i també  han anat a buscar, elles soles, aquesta lenta, bellíssima pentatònica. 

Casi sense saber-ho m’he trobat cantussejant aquesta cançó que em retorna de dies antics i despreocupats... i que ara m'inunda.

PALE BLUE EYES

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad.
Sometimes I feel so happy,
But mostly you just make me mad.
Baby, you just make me mad.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Thought of you as my mountain top,
Thought of you as my peak.
Thought of you as everything,
I've had but couldn't keep.
I've had but couldn't keep.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

If I could make the world as pure and strange as what I see,
I'd put you in the mirror,
I put in front of me.
I put in front of me.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Skip a life completely.
Stuff it in a cup.
She said, Money is like us in time,
It lies, but can't stand up.
Down for you is up."
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

It was good what we did yesterday.
And I'd do it once again.
The fact that you are married,
Only proves, you're my best friend.
But it's truly, truly a sin.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Pale Blue Eyes.
(Lou Reed).

The Velvet Underground
MGM, 1968.

Laberinto. Vistel Brothers.

Agost, nit. Endreces la cuina mentre els insectes malden per entrar, atrets per la intensitat del fluorescent. Vius embolcallat pel fum dels teus propis laberints, i els insectes pels seus propis. Fins i tot ara que ets més lliure que mai, fins i tot ara a l'agost.

A la ràdio sona un duet cubà "Vistel Brothers". Penses que aquest inici té alguna cosa "crimsoniana", recursiva, obsessiva, al cap i a la fi laberíntica... i  ressones sense remei.





Vistel Brothers, "Laberinto"
Evolution. Freshsound Records, 2009.

Un home, dos, molts... tots.

"Moon": símple i commovedora. Hi ressono en la tendresa d'un dels Sam Bell, que a l'hora ressona amb la tendresa d'un altre clàssic del gènere:  "Silent running". I en el seu missatge naïf, si voleu, però fonamental també.

Per això avui sona al meu cap un dels temes de la banda sonora de Clint Mansell, commogut encara per la veracitat d’aquest simple violoncel del final, la textura autèntica de la fricció de l'arc i la corda acariciant la veu electrònica del sintetitzador. 

Saliva d'amant

No, no és la primera vegada que em refereixo a la cançó, però és que em té subjugat, i sona al meu cap aquests dies amb insistència. Així doncs he pensat que era una bona manera de començar l'any al bloc, que no és altra cosa que un registre de desficis i obsessions. Em refereixo a una cançó de Broken Social Scene: “Lover’s Spit”, en aquest cas en la versió de Feist, que tot i ser un pèl llarga, jo hagués aplicat la tisora, no deixa de ser una cançó preciosa.





“Lover’s Spit”
(Broken Social Scene)

All these people drinking lover's spit.
They sit around and clean their face with it.
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.


You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.



All these people drinking lover's spit.
Swallowing words while giving head .
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.


You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

Aquí hi ha la versió original de Broken Social Scene.



Dolços somnis

Bona nit.

Els millors professors europeus.

A aquestes alçades, escoltar sencer “Els millors professors europeus” de Manel, ara que fins i tot els polítics diuen portar-los al reproductor de MP3, no deu ser el “colmo” de la modernitat.  Però un arriba a les coses quan pot.

I si J. Tens raó, recorden un xic a “Beirut”

Dolços somnis, bona nit.