Preludis i fugues

La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.

Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.

A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort,  i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:

(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)

[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]

Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música. 

Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15  interpretada per Keith Jarret:

A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva, que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.

  

Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa, delicada sempre. Camino, Yeti, camino.

- o -

 

Julian Barnes
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.

 

 

 

Wisława Szymborska
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
 

“I wish I could show you how much you’ve grown”. Però només teniu disset anys.

Havia escoltat en diverses ocasions a Sharon van Etten al mentre conduïa, al programa matinal, fugint de la intempèrie de les notícies, però mai no m’havia parat a escoltar-la amb deteniment. Potser perquè avui ha aparegut el seu nom al quadernet de la guantera on apunto, amb la lletra que el temps del semàfor em permet, les cançons o els grups que he de buscar quan tingui respir, o potser perquè en fons la qüestió de retrobar-se amb el jo que hem sigut (i el que serem), una idea bellíssima i reparadora, plana per casa –apareix a un brevíssim curt del fill i també a alguns poemes–, he trobat commovedor aquest vídeo i també la cançó. M’agraden aquests arranjaments saturadíssims, i fins i tot els aires del vuitanta d’alguns teclats.  

Et veig tan incòmodament sola... m’agradaria poder mostrar-te quant has crescut (...) Et veig tant despreocupada,  però només tens disset anys... 

...només teniu disset anys.

SEVENTEEN
Kate Davis / Sharon Van Etten

I know what you wanna say
I think that you’re all the same
Constantly being led astray
You think you know something you don’t

Downtown hotspot halfway up the street
I used to be free, I used to be seventeen
Follow my shadow around your corner
I used to be seventeen, now you’re just like me

Down beneath the ashes and the stone
Sure of what I've lived and have known
I see you so uncomfortably alone
I wish I could show you how much you’ve grown

Downtown hotspot used to be on this street
I used to be seventeen, I used to be seventeen
Now you’re a hotshot hanging on my block
Sun coming up, who’s my shadow?

I know what you’re gonna be
I know that you’re gonna be
You'll crumble it up just to see
Afraid that you'll be just like me

Downtown hotspot halfway through this life
I used to feel free, or was it just a dream?
Now you’re a hotshot, think you're so carefree
But you’re just seventeen, so much like me
You’re just seventeen, you're just seventeen
Seventeen.

- o -

Sharon van Etten
“Remind me tomorrow”
Jagjaguwar, 2019.

Ona, un poema.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

La poesia convoca presències a l’andana
com aleshores, quan

com peixos irradiant fora de l’aigua,

els versos arribaven
buscant, exhausts, un aire
incomprensiblement sobrer.

Com mostrar-te
que tot està allà
disposat per a una vida?

El llibre de Jung
que atresora la mare,
la cinta del Kronos,
Piazzolla, Pärt.

Tot disposat per rebre’t
després del soroll, en el soroll
i a través d’ell. Com quan un bol
s’esberla i en algun lloc
reverbera l’espai que contenia.

Tot disposat per començar
per la meitat que és ara
i avançar en ambdues direccions,
ja no escindit,   
          liminar (sempre).

Que tot estava, com ara està,
davant de l’home que seré
i que et veu desplegar-te
en el temps com una ona
que du el temps en ella
i és ella la mesura del seu temps
i el seu misteri.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

                                                                                 ona

V.M

- o -

La ciutat i una certa solitud, una solitud buscada: els fills i la dona ja han tornat a casa i disposes d'unes setmanes per ordenar pensaments. Les equacions omplen els quaderns que cada dia van i venen del despatx. Ets un home afortunat amb temps per pensar-se. Al cap, un pensament gairebé parmenidià: “no som llençats envers a, sinó atrets pel nostre futur perquè siguem allò que ja som”. I al cap, també, aquest text de Jeans:

“The tendency of modern physics is to resolve the whole material universe into waves, and nothing but waves. These waves are of two kinds: bottled-up waves, which we call matter, and unbottled waves, which we call radiation or light. If annihilation of matter occurs, the process is merely that of unbottling imprisoned wave-energy and setting it free to travel through space. These concepts reduce the whole universe to a world of light, potential or existent, so that the whole story of its creation can be told with perfect accuracy and completeness in the six words: «God said, Let there be light»”

J.H. Jeans, The Mysterious Universe, Cambridge university Press, Cambridge 1931.

Vagareges, per tarda vagareges. En una parada al carrer, davant d'una botiga de discs, trobes un vell CD del Kronos Quartet. La visió de la portada et fa recordar com quan a finals dels vuitanta escoltaves el Kronos amb l'Héctor: beneïts siguin els records bonics. Vagareges, per tarda vagareges i acabes sempre al Donaukanal: ones al cap i al riu.

Donaukanal, dies llargs, temps per pensar-te. La unitat de la vida, la teva per exemple, al llarg del temps. Et veus desplegant-te en el temps com una ona que du el temps en ella i és ella la mesura del seu temps i el seu misteri. Ones al cap, ones al Donaukanal.

Entrada la nit, amb la música a penes audible, t’estremeixes amb aquesta Meditació (Quartet de corda núm. 4) de Pēteris Vasks.

Kronos Quartet. Meditació.
Quartet de corda núm. 4. Pēteris Vasks.

La nit avança. Una llum tènue, equacions, sempre equacions. Esbosses un poema i el poema prendrà forma, ja de retorn, a l'estació, mentre llegeixes els poemes de Milosz. L'estació de la universitat, el lloc on potser més poesia hagis llegit. La poesia convoca presències a l'andana i ara ets tu qui apareixes, el tu de quan els versos arribaven pesant a les butxaques, com peixos irradiant fora de l’aigua. Éreu tots bellíssims, tots vosaltres, ho veus ara, ho sou encara. Ho sap l’home que seré i que et veu desplegar-te en el temps com una ona.

- o -

El poema apareix a una antologia publicada per Papers de Versàlia a propòsit de la commemoració del centenari de la colla de Sabadell. És un honor compartir pàgines amb poetes admirats i amics estimats.

Saba d’ells
Vint-i-sis poetes vius encara.
Zona Blanca 17
Papers de Versàlia
Sabadell, 2019

(18/05/22): la versió final del poema apareix al llibre ull nu, que recentment ha publicat Témenos edicions:

VM
ull nu
Col·lecció Lai 18
Témenos edicions
Barcelona 2022.

On ressonen Alice Munro i Bon Iver

Recordo haver llegit Levitán de Paul Auster amb la versió de Tori Amos de New Age de la Velvet Underground sonant al meu cap. Tornar de les classes de la tarda amb l’alegria del jove professor que madura, surfejant sobre el crescendo de la cançó, i recordo retenir-la mentre llegia per primera vegada aquesta novel·la rodona, esplèndida. 

Una cosa així em passa aquests dies en què, embafat potser d’altres densitats, m’he decidit  a ser acollit per aquest territori estrany i autèntic d’Alice Munro, a través de les narracions d’Estimada Vida. Un llibre que tenia pendent des que vaig llegir aquesta columna d’Antonio Muñoz Molina (doneu-nos tots els dissabtes), allà hi és tot. 

L'Estimada vida, doncs, es desenreda ara mentre al cap, als altaveus i auriculars sona de la música de Bon Iver: Calgary, Holocene, Creature fear,  Flume:

o Skinny love:



Com és que coses tant diverses convergeixen i ressonen en un temps? Som un espai en blanc que no acabarem de conèixer.

Bona nit.

Estimada vida
Alice Munro
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, Barcelona

See how the resemble one another... al meu cap.

Miràvem si els colors coincidien amb els noms de les etiquetes,  i tu vas dir, mira sembla que aquesta és la teva!, apilada sobre la dels teus companys. Mira com s'assemblen les unes a les altres, fins i tot dins de les fundes de plàstic.

BLOOD BANK

Well, I met you at the blood bank
We were looking at the bags
Wondering if any of the colors
Matched any of the names we knew on the tags

You said, see look that's yours
Stacked on top with your brother's
See how the resemble one another
Even in their plastic little covers

And I said I know it well
That secret that you knew but don't know how to tell
It fucks with your honor and it teases your head
But you know that it's good girl
'Cause its running you with red

Then the snow started falling
We were stuck out in your car
You were rubbing both of my hands
Chewing on a candy bar

You said, ain't this just like the present
To be showing up like this?
As a moon waned to crescent
We started to kiss

And I said I know it well
That secret that we know that we don't know how to tell
I'm in love with your honor, I'm in love with your cheeks
What's that noise up the stairs, babe?
Is that Christmas morning creaks?

And I know it well, I know it well
And I know it well, I know it
And I know it, I know it
And I know it, I know it

Bon Iver
Blood bank (EP)
Jagjaguwar, 2009

Em/D/C/Em/D/C // G/D/Em/C // C/Em/D // G/D/G/D/Em/C

Vaig descobrir Daniel Johnston no fa gaires anys, quan vaig veure un documental escruixidor al canal 33 sobre la seva vida, "The devil and Daniel Johnston".

Johnston no va arribar a ser mai un cantant de pop famós, entre d' altres coses perquè va tenir un transtorn mental sever.  El documental es deia the

Amb poquíssims mitjans les seves cançons en unes cintes de cassete que tenien unes portades precioses, vegeu la caràtula de "Hi, how are you (1983)".

I si, certament, els enregistraments de Jonhston són el "Low fidelity" més autènic i per definició: No hi ha a penes producció o ni n'hi ha en absolut,  Johnston no canta bé, els instruments poden estar desafinada i si, les lletres són naïf... però a mi m'agraden.

Deixo aquí dues cançonetes de Johnston enllaçades: True love

True love will find you in the end,
you'll find out just who was your friend.
So don't be sad, I know you will,
but don't give up until
true love finds you in the end

This is a promise with a catch,

only if you're looking will it find you.
'Cause true love is searching too,
but how can it recognize you
unless you step out into the light?

But don't give up until
True love finds you in the end

... i Life in vain (en versió original)  i en una actuació recent.

Don't want to be free of hope,
and I'm at the end of my rope,
it's so tough just to be alive,
when i feel like the living dead.
 
I'm giving it up so plain,
I'm living my life in vain
and where am i going to?
I got to really try,
try so hard to get by,
and where am i going to?
 
I don't know where is up or down,
and there ain't any love left around,
everybody wearin' a frown
waiting for santa to come to town.

You're giving it up so plain,
you're living your lives in vain
and where are you going to?
You've got to really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

Flip on your TV
and try to make sense of that,
if we were all in the movies
maybe we wouldn't be so bored.

We're giving it up so plain,
we're living our lives in vain
and where are we going to?
You gotta really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

goodbye, goodbye...


Estimo allò que que és petit, i el que ens crèixer.

Dolços somnis, bona nit.

Hiciste trampa, metiste un walking bass, recuerdas?

para  H.M.R 

Sólo que hace días que recibí tu carta y el CD con la maravilla de John Williams tocando las Suites de Bach.

Me hicieron pensar tanto en ti, y en aquel día que tocabas con las manos congeladas hace ya tantos años.

Y también me hicieron recordar el último recital que te escuché, tocando con una inmensa dignidad en aquel sitio lleno de ruido. Como las grabaciones de los titanes del Jazz, pensé, como las grabaciones de Stan Getz y Chet Baker o del trío de Bill Evans, o como tantas otras... esa arquitectura efímera del Jazz sobrepuesta a las voces risueñas,  las conversaciones banales de los noctámbulos.

Ese persistir, esa solemenidad, esa nada que lo llena todo.

- o -

I ara, si se'm permet recupero un vell poema, ja transcrit al catàleg...




DECIDE ESCRIBIRLE UNA CARTA

Bach en la habitación
y ni siquiera su luz la esclarece:
    todo se agota
    detrás de los párpados.
   
Suena ahora la Bourrée de la suite en mi menor para laúd
y te veo tocándola ante unos críos.
Hiciste trampa, ¿recuerdas?
metiste un walking bass
porque tenías los dedos congelados.

Hoy he guardado un recorte del diario
en el Tao te king que me regalaste
hace tantos años.

Seguiría contándote cosas,
artificios y equívocos,
en definitiva todo lo que precede a esto:

Cuídate, cuidémonos;
no te olvides de caminar
muy pegado a los muros;
y pon dos leones a la entrada de este año que empieza,
como en los restaurantes chinos baratos.

Dos leones
que te guarden de la cólera de los dragones.

Pon dos leones,
anda, ¿qué te cuesta?

V.M.
Lobishome
Inèdit, 2009.

Presagis de la fi.

Llegeixo amb una sorpresa només relativa que el govern del EUA ha desmentit els rumors sobre el final del món el proper dia 21. Dies abans havia llegit que la NASA també havia fet el mateix, desbordada per l’allau de preguntes rebudes. Comento això a la sobretaula i aleshores algú diu “X m’ha trucat per preguntar-me que en pensava jo de tot plegat”, i em quedo perplex. Seria massa fàcil parlar de la paradoxal falta de cultura científica de la nostra societat tecnològica, però que llenci la primera pedra un altre amb més mèrits que no pas jo.

Fa uns anys, en ple furor milenarista previ al 2000, Harold Bloom va escriue un llibret preciós, Omens of Millenium. Un text esperonat pel creixement de les creences milenaristes als Estats Units que acaba sent, però, una breu itroducció als diversos corrents gnòstic de les religions del llibre: la cábala, el sufisme, i els corrents gnòstics cristians. Recordo amb tremolor com vaig fruir de la seva lectura aquell estiu del 2000. Recordo també el sermó gnòstic amb el que Bloom acabava el llibre i que jo voldria ser capaç de subscriure.

També recordo vivament com vaig haver de contenir-me per no robar una altra joia, Cosmos, Chaos and the World to Come  de Norman Cohn (*), quan vaig tenir l’oportunitat. Però ja sabem que qui roba el coneixement potser no el mereix, i que el coneixement que no es mereix tampoc no es poseeix. 

Cohn va trigar vint anys de la seva vida a escriure el llibret, un exemple que els nostres gestors de la política acadèmica, només interessats a quantificar la producció, haurien de tenir en compte. “Este libro investiga las raíces más profundas y el nacimiento de una esperanza que sigue viva en la actualidad y, según la cual, en breve se producirá una consumación maravillosa, llegará un tiempo en el que el bien triunfará por fin sobre el mal y lo reducirá a cenizas para siempre jamás. (...) dicha expectativa cuenta con una larga fascinación a lo largo de los siglos y sigue ejerciéndola; y asimismo ha podido reconocerse envuelta en un manto secularizado en ciertas ideologías político-sociales. No obstante, han existido grandes civilizaciones, algunas de las cuales han pervivido varios milenios, que nada sabían de esa esperanza”.

I és que potser la recurrent presencia de la fi del món en el nostre imaginari, no sigui altra cosa que una manera més de manifestar el desig de posar fi a aquesta forma de vida tant inhumana. Ho sé, conec gent que viuria amb alleugeriment la notícia certera de la fi del món.

I a tot això, certament hi haurà un darrer dia per tots i cadascun de nosaltres, per tots els éssers vius de fet, i també pel nostres estimats planeta i estrella. Si tornem a la infantesa, quan només hi havia dues cadenes de televisió y una mica menys de soroll, recordarem amb nitidesa que també les estrelles tenen una vida:

"Dentro de varios miles de millones de años, habrá un último día perfecto. Luego, durante un período de millones de años, el Sol se hinchará, la Tierra se calentará, muchas formas vivas se extinguirán y el borde del mar retrocederá. Los océanos se evaporarán y la atmósfera escapará al espacio. A medida que el Sol evolucione para convertirse en una gigante roja, la Tierra se convertirá en un lugar seco, estéril y sin vida. Al final casi llenará el cielo y quizás se trague la Tierra".

Carl Sagan. Cosmos, Capítol 9: Las vidas de las Estrellas

Però al cap i a la fi, quan tot això passi nosaltres ja farà molt temps que nosaltres només serem un eco, bellíssim i alhora terrible: vindrà la fi, però aleshores nosaltres ja no hi serem.

Harold Bloom.
Presagios del milenio.
Anagrama, Barcelona, 1996.

Norman Cohn.
El cosmos el caos y el mundo venidero.
Crítica, Barcelona 1995.

Podrien les editorials alliberar els PDF d’aquests llibres, reeditar-los... o trobar la manera de fer-los accessibles de nou?

R.E.M.
It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine)
Document,
I.R.S. Records, 1987.

 - o -

(*) De qui recomano vivament "El mito de la conspiracion judía mundial", un llibre escrit a partir del que Cohn va veure a Europa després del seu desembarcament amb el cos expedicionari de l'exercit dels EUA a la IIa Guerra Mundial, i el qual veig que ha estat recentment reeditat per Alianza.

24 preludis per una fuga. Arvo Pärt de nou.

La música és senzillament un del misteris del qual se’ns ha atorgat gaudir-ne. Avui, tontejant amb un instrument, he arribat a les “quatre notes” de Fratres, aquesta bella obra del compositor Arvo Pärt, compositor nascut l’any 1933 que autor de música de caràcter sacre, fonamentalment, i que alguns el titllen de minimalista.

Jo era un adolescent quan vaig descobrir-lo de la mà del meu amic Héctor Meza. Eren els anys vuitanta i en aquell temps perseguíem amb rigor les músiques alienígenes que posava Ramon Trecet a les tres de la tarda a Radio 3.

Recordo un dia, haver arribat a casa de l’Hector per rebre lliçó, i haver-nos quedat extasiats escoltant un cassette a on unes hores abans el mestre havia enregistrat Cantus in Memoriam of Benjamin Britten. Vaig quedar petrificat. L’adolescent que aleshores era va escriure un poema ben curt i li va enviar a l’adreça d’ECM, la companyia que editar “Tabula Rasa” (ECM 1275, 1984). Tot plegat molt ingenu: l’adolescència al capdavall. De fet, no puc descriure, encara ara no puc descriure el que em transmet la seva música, ni el cop que em va suposar escoltar per primera vegada el Cantus in Memoriam of Benjamin Britten i la versió de Fratres interpretada per Keith Jarret al piano  i Gidon Kremen al violí, que apareixen a Tabula Rasa

Aquí el poemet:
                                            

                               a Arvo Pärt

El buit l’omplí una corda ferida
autista
indiferent al drama

De buit s’esdevingué el miratge.


Ben pensat, perquè el poema reflecteixi l'atmosfera de Pärt, només cal treure-li el tercer "vers" i posar una coma entre el primer i el segon


                               A Arvo Pärt

El buit l’omplí una corda ferida,
autista.

De buit s’esdevingué el miratge.


... potser millor?

Anys després encara he de dosificar les audicions de les obres de Pärt. Em transporten a regions molt doloroses de l’ànima.  M’extasien i, a l’hora, em porten a una tristor massa profunda.

Avui, navegant, he vist que el preciós documental “24 preludis per una fuga” del director Dorian Supin es pot veure per parts, i sense subtítols, a UTube. Més avall indico una relació d’enllaços.


Per ara us deixo amb una entrevista de Björk a Pärt. El començament és meravellós: Björk li diu al mestre: “M’agrada molt la seva música perquè deixa espai a l’oient”, i Pärt respon “Deu ser perquè necessito espai per mi mateix”. Més tard el mestre diu: "A la meva música hi ha dues línies: en una hi ha els meus pecats, i a l'altra hi ha el perdó".

Dolços somnis, bona nit.

-o-

“24 preludis per una fuga”, de Dorian Supin, 2002, a YouTube:

Part 1; part 2; part 3; part 4; part 5 (aquesta és la meva part preferida, quan Pärt interpreta al piano una seva peça antiga, al segon 30 aproximadament); part 6; part 7; part 8; part 9.

Primer prendrem Manhattan, després prendrem Berlín.

Ara més que mai: first, we should take Manhattan, and then we should take berlin?
  



FIRST WE TAKE MANHATTAN

They sentenced me to twenty years of boredom
For trying to change the system from within
I'm coming now, I'm coming to reward them
First we take Manhattan, then we take Berlin
I'm guided by a signal in the heavens
I'm guided by this birthmark on my skin
I'm guided by the beauty of our weapons
First we take Manhattan, then we take Berlin

I'd really like to live beside you, baby
I love your body and your spirit and your clothes
But you see that line there moving through the station?
I told you, I told you, told you, I was one of those

Ah you loved me as a loser, but now you're worried that I just might win
You know the way to stop me, but you don't have the discipline
How many nights I prayed for this, to let my work begin
First we take Manhattan, then we take Berlin

I don't like your fashion business mister
And I don't like these drugs that keep you thin
I don't like what happened to my sister
First we take Manhattan, then we take Berlin

I'd really like to live beside you, baby ...

And I thank you for those items that you sent me
The monkey and the plywood violin
I practiced every night, now I'm ready
First we take Manhattan, then we take Berlin

I am guided

Ah remember me, I used to live for music
Remember me, I brought your groceries in
Well it's Father's Day and everybody's wounded
First we take Manhattan, then we take Berlin 

Leonard Cohen
I'm your man.
Columbia, 1988.

Sense alè: Song of distance Maika Makovski

Una bellesa sobtada i completament desproveïda, per anar a dormir.

"...forgive me, I would say
if I wasn't so confused.
Take me back I said,
but you might, as well, refuse." 

Maika Makovski: 'Song of distance'.

Coma unha luz brillando nos veráns, iluminando lonxe no tempo

Escoiteina onte na radio ... vinte e seis anos e aínda plenamente vixente, na súa denuncia surrealista. Aínda  Etiopía sigue tendo fame, e nin que doemos os nosos riles (un á merenda outro á cea)... eso si, o noso parado xa non parece tan altivo.

Hoxe non paraba de cantala pola rúa i A. non paraba de preguntar si es que había tido novas de ti: “que non...”.   Así que xa sabes, cada vez que eu canto Galicia Caníbal, A. pensa en ti.

- o -

STRAWBERRY FIELDS

Escoitando Os Resentidos
no Bar Montecarlo,
rompendo a noite no Renault 4L.
    Strawberry fields,
montes ardendo no verán.

Aínda hoxe,
cando lembro
o enterro do teu pai,
vexo a figueira que había na túa casa,
e as gafas escuras
daquel outro home
que rezaba por diñeiro.

Xa non sei, se eras ti quen xogaba ao billar
no Montecarlo,
pero recordo o Renault, o olor da herba,
Strawberry fields no cassette,
o brillo estraño dos montes ardendo.

Aínda hoxe,
gastado (gastados)
lémbrote coma un faro,
coma unha luz brillando nos veráns
iluminando lonxe no tempo
alimentado noites.

Tropismo, poderíamos dicir.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

Protected only by the kindness of your nature

a l'Anna

Casual retrobament amb aquesta cançó que m'estremeix i que aquests dies sona al meu cap. Aquesta cançó que sempre em fa pensar en tu, Anna. Gràcies, i un petó.



YOU ARE MY SISTER

You are my sister, we were born
so innocent, so full of need.
There were times we were friends but times I was so cruel,
each night I'd ask for you to watch me as I sleep.

I was so afraid of the night,
you seemed to move through the places that I feared,
you lived inside my world so softly
protected only by the kindness of your nature.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true.
 
We felt so differently then, so similar over the years:
the way we laugh the way we experience pain,
so many memories, but theres nothing left to gain from remembering
faces and worlds that no one else will ever know.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true:
I want this for you.
They're gonna come true (gonna come true)


You are my sister
Antony and the Johnsons
I am a bird now.
Secretly Canadian, 2005.

Efêmera Tulipa

Hi ha a dies que val la pena haver viscut, només per haver descobert una cançó d'una bellesa tal com aquesta:



DO AMOR

O meu amor sai de trem por aí
e vai vagando degavar para ver quem chegou
O meu amor corre devagar, anda no seu tempo
que passa de vez em vento
Como uma história que inventa o seu fim
quero inventar um você para mim
Vai ser melhor quando te conhecer

Olho no olho
e flor no jardim
Flor, amor
Vento devagar

Tulipa Ruiz
Efêmera
YB Music, 2010.

Fulgor

Crec en les unitats petites, intel·ligents, adaptables, autònomes i cooperatives (l’estratègia del mamífer). Crec en les cançons que enregistraran aquest cap de setmana uns nanos de quaranta anys; en el poema que demà penjarà una blocaire; en els dibuixos que l’amic fotografiarà amb el seu mòbil: del quadern al món. Crec en dos paios assajant a la rebotiga d’una floristeria.

Crec que aquell xaval atabalat que avui gairebé em fa caure al metro escriurà una gran novel·la, i que becària que perdrà la feina a final de curs per la falta de fe d’un país senser, acabarà publicant a Nature. Crec en els meus alumnes. Si, crec en aquest fulgor, i pel que fa a mi (per què no?) crec que en algun moment tornaré estendre la tinta soluble a l’aigua al damunt dels folis.

Crec en l’autoedició, crec en la xarxa, crec en la música, en la literatura i en l’art samizdat.

Ho crec perquè fulgeix, perquè arreu està il·luminat.

- o -

Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.

All these people drinking lover’s spit
als auriculars
           (somriures quan te’ls has posat).

Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.

Bellíssims,
no cal dir-ho.

V.M. Stramonium (2011)

Wish you were here i una furgoneta

Quatre homes que a penes es coneixen viatgen en una furgoneta. De fons sona “Wish you were here” de Pink Floyd i, és clar, és passen el trajecte parlant de música. Com als divuit, només que ara tots han sentit el gust metal·lic del llavi obert quan ella colpeja.

Wish you were here, doncs, i és clar, és passen passen el trajecte parlant de música. Una vegada li vaig sentir dir a Nick Hornby que només hi ha una cosa més divertida que escoltar música, que és parlar de música. Amén!

Avui he trobat aquesta bellíssima versió de la cançó feta per Sparklehorse (No Radiohead com diu el vídeo). Sembla que en principi l’havia de cantar Thom Yorke, el compositor i cantant de Radiohead, per telèfon des d’una habitació d’ hotel, però crec que la veu de Yorke només surt al final en forma d’interferències.

I ara, els deixem surant en la melancolia de la cançó: quatre veterans que encara hauran de donar el millor de si mateixos.



*Misteriosament, aquest post ha desaparegut de Facebook i per tant el re-edito aquí

Sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos... Rafael Berrio

Fa dies que escolto Ràdio 3 al matí quan vaig camí de l'escola, aquella casa sempre ha estat un recer i ara tampoc no falla.

Aquest matí he hagut parat el cotxe per apuntar el nom de Rafael Berrio, després de sentir aquesta bellíssima cançó, que avui m'ha acompanyat tot el dia, i que tinc necessitat de compartir. Al cap i a la fi, quina altra cosa millor podem fer que compartir la bellesa trobada. 
 

 
LAS MUJERES DE ESTE MUNDO.

Yo me moriré un día borracho junto a una tapia
y mis pupilas reflejarán la última luz de esa mañana.
se cuajarán mis ojos rememorando bajo la lluvia
un torbellino de espantos y de bellezas pasadas.
 
Ya no me importarán entonces ni el hambre ni las estrellas
seré para esa nave un equipaje bien liviano
No me haré de rogar con despedidas interminables
pues sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.

A las mujeres de este mundo
A las mujeres que soñamos
Sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.

Yo me moriré un día de pulmonía bajo los puentes
y los perros aullarán toda esa inmensa madrugada.
El alba dará mi hora y con el último suspiro
entonaré un salmo antiguo rescatado de la infancia.
 
Pero no dejaré preguntas en el aire ni reproches
no me abrazaré a la vida tan desesperadamente,
por mí conservará intacto el virgo de su misterio
pues sólo lamentaré perder el amor de las mujeres.

De las mujeres de este mundo
de las mujeres que soñamos
sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.


Rafael Berrio
"1971"
Warner Music Spain, 2010

Tot d'una, una altra cosa: Maria Coma

Tot d'una s'esdevé la sincronía. L'amiga et recomana que posis al buscador "Maria Coma" i dos dies després la trobes a la portada de l'Enderrock.  

Ara escoltes el disc a Bandcamp i penses que necessites una mica per acabar d'estimar-lo del tot. I això és bo, et dius,  i saps que acabaràs estimant-lo, que no cal fer-se tant el ronso.

Escoltant el disc, no pots evitar de recordar-te de la teva estimada Tori Amos, pero tampoc no fas de bé d'anar posant etiquetes tant de pressa tio, escolta i calla, doncs.


Aquesta nit, us deixo doncs que investigueu amb la Maria.





 I del seu primer disc, Linòleum, un cel salat...
 

Els mobles que mouen els veïns a la tarda i als matins no van enlloc

Sense pretendre abusar, diré que també sona al meu cap aquesta meravella:


"Els mobles que mouen els veïns
a la tarda i als matins
no van enlloc"...




Bon dia, nens i nenes.

De les noies al Tibet a Fer dissabte amb Nando Caballero.

Trenta-dosena relectura nocturna de “Tintín al Tibet”.  

No hi surten noies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha, vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta és Esperanza Spalding... 

És així com arribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero, que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça la seva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario. 

Més tard, doncs, escolto algun del temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps” (disponibles a bandcamp). 

M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home. 


Us proposo aquesta preciosa cançó:

I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més. 

Bona nit, petons rodons.