El aguacero que desala sus rostros. Un déu que és xàfec a la poesia de Ramon Andrés

 

Solstici. El tren traspassarà la frontera, creuarà els aiguamolls. Llegeixo per a mi com qui prega. Estic serè malgrat la companyia d’una ànsia antiga. Amb mi el llibre d’algú que diu que estar “contento porque a simple vista reconozco/ al menos treinta, cuarenta/ árboles por su nombre”. Em deixo tocar per algun dels seus fulgors:

“Ser sin esfuerzo es un iluminarse,
y ese pasar de nadie por el bosque
es dios(…)

(…)
A qué la fuerza si está hecho todo

(…) si los que bailan yacerán a solas,
aunque ahora se enlacen a otras manos
para volverse rotación y mundo”

(Danza).


“Bajaba hacia el silencio,
limpio como la encía del herbívoro,
que bebe sin dejar
filamentos de sangre en los arroyos”

(Canción de un hombre feliz),

i la geniva de l’herbívor em sembla una imatge sublim, ara que puc sentir el gust metàl·lic que l'any ha deixat a mi. Llegeixo, potser també, per purificar-me, i per trobar-me amb una forma de material de déu, entre les falgueres, la fusta i la suor. Un déu que és xàfec i boira.

Palpo el llibre, que he posat al meu costat, al seient. M’he vist fer això tantes vegades. Si em pregunten qui soc diré que un home en una estació, amb un llibre d'oracions a les butxaques. El llibre és “Oír las grietas”, de Ramón Andrés.

FARO DE SENOKOZULUA

Los marineros recuerdan
               los faros como oraciones
cada noche repetidas,
versículos en la tierra,
               aunque no creen en nada,
                           no creen en nada.

Sólo es verdad la remallada red,
la grasa del pescado en la cubierta,
                                          el aguacero
que desala sus rostros,
aunque allí, lejos, las gentes,
                en el espinazo de la costa,
semienterrado entre matojos,
sí creen,
piensan que Dios les da zapatos,
piensan que Dios les da carbón
                             para la estufa,
pero llevan los dedos tiznados.
No pueden tocarse entre ellos.
                           Es el prójimo.

Ramón Andrés.


-o-

Ramón Andrés
Oír las grietas.
(Antología poética, 1988-2023)
Sel·lecció de Francisco Javier Irazoki.
Hiperión, Madrid 2024.

Una ceba seca damunt del marbre de la cuina. Dos poemes de Pinkhas Sadé.

Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla?  Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.

Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment.  Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps. 

Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.

DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY

Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.

Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.

Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.

O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

- o -

Pinkhas Sadé
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.

- o -

I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.

Koan, un poema de Màrius Sampere.

La seva poderosa veu ens ha deixat avui. Recordo, estremit, el pes del petit volum d'una seva antologia com la promesa d'un fulgor. Vaig poder escoltar-lo a la casa Taulé, llar de tantes coses. M'impressiona avui veure les seves lletres tremoloses en la dedicatòria del llibre.

Avui sap, vull creure. Hi crec.

KOAN

Em dic Màrius i vaig néixer, m'hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me'ls estimo
i ells m'estimen a mi, em consta: bo i morts
m'aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.

També a vosaltres
us cridaran
pel nom, un a un, i naixereu,
també us ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.

Màrius Sampere
de Demiúrgia (1996)

Màrius Sampere i Passarell
Si no fos en secret
Antologia a cura de D.S. Abrams i J. Subirana.
Proa, Barcelona 1999.

He pensado –y el pensamiento en mí es acción –

A la tercera part d’aquest llibre enorme, les criatures de la Natura interpel·len a Déu “¡OH, Padre! Nos dejaste en manos de tu favorito y él pronto se olvidó de sus hermanos. !Despierta¡ !Despierta¡ !Despierta¡ El séptimo día debe acabar.” i Déu respon (al meu cap en la veu del poeta Josep Gerona, a qui vaig sentir per primera vegada llegir aquest text).

Página 99

“HE pensado –y el pensamiento en mí es acción –en liberaros del Hombre. ¿O es acaso una prueba que me ponéis como yo a Abraham? Bosque, tú me lo has pedido arrollidado sobre los rescoldos. Y sé que tus lágrimas de ceniza eran sinceras- También tengo oído para las tiernas criaturas que nacieron de mis ratos más líricos y caprichosos. Colibrís, jacintos, piedrecitas de cuarzo, anémonas, papagayos… Oigo vuestro desamparo y cuánto añoráis de vuestro hermano mayor un poco de generosidad; un modelo de conducta. Sin embargo, ya conocéis su historia. Otra vez tendré que aprender a vivir con el remordimiento por apartarlo de mí. ¿A dónde lo destierro ahora? La experiencia de la vida mortal de nada le ha servido. Apiadaos de mí, tened piedad de él.”

Esteban Martínez
Carencias.
Bartleby Editores
Madrid, 2015

perquè sé que allà on vagi n'arribaran d'altres puntualment per sempre més... Whitman.

Sucumbeixo a l'impuls que em menava a procurar-me aquesta versió complerta de l'immens poemari de Whitman que ha preparat el poeta Jaume C. Pons Alorda, la primera vegada que disposem d’una versió complerta en català, i no entenc perquè he trigat tant a fer-me amb el llibre.

Escriu Pons Alorda: “Ell (Whitman) i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències , un panteisme omnívor, i omnisexual, i així fina a la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina. Cada poema ens permet participar de la gran dansa còsmica com si tot l’univers fos una òpera harmònica i sublim, vertiginosa i extrema. Amarat d'una voracitat incommensurable, insaciable, Walt Whitman ens demostra que tot, absolutament tot, pot esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir matèria poètica. I això vol dir que tot pot arribar a esdevenir material de revelació (...)” 

Així és. Llegir a Whitman és també acostar-se l’univers veient-lo com a un ens intel·ligent i noble, com un ésser digne, tant impregnat de ment i d’ànima com imbuït d'aspiració moral i propòsit. Un ésser profund i misteriós, i alhora delitós de ser viscut i conegut.

Aprofitem l'oportunitat.

 - o -

Ja he dit que l'ànima no val més que el cos,
I jo ja he dit que el cos no val més que l'ànima,
I que res, ni Déu, és més gran per a ningú que la mateixa essència de cadascú,
I qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat amb el seu sudari,
I que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,
I que contemplar l'espurna d'uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència de tots els  temps,
I que ni hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se en un heroi,
I que no hi ha cap objecte tan suau que no pugi ser l'eix de les rodes de l'univers,
I jo dic a tots els homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i serena davant d'un milió d'universos.

I jo dic a la humanitat: No tinguis curiositat per Déu,
Que jo que sento curiositat per totes les coses no sento curiositat per Déu
(No existeixen encara els estols de paraules que puguin expressar la meva placidesa i la meva serenitat davant Déu i davant la mort).

Jo veig i sento Déu en totes les coses, i tot i això no entenc Déu de cap manera,
Ni puc entendre qui hi pot haver que sigui més meravellós que jo mateix.

Per què hauria de voler veure Déu millor que aquest dia?
Jo veig partícules de Déu a cada moment de cada hora de les vint-i quatre,
En les cares dels homes i de les dones jo hi veig Déu, i també a la meva reflectida al mirall,
Jo trobo cartes de Déu escampades pel carrer, i totes i cadascuna d'elles van signades amb el nom de Déu,
I les deixo allà mateix on són i on jo mateix les trobo, perquè sé que allà on vagi
N'arribaran d'altres puntualment per sempre més.

Walt Whitman
 Cant de mi mateix, poema 48.

Walt Whitman
Fulles d'herba.
Traducció de Jaume C. Pons Alorda.
Edicions de 1984,
Barcelona, 2014.

Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre Milosz (i II)

"Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
i aleshores senten en elles aquest cos pobre"

 "Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre"...  segueixo en companyia de Milosz. Llegint-lo en llocs inverosímils- Com ara, mentre sento panteixar una escaladora ben a prop, i el seu bleix és tant pertorbador. Cos i ànima que reclamen.

De l'impressionant poema "Consciència", us extrec alguns fragments que realment passaran a la meva antologia personal del poema espiritual.

- o -

CONSCIÈNCIA

1. La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.

(...)
 
3. Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4. Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.

(...)

6. Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7. Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8. (...)

Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

Fins i tot no havent-hi cap més riba... Czeslaw Milosz (I)

Com ràdios que no funcionen bé, que només sintonitzen veus entretallades i plenes de misteri o de caprici: un relat d’amor que no sabem com acabarà, el final d’una noticia que mai no es repetirà, les veus angoixades d’uns pilots perduts a la boira, un fragment de pregària... És així com m’explico el mecanisme pel qual de sobte, sense previ avís, ens arriba a les mans aquell llibre que et colpirà per sempre i que sempre havia estat allà: som ràdios espatllades, sotmesos a un pur caprici de sintonització amb un món del qual, sent allà, només captem missatges inconnexos.

Una cosa similar em passa amb la poètica de Czeslaw Milosz, que m’havia respost tancant-se a tots els meus intents d’aproximació... fins fa unes setmanes, quan vaig reobrir la seva antologia en català a cura de Xavier Farré, a qui només per la obra com a traductor li seria suficient per demostrar ser un dels poetes més sòlids de la seva (la meva) generació. Per què se m’havien resistit aquests poemes abans? Què hi ha de nou ara en mi per rebre ara alguns d’aquests poemes amb tanta  necessitat?

SOBRE LA PREGÀRIA

Com es pot resar a algú que no hi és, em preguntes.
Sé que la pregària basteix ponts de vellut
Per on passem en l’aire com en un trampolí
Per damunt de paisatges de color d’or madur
Que, deturant-se màgic, el sol ha transformat.
Aquest pont condueix a la riba del Canvi
On tot és del revés i la paraula “és”
Descobreix el sentit a penes entrevist.
Fixa-t’hi, dic: “nosaltres”. Tothom per separat
Es compadeix dels altres, embullats en el cos,
I sap que fins i tot no havent-hi cap més riba
Igualment passarien pel pont damunt la terra.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat, cridat a ser pel pa i la paraula. Un poema de Joan Duran i Ferrer

Hi ha poemes que un guarda a la memòria, com a diuen que es guarden algunes peces de roba, com a fons d'armari. És el que em passa amb aquest poema pertorbador d'en Joan Duran i Ferrer, que vaig llegir per primera vegada a la plaquette "Sóc a l'antiga llar de" de PdV, i que l'autor a inclòs a un recull, del que he tingut notícia avui.

I, per alguna raó que no conec, avui tinc aquest xiu-xiu al cap, i per alguna raó el vull compartir.


AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.

Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l'esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l'aire m'articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d'això, però, seria digne
d'un poema si no hagués llegit
d'uns versos de Pinkhas Sadé
que Déu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D'aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d'orina
i pols com la matèria d'un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s'hi enfilava l'insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, fent tenalla,
discriminava mort i carícia
d'entre dues formes de dir pressió.
 La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort, ens conclou.

Joan Duran i Ferrer
Natural delit
Edicions del Salobre
Port de Pollença.

i

Plaquette "Sóc a l'antiga llar de"
Núm vers, hivern 2009.
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2009.

Però a vegades emergim per un moment i...

Bé, si és clar, qualsevol poema en tant que manifestació de l’esperit és un poema espiritual, tot l’art és espiritual, però què fa que un poema aconsegueixi fer-nos ressonar en una nota més elevada? que ens faci emergir per un moment?

Perquè a vegades succeeix que emergim per un moment, i que per un moment perdura el dring d’una certesa. Succeeix que a vegades l'instant inicial prové de la lectura d'un poema com ara aquest:

PERDIDOS

Perdidos, perdidos en grises pasillos. Por la noche
las bombillas silban como los pitidos de barcas hundiéndose.
Leemos libros olvidados por sus autores.
No existe la verdad, repiten los sabios.
Las tardes de verano: un festival de vencejos,
en los suburbios estallan las peonías.
Parece que las calles se acortan
por el calor, por la facilidad de la visión.
Lentamente avanza el otoño sin hacer ruido.
Pero a veces emergemos por un momento
y sucede que brilla la puesta de sol
y aparece una seguridad pasajera,
casi una fe.

Adam Zagajevski
Mano invisible
Traducció de Xavier Farré
Acantilado, Barcelona, 2012.

No one laughs at God in a hospital. No one laughs at God in a war.

Veig els avions de combat arribant a casa. El diari titula "Missió complerta". M'estremeixo.  Weltschmerz.

Torno a tu Regina, i em poso aquesta cançó.

LAUGHING WITH


No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.
 
No one’s laughing at God
when they’re starving or freezing or so very poor

No one laughs at God
when the doctor calls after some routine tests
 
No one’s laughing at God
when it’s gotten real late
and their kid’s not back from the party yet

No one laughs at God
when their airplane start to uncontrollably shake.
 
No one’s laughing at God
when they see the one they love, hand in hand with someone else
and they hope that they’re mistaken.

No one laughs at God
when the cops knock on their door
and they say we got some bad news, sir.

No one’s laughing at God
when there’s a famine or fire or flood.

But God can be funny
At a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke
 
God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini,
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus,
God can be so hilarious,
Ha ha
Ha ha.

No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God
when they’ve lost all they’ve got
and they don’t know what for.

No one laughs at God on the day they realize
that the last sight they’ll ever see is a pair of hateful eyes.

No one’s laughing at God when they’re saying their goodbyes.

But God can be funny
at a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke.

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus
God can be so hilarious

No one laughs at God in a hospital
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God when they’re starving or freezing or so very poor

No one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
we’re all laughing with God.

Regina Spektor
Laughing with.
del disc "Far"
Sire Records (2009).

La terra calla

Estremits i de dol, retornem a les petites coses.

La recomanació és de la M.R.  que em diu en un correu que ja sembla llunyà que que va anar al "pati de l'aliança" a escoltar els poemes de l'Anise Koltz amb la veu de Montse Vellvehí i amb els comentaris de la seva traductora, la poeta Anna Montero.


No hi ha resposta la terra calla.
Déu ens va crear segons la seua imatge.
Nosaltres el vam crear segons la nostra.
Mútuament ens hem massacrat.

Anise Koltz
La terra calla 
(Traducció d'Anna Montero)
Jardins de Samarcanda,
Eumo Editorial/Cafè Central
Vic, 2005.

(Alguna cosa d'aquest poema em recorda als poemes del meu estimat Amikhai...)

Diu la ressenya de l’editorial que la poesia d’Anise Koltz  “denuncien la insensatesa de la mort, l’absència de Déu” (...), que “les paraules no valen contra la incertesa, contra la por”. No sé, no sé... vull creure que les paraules també aporten consol, que són també una dàrsena, potser la única que tenim per sentir-nos units.

Herbert - Spinoza

Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.


EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.


Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.

..."y algo menos de los escolares". Amichai novament.

El darrer poema de Màrius Sampere em remet al primer poema que vaig llegir-li a Yehuda Amichai, aquest cop en la traducció de Teresa Martínez.

Amichai novament, avui, colpit durament per la fotografia amb la que obria el diari. Perquè efectivament, s'apiada una mica menys dels escolars.



DIOS SE APIADA DE LOS NIÑOS PEQUEÑOS


Dios se apiada de los niños pequeños,
algo menos de los escolares.
y de los mayores, no se apiada ya,
los deja solos
y a veces tienen que ir gateando
por la arena ardiente,
para llegar a la estación de recogida
chorreando sangre.


Quizás de los amantes verdaderos
tenga misericordia y se apiade y les dé sombra
como un árbol a quien duerme en el banco
de la avenida pública.


Quizás también nosotros saquemos para ellos
las últimas monedas de amor
que nos dejó en herencia nuestra madre,
para que su felicidad nos defienda
ahora y otros días.

Yehuda Amijai a l’antologia
"Poesía hebrea contemporánea"
Traducció de Teresa Martínez
Hiperión, Madrid 2001.

El dolor no calia... un poema de Màrius Sampere

PARE, EL DOLOR

Pare, el dolor no calia,
ni les agulles punitives ni el xerric
de les dents en vida, ni la suor freda
ni el tumor, fosfòric, ni la nafra
que va estenent-se com en un llac nocturn.

El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots;
la teva casa llunya
l’hauríem trobada, també, només pujant.

La llum de la finestra eterna
rera la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè no ens desviéssim mai
i t’arribéssim al cercle magnànim del sopar
amb la puntualitat exacta de la mort. No, Pare,
el dolor no calia.


Màrius Sampere
"Oniris i el tret del caçador",
Columna, Barcelona 1987.

Reproduït també a
"Si no fos en secret"
Proa, Barcelona, 1999.

* * *

Els dies 31 d’octubre i 1 de novembre, gràcies al miracle de Papers de Versàlia, tindrem a Sabadell a Montserrat Abelló, Concha García, Chantal Maillard i Màrius Sampere: Poètiques de Tardor a Sabadell...

Revisant alguns dels textos que els autors ens llegiran i sobre els quals en parlarem em trobo aquesta joia de Màrius Sampere, que passa ja al meu catàleg portàtil de poemes espirituals contemporanis.  

L'àngel de la guarda de Charles Simic

Mi ángel de la guarda tiene miedo a la oscuridad. Finge que no, me hace ir delante, me dice que en un momento estará conmigo. Casi enseguida no puedo ver nada. “Éste debe ser el rincón más oscuro del cielo”, alguien me susurra a la espalda. Resulta que el ángel de la guarda de ella también ha fallado. “Es un atropello”, de digo a ella. Y por supuesto, por lo que sabemos, yo podría tener cien años, y ella ser sólo u na chiquilla con gafas que tiene sueño.


Poema en prosa de Charles Simic.

Traducció de Mario Lucarda.
“El mundo no se acaba y otros poemas”
DVD Ediciones,
Barcelona, 1999.


Em consta però, que el meu àngel de la guarda no té por de la foscor...

Constreny-los a perfer-se i que penetri la suprema dolçor

Una nova recomanació del poeta Josep Gerona. La rebo com qui reb una postal, no calen gaires explicacions: l'amic, en algun moment, ha pensat a compartir amb tu un punt lúcid, una revelació, una la bellesa que enlluerna.

En aquest cas un poema de Rilke, "Dia de tardor". Us l'enllaço des d'el Bloc de Josep Porcar, o des d'el canal de blocdelletres a VIMEO.

DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

R.M. Rilke.
(Versió de Joan Vinyoli)

«Herbsttag», de Rainer Maria Rilke from blocsdelletres on Vimeo.

On Quilo Martínez, Jacint Verdaguer i Roger Mas es troben

El poeta Josep Gerona, a qui he citat diverses vegades al blog, em passa una preciosa versió d’un poema de Jacint Verdaguer a càrrec de Roger Mas, que us insereixo més avall.

A mi m’agrada. I per alguna raó em recorda un poema de Quilo Martínez, que també magrada especialment. De fet, no puc escoltar un sense relacionar-lo amb l'altre.

Per això voldria ambdós poemes amb vosaltres. Comencem pel poema d'en Quilo.



ES DEMASIADO LARGO...

Es demasiado largo
este viaje que no acaba
y me mantiene atado
al tren de los recuerdos.

Nostálgico equipaje
de un tiempo ya pasado
en el anden aguarda.
Y en los cristales sucios de los viejos vagones,
se reflejan paisajes, ya no sé si inventados,
de añejas primaveras.

Ya no existe la estación
donde el tren recogió mis desamparos.
En su lugar hay otra parecida
o tal vez muy distinta
y las veces que he vuelto a visitarla
no me he sentido en casa.
(Ajeno visitante en su lugar de origen).

Ahora soy un habitante en tránsito.
Viajero con billete sin regreso
esperando el final de su trayecto.
Vagabundo en ruta o en estación de paso
viajero de tercera esperando transbordos
caminante cansado
con su equipaje a cuestas.

Es demasiado largo
este andar que no acaba
sin saber en qué estación dormiremos mañana
los viajeros con billete sin regreso.

Quilo Martínez
Tiempo Inestable
Papers de Versàlia
Sabadell 2007

I també a

“Aquella nostàlgia del país ignorat”
Plaquette núm junts
Papers de Versàlia.
Hivern 2005


I finalment, aquesta versió minimalista del poema de Jacint Verdaguer a Càrrec de Roger Mas.




Foto: Quilo Martínez
per Rodrígo Martínez.

Coral romput (III). Una reflexió i tres fragments

Un post llarg, contravenint les regles dels blogs. Disculpeu-me.

Dissabte passat vam poder gaudir de la teatralització de " Coral Romput (de Vicent Andrés Estellés) en la versió de Joan Ollé .



No paro de dir-me que si aquest fos un país normal (país aquí vol dir Catalunya, però també podria ser Espanya, si Espanya tingués a bé considerar com a seva la cultura en català) aquest poema monumental estaria reeditat i no pas a disposició dels lectors gràcies a la benemèrita disposició d'un internauta. El mateix dic del disc, els drets del qual pertànyen a Sony-BMG, i que es gestionen des d'Alemanya. Els drets d'uns paios que ni conèixen: Estellés, Ovidi Montllor, Toti Soler.

Ah, i quins actors! Tots eh, però quins magnífics actors són Joan Anguera, Eduard Farelo, i quina "bèstia" és Pere Arquillué... en fi... si això fos Broadway!

Bé, finalment, per acabar amb la sèrie de posts referits a Coral Romput, he decidit incloure tres fragments escruixidors, amb els que espero pugueu copsar la magnitud carnal i espiritual d'aquest poema fascinant.

-------------------------------------

FRAGMENTS DE LA TERCERA PART DE CORAL ROMPUT

Vicent Andrés Estellés


Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no m'en recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, ¿hauria fet més versos? (...)

(...)

Els pecats que he comés no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comés, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, cree que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,(...)


(...)


Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.

Els déus esperen per adelitar-se en tu. Bukowski

El poeta Josep Gerona, m’envia AQUEST preciós poema de Leopardi, i descobreixo que conviu al costat del poema de Charles Bukowski que enllaço i transcric. A primera vista no sembla un poema de Bukowski però només a primera vista, perquè sempre he vist en la poesia de Bukowski una humanitat, una tendresa... m’excediré si també ara parlo d’espiritualitat? Fins i tot d'un Bukowski "New age"? “your life is your life. know it while you have it. you are marvelous the gods wait to delight in you.”

Us deixo doncs el poema en compensació per l’anterior invectiva. La veu és de Tom Waits, com podreu reconèixer fàcilment.


Petons rodons... dolços somnis.

P.S. Més sobre Charles Bukowski fent CLICK AQUÍ. La fotografia de Bukowski és de Gottfried Helnwein (1991); 99 cm x 66 cm; Impressió en plata; San Francisco Museum of Modern Art

--------------

THE LAUGHING HEART

your life is your life
don’t let it be clubbed into dank submission.
be on the watch.
there are ways out.
there is a light somewhere.
it may not be much light but
it beats the darkness.
be on the watch.
the gods will offer you chances.
know them.
take them.
you can’t beat death but
you can beat death in life, sometimes. and the more often you learn to do it,
the more light there will be.
your life is your life.
know it while you have it.
you are marvelous
the gods wait to delight
in you.

Charles Bukowski


EL COR RIALLER. la teva vida és la teva vida/no deixis que s'enfonsi en una indolent submissió./Estigues a l'aguait/hi ha sortides/hi ha una llum en algun lloc./potser no és molta la llum però/colpeja la foscor/estigues a l'aguait./Els déus t'oferiran oportunitats./Coneix-les./Pren-les./No pots vèncer la mort però pots vèncer la mort en vida, de vegades/ i quan més a sovint aprenguis a fer-ho,/més llum n'hi haurà/ la teva vida és la teva vida/coneix-la mentre la tinguis./tu ets meravellós/els déus esperen per adelitar-se/en tu.





The Laughing Heart, Charles Bukowski from blocsdelletres on Vimeo.


AFEGIT 27 DE DESEMBRE DE 2008.

He trobat això a Youtube.

Coral romput (II)

Més fragments de "Coral romput" (vegeu l'enllaç del dia 10 de Juliol)

(...) Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll.
El genoll d'una xica com una primavera
com un genoll de noia. Possiblement pensava
aleshores en un genoll bastant concret.
Però el genoll que deia és el genoll que pense,
vagament insensat... ¿Per què haurè dit abans
sorgeix la primavera con un genoll de noia,
si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense,
si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia?
Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament:
potser escriu buscant les lletres una a una.
Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,
mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,
en un petit quadern. El meu anhel seria
estar tota la vida escrivint, amb la lletra
petita, un cant llarguíssim i penosament lent,
lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,
treballar en silenci complicats capitells
-ara en recorde uns: els vaig veure a León-,
dolces corbes d'amor, una callada ofrena
diària, una ofrena callada a qui més vull
i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.
Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria
domèstica de viure, el principi d'un ordre
que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.
Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em dixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, día a día, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.(...)

Vicent Andrés Estellés

Fragment de Coral Romput
La clau que obri tots els panys, 1971.





I encara (si voleu sentir l'Ovidi i el Toti, la primera part del fragment transcrit la podeu sentir al minut 6:50 aproximadament del següent vídeo):