Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arcaic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arcaic. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de febrer del 2021

El mode en que l’univers es celebra a si mateix

Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.

Subratllo i copio al meu quadern frases i passatges sencers del llibre d’Skolimowski, per exemple “El nous impregna el universo, al menos al que podemos conocer. Cualquier otro universo no es un universo para nosotros”, un pensament que sembla venir a nosaltres directament dels ancestres: dels pitagòrics, d’Anaxàgores.

Em commou aquesta intuïció ancestral de la naturalesa noètica (mental, psíquica) de l’univers,  que implica aquesta altra segons la qual tota evolució de la ment humana (o de la psique, o de la consciència, poseu aquí allò que us faci sentir còmodes) comporta una evolució de l’univers. No forma part de l’univers la nostra ment? no són els nostres pensaments, desitjos, fantasies... una part d’ell? No està el que imaginem al món? Recuperar aquesta intuïció no és altra cosa que una forma de restitució: reconèixer una forma de continuïtat entre el dins i el fora, una forma d’entendre el vincle entre nosaltres com a éssers que senten i pensen, i les coses i els altres éssers, que potser no són tant altres. Integrar aquesta intuïció en nosaltres, viure-la, ens faria estimar l’univers i cadascuna de les seves criatures o, com a mínim, atansar-nos-hi com si no ens fossin alienes: miraríem el món amb reverència i el món canviaria per nosaltres.

p. 367

“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”

 

H. Skolimowski


 p. 466

“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.


El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”

 

- o -


Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.

Atalanta, Vilaür,
2016.

 

dissabte, 23 de maig del 2020

El ser amagat, la font. Dels òrfics a María Zambrano

Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser. 
 

Lamineta de Tessàlia, s. IV AC.


Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.

Així, la presència de la font:

“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”

“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”
 
Hedwigquelle.jpg

Font: Wikipedia commons

 
Qui ets? on ets? on vas?

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.  


María Zambrano
El viatge a l’altre món és avui, també, el viatge interior i sota   aquesta llum em ve al cap, i se m’obre, un text de María Zambrano  sobre el que aquest estiu, que sembla tant llunyà com una altra vida, meditava a l’ombra d’un immens plataner mentre la filla es banyava: “El ser escondido– la fuente” dins de seu “Claros del bosque”. Així aquest ser amagat:
 
 
“(…) irá a su oscuro lugar donde brota tímida, la fuente, la fuente por escaso que sea su caudal, de la vida. Y ya no se quedará sin sustento. Y el ser escondido alentará de nuevo en una vida recóndita, junto a la fuente de la que no siempre, ni en toda ocasión necesaria, podrá beber. Sufrirá de sed y de oscuridad, sin duda. Mas el vivir humanamente parece ser que sea eso, que consista en eso, en un anhelar y apetecer apaciguados por instantes de plenitud e el olvido de sí mismo (…) ”

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

- o -


C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.







María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.

diumenge, 26 d’abril del 2020

Com el vent caien sobre les alzines. Tres fragments de Safo.

Actualització: maig de 2022.

Certament, el temps ha estat devastador amb els poemes de Safo, però a vegades penso que potser també ha estat un aliat que ens ha deixat una poesia subtilíssima i mínima de la qual podem gaudir si eduquem la mirada en la delicadesa. El temps ens ha deixat l’el·lipsi i ha confiat en nosaltres, en el nostre pòsit i la nostra experiència, pel gaudi d’aquests versos intemporals.

Safo. Buidat d’una escultura de la
Vil·la dels Papirs, de la R.A. de
Bellas Artes de San Fernando.

De la meva llibreria de capçalera, que resisteix a Sabadell en aquests dies de confinament, m’he fet portar la reedició ampliada dels “Poemas y testimonios” a càrrec d’Aurora Luque (Acantilado), qui afirma que el segle XXI està sent generós amb la poesia de Safo, oferint-nos diversos fragments i dos poemes desconeguts fins ara. El temps i la poesia de Safo, que no s’esgota.

Portava dies comparant les versions d’una traducció del 1973 de Manuel Balasch (la meva versió és una reedició d’Edicions 62 del 1980, que vaig comprar amb divuit anys) i una publicada pel La Magrana el 2006 a càrrec de Maria Rosa Llabrés. Un volum que vaig comprar una mica per inèrcia després d’una lectura a la llibreria “La impossible” (gràcies, per cert, per donar veu a la poesia). Nits serenes de lectura.

Les versions de Balasch tenen un aire “més literari” a vegades poden sonar una mica antiquades, però són, en definitiva, precioses. Les versions de Llabrés són una mica més eixutes i efectives, però són una meravella. Llabrés afirma que ha “tractat de fer una traducció al més literal possible dins d’un cert sentit estètic, ja que considero que el text de Safo és prou expressiu perquè tractem de «millorar-lo» fent de poetes a costa seva”. El treball de Luque, amb el que m’hauré d'anar familiaritzant, és també esplèndid, no cal dir-ho.

No necessito escollir entre cap d’aquestes versions, no em cal, puc gaudir de les tres i en gaudeixo.

Afegeixo que l’estudi de Llabrés (que no vaig llegir al seu moment) m’ha obert els ulls i m’ha permès copsar un munt de detalls que se m’havien escapat al llarg dels anys. Acostar-se al món arcaic és com visitar un altre planeta.

És molt interessant, també, veure com sobre aquests poemes i sobre l’autora, els diferents biògrafs i autors han anat projectant les seves visions del món i de les relacions amoroses. Com sempre, convindria acostar-se als versos i a l’autora amb una mirada despullada i tant net de prejudicis com un pugui.

La nit avança, l’hora és alta “el estels vora la formosa lluna” resplendeixen sobre una terra “argentada”. M’he sentit a gust amb aquest ofici inútil que és llegir versos. M’he sentit amb mi i en mi. Vull compartir, doncs, tres fragments que trobo preciosos, en les veus de Balasch, Llabrés i Luque. Gaudiu-los.

Afegeixo (maig de 2022), els fragments en la versió d'Eloi Creus, que m’ha regalat, Maria Rosa Aragay.

[47]

Ἔρος δ' ἐτίναξέ μοι
φρένας, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων.

Escriu Balasch:

...mes l’amor les entranyes
m’han sacsejat com vent que en un munt bat els roures.

Escriu Llabrés:

Eros m’agità els sentits
Com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.
 
Escriu Creus:

Eros magita el cor
com el vent que envesteix les alzines dalt de les muntanyes.



Escriu Luque:

Eros ha sacudido mis entrañas
Como un viento abatiéndose en el monte
Sobre las encinas.
 


- o -

O aquest fragment, conegudíssim:

[52]

ψαύην δ' οὐ δοκίμωμ' ὀράνω †δυσπαχέα†

(el símbol † indica un passatge corrupte insoluble)


Balasch:

Que puc atènyer el cel no em semblaria.


Llabrés:

No pretenc tocar el cel amb les mans.
 
Creus:

Que no em sembla que pugui arribar a tocar mai el cel.

Luque:

Mas de tocar el cielo inabarcable no me creo capaz.




- o -

O el poema líric més bonic que conec:

[Voight 168B]

Δέδυκε μὲν ἀ σελάννα
καὶ Πληίαδες· μέσαι δὲ
νύκτες, παρὰ δ’ ἔρχετ’ ὤρα,
ἔγω δὲ μόνα κατεύδω

Balasch:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

Llabrés:

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.
 
Creus:

Ha anat a colgar-se la lluna
i també les Plèiades. Mitja
nit és passada, fuig el temps
i jo soc al llit tota sola.



Luque:

Se han ocultado ya
Las Pléyades, la luna: mediada està la noche,
La hora propicia escapa,
Yo duermo sola.


- o -


Safo.
Obra completa
Edició bilingüe.
Traducció de Manuel Balasch.
Edicions 62, Barcelona 1980.



Safo.
Cants.
Introducció i Traducció de Maria Rosa Llabrés.
RBA-La Magrana,
Barcelona 2006.







Safo.
Poemas y testimonios.
Edició i traducció d’Aurora Luque.
Acantilado, Barcelona 2020






 
 
Safo de Lesbos
I desitjo i cremo.
Poesies incompletes.
Edició i traducció d’Eloi Creus.
Proa, Barcelona, 2022.
 
 
 
 
 
 
 
 
Les versions en grec les he extret d’aquesta pàgina a càrrec de Sean B. Palmer:

http://inamidst.com/stuff/sappho/



dissabte, 22 de juliol del 2017

l'indicible fulgor que ens habita


Prop del mar dels foceus, prop del temple d’Asclepi, li llegeix aquest poema de Sophia de Mello, que reverbera ens colors purs de la tarda i en les lectures de Jung i d'Elíade, acumulades al llarg d’aquests anys de descoberta:

OS GREGOS

Aos deuses supúnhamos uma existência cintilante
Consubstancial ao mar à nuvem ao arvoredo à luz
Neles o longo friso branco das espumas o tremular da vaga
A verdura sussurrada e secreta do bosque o oiro erecto do trigo
O meandro do rio o fogo solene da montanha
E a grande abóbada do ar sonoro e leve e livre
Emergiam em consciência que se vê
Sem que se perdesse o um-boda-e-festa do primeiro dia –
Esta existência desejávamos para nós próprios homens
Por isso repetíamos os gestos rituais que restabelecem
O estar-ser-inteiro inicial das coisas –
Isto nos tornou atentos a todas as formas que a luz do sol conhece
E também à treva interior por que somos habitados
E dentro da qual navega indicível o brilho.



Sophia de Mello Breyner Andresen.


- o -

Assaja una traducció aproximada...

ELS GRECS

Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol  a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens tornà atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també la tenebra interior per la que som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.


Sophia de Mello Breyner Andresen.

Fa poc que ha rellegit, novament  també, “En los oscuros lugares del saber”, aquesta vindicació d’una saviesa arcaica, escrita en un llenguatge vigorós, a vegades irat. I es retroba  en les figures de Parmènides, el pitagorisme i el xamanisme grec: la tenebra interior en la que navega indicible el fulgor.

Pensa ara en ell mateix, tants anys enrere. Parmènides, però aleshores era Heràclit a qui buscava aquell noi enlluernat que a finals dels vuitanta es va fer amb una edició barata de “Fragments presocràtics” -la d’Alberto Bernabé en la col·lecció de llibres de butxaca d’Alianza-.  Aquell xicot que escrivia versos retallats com els fragments extemporanis que llegia.

Es diu que voldria escriure i llegir com escrivia i llegia aquell nano i en la creença que els pensaments remuntaran el temps com estol de salmons daurats, se li adreça amb tendresa i amor: “gaudeix més, no t'ho prenguis tant seriosament, deixa’t anar en la vida,  busca la companyia dels altres, persegueix la meravella”. 

És encara el mateix que fa un any es va regalar una edició en català  amb una traducció literal i eixuta que el deixa amb una impressió d’estranyesa que segurament respon més adequadament al que devien ser aquests fragments: el testimoni d’una altra humanitat.  Què potser ara mateix en un futur llunyà un altre ell es girarà cap a ell amb paraules plenes d’amor i de tendresa?

Fremeix en ells, en tots ells al llarg del temps, la tenebra que els habita, i és un indicible fulgor.


- o -


Sophia de Mello Breyner Andresen
En la desnudez de la luz
Traducció i edició de Jacobo Sanz Hermida.
Ediciones Universidad de Salamanca,
Salamanca 2003.






Fragmentos Presocráticos
Traducció i edició d'Alberto Bernabé.
Alianza Editorial,
Madrid 2016.









De Tales a Demòcrit.
El pensament presocràtic

Traducció i edició de Joan Ferrer Gràcia
Edicions de la ela geminada,
Girona 2011







P. Kingsley
En los oscuros lugares del saber
Atalanta,
Vilaür 2014.







Diversos Autors.
Sophia de Mello Breyner Andresen
Quaderns de Versàlia, VII.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2017.