“I wish I could show you how much you’ve grown”. Però només teniu disset anys.

Havia escoltat en diverses ocasions a Sharon van Etten al mentre conduïa, al programa matinal, fugint de la intempèrie de les notícies, però mai no m’havia parat a escoltar-la amb deteniment. Potser perquè avui ha aparegut el seu nom al quadernet de la guantera on apunto, amb la lletra que el temps del semàfor em permet, les cançons o els grups que he de buscar quan tingui respir, o potser perquè en fons la qüestió de retrobar-se amb el jo que hem sigut (i el que serem), una idea bellíssima i reparadora, plana per casa –apareix a un brevíssim curt del fill i també a alguns poemes–, he trobat commovedor aquest vídeo i també la cançó. M’agraden aquests arranjaments saturadíssims, i fins i tot els aires del vuitanta d’alguns teclats.  

Et veig tan incòmodament sola... m’agradaria poder mostrar-te quant has crescut (...) Et veig tant despreocupada,  però només tens disset anys... 

...només teniu disset anys.

SEVENTEEN
Kate Davis / Sharon Van Etten

I know what you wanna say
I think that you’re all the same
Constantly being led astray
You think you know something you don’t

Downtown hotspot halfway up the street
I used to be free, I used to be seventeen
Follow my shadow around your corner
I used to be seventeen, now you’re just like me

Down beneath the ashes and the stone
Sure of what I've lived and have known
I see you so uncomfortably alone
I wish I could show you how much you’ve grown

Downtown hotspot used to be on this street
I used to be seventeen, I used to be seventeen
Now you’re a hotshot hanging on my block
Sun coming up, who’s my shadow?

I know what you’re gonna be
I know that you’re gonna be
You'll crumble it up just to see
Afraid that you'll be just like me

Downtown hotspot halfway through this life
I used to feel free, or was it just a dream?
Now you’re a hotshot, think you're so carefree
But you’re just seventeen, so much like me
You’re just seventeen, you're just seventeen
Seventeen.

- o -

Sharon van Etten
“Remind me tomorrow”
Jagjaguwar, 2019.

On ressonen Alice Munro i Bon Iver

Recordo haver llegit Levitán de Paul Auster amb la versió de Tori Amos de New Age de la Velvet Underground sonant al meu cap. Tornar de les classes de la tarda amb l’alegria del jove professor que madura, surfejant sobre el crescendo de la cançó, i recordo retenir-la mentre llegia per primera vegada aquesta novel·la rodona, esplèndida. 

Una cosa així em passa aquests dies en què, embafat potser d’altres densitats, m’he decidit  a ser acollit per aquest territori estrany i autèntic d’Alice Munro, a través de les narracions d’Estimada Vida. Un llibre que tenia pendent des que vaig llegir aquesta columna d’Antonio Muñoz Molina (doneu-nos tots els dissabtes), allà hi és tot. 

L'Estimada vida, doncs, es desenreda ara mentre al cap, als altaveus i auriculars sona de la música de Bon Iver: Calgary, Holocene, Creature fear,  Flume:

o Skinny love:



Com és que coses tant diverses convergeixen i ressonen en un temps? Som un espai en blanc que no acabarem de conèixer.

Bona nit.

Estimada vida
Alice Munro
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, Barcelona

"Canciones!"

Seguramente había sido la oportunidad de su vida. Conducir la segunda hora del magazine de mañana en La Emisora madre durante el mes de agosto. Hizo circular ante los micrófonos a músicos, actrices, directoras de teatro, responsables de festivales… y hasta, con ayuda de los colaboradores del programa habitual en la filial musical de La Emisora, emitieron un concurso irreverente que generó alguna que otra protesta en la parte más convencional de la audiencia para regocijo del equipo. La oportunidad de su vida? Septiembre lo acogió de regreso a su programa, en aquella hora infecta, con un post-it amarillo que le pareció un bálsamo:

“Canciones!”

- o -

Regresaba al exilio diario en aquella hora infecta huyendo de las noticias. El coche se adentraba en la autopista dejando una estela sónica. Recordó que una vez le afearon la costumbre de escuchar pop en inglés: “sois hijos del imperio”. Se dijo que si, que si. Que aunque más tarde vendrían otras voces, otras lenguas, otras músicas, ellos eran hijos de obreros y sólo tenían los cassettes y las radiofórmulas con las que rellenaban las cintas (no tan) vírgenes. Y también tenían a sus primos. Sólo había algo mejor que escuchar sus cintas, hablar de música con ellos en sus coches. Aquel pop en inglés quizás les hiciera hijos del imperio, pero también era lo que alentaba la evocación, esa forma incipiente de las alas. Y si, desde luego estaba ése párrafo memorable con el que empieza su novela Nick Hornby:  

¿Qué fue primero: la música o la tristeza? ¿Me dio por escuchar música porque estaba triste? ¿O es que estaba triste porque escuchaba música? ¿No te convierten todos esos discos en una persona de tendencia melancólica?  Hay quien se preocupa, y mucho, de que los niños pequeños jueguen con armas de fuego, de que los adolescentes vean vídeos en los que la violencia es moneda corriente; nos da miedo que esa especie de cultura de la violencia termine por tragárselos como si tal cosa. A nadie le preocupa en cambio que los niños escuchen miles, literalmente miles de canciones que tratan siempre de corazones destrozados, de rechazos y abandonos, de dolor, tristeza y pérdida (*).

Qué había escuchado ese verano? No, no lo excelso, las canciones. Qué había escuchado ese verano? A José González (con y sin Junip), a León Benavente, a Bon Iver, a Low, a Yo la Tengo, a Daughter, a Sigur Ros… Y claro lo que ponen los chavales portentosos que toleran su presencia en el rocódromo. 

Era una hora infecta, las otras emisoras aullaban el fin del mundo. Sólo estaba empezando el día pero se sentía exhausto, buscó la emisora que un día escucho en el coche de un primo y un tierno caparazón de ruido envolvió el suyo:  Canciones.

- o -

(*) La cita es de 

Nick Hornby

Alta Fidelidad.
Traducción de Miguel Martínez-Lage.
Anagrama, Barcelona 2007.

See how the resemble one another... al meu cap.

Miràvem si els colors coincidien amb els noms de les etiquetes,  i tu vas dir, mira sembla que aquesta és la teva!, apilada sobre la dels teus companys. Mira com s'assemblen les unes a les altres, fins i tot dins de les fundes de plàstic.

BLOOD BANK

Well, I met you at the blood bank
We were looking at the bags
Wondering if any of the colors
Matched any of the names we knew on the tags

You said, see look that's yours
Stacked on top with your brother's
See how the resemble one another
Even in their plastic little covers

And I said I know it well
That secret that you knew but don't know how to tell
It fucks with your honor and it teases your head
But you know that it's good girl
'Cause its running you with red

Then the snow started falling
We were stuck out in your car
You were rubbing both of my hands
Chewing on a candy bar

You said, ain't this just like the present
To be showing up like this?
As a moon waned to crescent
We started to kiss

And I said I know it well
That secret that we know that we don't know how to tell
I'm in love with your honor, I'm in love with your cheeks
What's that noise up the stairs, babe?
Is that Christmas morning creaks?

And I know it well, I know it well
And I know it well, I know it
And I know it, I know it
And I know it, I know it

Bon Iver
Blood bank (EP)
Jagjaguwar, 2009

Em/D/C/Em/D/C // G/D/Em/C // C/Em/D // G/D/G/D/Em/C

Vaig descobrir Daniel Johnston no fa gaires anys, quan vaig veure un documental escruixidor al canal 33 sobre la seva vida, "The devil and Daniel Johnston".

Johnston no va arribar a ser mai un cantant de pop famós, entre d' altres coses perquè va tenir un transtorn mental sever.  El documental es deia the

Amb poquíssims mitjans les seves cançons en unes cintes de cassete que tenien unes portades precioses, vegeu la caràtula de "Hi, how are you (1983)".

I si, certament, els enregistraments de Jonhston són el "Low fidelity" més autènic i per definició: No hi ha a penes producció o ni n'hi ha en absolut,  Johnston no canta bé, els instruments poden estar desafinada i si, les lletres són naïf... però a mi m'agraden.

Deixo aquí dues cançonetes de Johnston enllaçades: True love

True love will find you in the end,
you'll find out just who was your friend.
So don't be sad, I know you will,
but don't give up until
true love finds you in the end

This is a promise with a catch,

only if you're looking will it find you.
'Cause true love is searching too,
but how can it recognize you
unless you step out into the light?

But don't give up until
True love finds you in the end

... i Life in vain (en versió original)  i en una actuació recent.

Don't want to be free of hope,
and I'm at the end of my rope,
it's so tough just to be alive,
when i feel like the living dead.
 
I'm giving it up so plain,
I'm living my life in vain
and where am i going to?
I got to really try,
try so hard to get by,
and where am i going to?
 
I don't know where is up or down,
and there ain't any love left around,
everybody wearin' a frown
waiting for santa to come to town.

You're giving it up so plain,
you're living your lives in vain
and where are you going to?
You've got to really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

Flip on your TV
and try to make sense of that,
if we were all in the movies
maybe we wouldn't be so bored.

We're giving it up so plain,
we're living our lives in vain
and where are we going to?
You gotta really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

goodbye, goodbye...


Estimo allò que que és petit, i el que ens crèixer.

Dolços somnis, bona nit.

Presagis de la fi.

Llegeixo amb una sorpresa només relativa que el govern del EUA ha desmentit els rumors sobre el final del món el proper dia 21. Dies abans havia llegit que la NASA també havia fet el mateix, desbordada per l’allau de preguntes rebudes. Comento això a la sobretaula i aleshores algú diu “X m’ha trucat per preguntar-me que en pensava jo de tot plegat”, i em quedo perplex. Seria massa fàcil parlar de la paradoxal falta de cultura científica de la nostra societat tecnològica, però que llenci la primera pedra un altre amb més mèrits que no pas jo.

Fa uns anys, en ple furor milenarista previ al 2000, Harold Bloom va escriue un llibret preciós, Omens of Millenium. Un text esperonat pel creixement de les creences milenaristes als Estats Units que acaba sent, però, una breu itroducció als diversos corrents gnòstic de les religions del llibre: la cábala, el sufisme, i els corrents gnòstics cristians. Recordo amb tremolor com vaig fruir de la seva lectura aquell estiu del 2000. Recordo també el sermó gnòstic amb el que Bloom acabava el llibre i que jo voldria ser capaç de subscriure.

També recordo vivament com vaig haver de contenir-me per no robar una altra joia, Cosmos, Chaos and the World to Come  de Norman Cohn (*), quan vaig tenir l’oportunitat. Però ja sabem que qui roba el coneixement potser no el mereix, i que el coneixement que no es mereix tampoc no es poseeix. 

Cohn va trigar vint anys de la seva vida a escriure el llibret, un exemple que els nostres gestors de la política acadèmica, només interessats a quantificar la producció, haurien de tenir en compte. “Este libro investiga las raíces más profundas y el nacimiento de una esperanza que sigue viva en la actualidad y, según la cual, en breve se producirá una consumación maravillosa, llegará un tiempo en el que el bien triunfará por fin sobre el mal y lo reducirá a cenizas para siempre jamás. (...) dicha expectativa cuenta con una larga fascinación a lo largo de los siglos y sigue ejerciéndola; y asimismo ha podido reconocerse envuelta en un manto secularizado en ciertas ideologías político-sociales. No obstante, han existido grandes civilizaciones, algunas de las cuales han pervivido varios milenios, que nada sabían de esa esperanza”.

I és que potser la recurrent presencia de la fi del món en el nostre imaginari, no sigui altra cosa que una manera més de manifestar el desig de posar fi a aquesta forma de vida tant inhumana. Ho sé, conec gent que viuria amb alleugeriment la notícia certera de la fi del món.

I a tot això, certament hi haurà un darrer dia per tots i cadascun de nosaltres, per tots els éssers vius de fet, i també pel nostres estimats planeta i estrella. Si tornem a la infantesa, quan només hi havia dues cadenes de televisió y una mica menys de soroll, recordarem amb nitidesa que també les estrelles tenen una vida:

"Dentro de varios miles de millones de años, habrá un último día perfecto. Luego, durante un período de millones de años, el Sol se hinchará, la Tierra se calentará, muchas formas vivas se extinguirán y el borde del mar retrocederá. Los océanos se evaporarán y la atmósfera escapará al espacio. A medida que el Sol evolucione para convertirse en una gigante roja, la Tierra se convertirá en un lugar seco, estéril y sin vida. Al final casi llenará el cielo y quizás se trague la Tierra".

Carl Sagan. Cosmos, Capítol 9: Las vidas de las Estrellas

Però al cap i a la fi, quan tot això passi nosaltres ja farà molt temps que nosaltres només serem un eco, bellíssim i alhora terrible: vindrà la fi, però aleshores nosaltres ja no hi serem.

Harold Bloom.
Presagios del milenio.
Anagrama, Barcelona, 1996.

Norman Cohn.
El cosmos el caos y el mundo venidero.
Crítica, Barcelona 1995.

Podrien les editorials alliberar els PDF d’aquests llibres, reeditar-los... o trobar la manera de fer-los accessibles de nou?

R.E.M.
It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine)
Document,
I.R.S. Records, 1987.

 - o -

(*) De qui recomano vivament "El mito de la conspiracion judía mundial", un llibre escrit a partir del que Cohn va veure a Europa després del seu desembarcament amb el cos expedicionari de l'exercit dels EUA a la IIa Guerra Mundial, i el qual veig que ha estat recentment reeditat per Alianza.

Sense alè: Song of distance Maika Makovski

Una bellesa sobtada i completament desproveïda, per anar a dormir.

"...forgive me, I would say
if I wasn't so confused.
Take me back I said,
but you might, as well, refuse." 

Maika Makovski: 'Song of distance'.

Coma unha luz brillando nos veráns, iluminando lonxe no tempo

Escoiteina onte na radio ... vinte e seis anos e aínda plenamente vixente, na súa denuncia surrealista. Aínda  Etiopía sigue tendo fame, e nin que doemos os nosos riles (un á merenda outro á cea)... eso si, o noso parado xa non parece tan altivo.

Hoxe non paraba de cantala pola rúa i A. non paraba de preguntar si es que había tido novas de ti: “que non...”.   Así que xa sabes, cada vez que eu canto Galicia Caníbal, A. pensa en ti.

- o -

STRAWBERRY FIELDS

Escoitando Os Resentidos
no Bar Montecarlo,
rompendo a noite no Renault 4L.
    Strawberry fields,
montes ardendo no verán.

Aínda hoxe,
cando lembro
o enterro do teu pai,
vexo a figueira que había na túa casa,
e as gafas escuras
daquel outro home
que rezaba por diñeiro.

Xa non sei, se eras ti quen xogaba ao billar
no Montecarlo,
pero recordo o Renault, o olor da herba,
Strawberry fields no cassette,
o brillo estraño dos montes ardendo.

Aínda hoxe,
gastado (gastados)
lémbrote coma un faro,
coma unha luz brillando nos veráns
iluminando lonxe no tempo
alimentado noites.

Tropismo, poderíamos dicir.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

Protected only by the kindness of your nature

a l'Anna

Casual retrobament amb aquesta cançó que m'estremeix i que aquests dies sona al meu cap. Aquesta cançó que sempre em fa pensar en tu, Anna. Gràcies, i un petó.



YOU ARE MY SISTER

You are my sister, we were born
so innocent, so full of need.
There were times we were friends but times I was so cruel,
each night I'd ask for you to watch me as I sleep.

I was so afraid of the night,
you seemed to move through the places that I feared,
you lived inside my world so softly
protected only by the kindness of your nature.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true.
 
We felt so differently then, so similar over the years:
the way we laugh the way we experience pain,
so many memories, but theres nothing left to gain from remembering
faces and worlds that no one else will ever know.

You are my sister
and I love you,
may all of your dreams come true:
I want this for you.
They're gonna come true (gonna come true)


You are my sister
Antony and the Johnsons
I am a bird now.
Secretly Canadian, 2005.

Efêmera Tulipa

Hi ha a dies que val la pena haver viscut, només per haver descobert una cançó d'una bellesa tal com aquesta:



DO AMOR

O meu amor sai de trem por aí
e vai vagando degavar para ver quem chegou
O meu amor corre devagar, anda no seu tempo
que passa de vez em vento
Como uma história que inventa o seu fim
quero inventar um você para mim
Vai ser melhor quando te conhecer

Olho no olho
e flor no jardim
Flor, amor
Vento devagar

Tulipa Ruiz
Efêmera
YB Music, 2010.

Wish you were here i una furgoneta

Quatre homes que a penes es coneixen viatgen en una furgoneta. De fons sona “Wish you were here” de Pink Floyd i, és clar, és passen el trajecte parlant de música. Com als divuit, només que ara tots han sentit el gust metal·lic del llavi obert quan ella colpeja.

Wish you were here, doncs, i és clar, és passen passen el trajecte parlant de música. Una vegada li vaig sentir dir a Nick Hornby que només hi ha una cosa més divertida que escoltar música, que és parlar de música. Amén!

Avui he trobat aquesta bellíssima versió de la cançó feta per Sparklehorse (No Radiohead com diu el vídeo). Sembla que en principi l’havia de cantar Thom Yorke, el compositor i cantant de Radiohead, per telèfon des d’una habitació d’ hotel, però crec que la veu de Yorke només surt al final en forma d’interferències.

I ara, els deixem surant en la melancolia de la cançó: quatre veterans que encara hauran de donar el millor de si mateixos.



*Misteriosament, aquest post ha desaparegut de Facebook i per tant el re-edito aquí

Tot d'una, una altra cosa: Maria Coma

Tot d'una s'esdevé la sincronía. L'amiga et recomana que posis al buscador "Maria Coma" i dos dies després la trobes a la portada de l'Enderrock.  

Ara escoltes el disc a Bandcamp i penses que necessites una mica per acabar d'estimar-lo del tot. I això és bo, et dius,  i saps que acabaràs estimant-lo, que no cal fer-se tant el ronso.

Escoltant el disc, no pots evitar de recordar-te de la teva estimada Tori Amos, pero tampoc no fas de bé d'anar posant etiquetes tant de pressa tio, escolta i calla, doncs.


Aquesta nit, us deixo doncs que investigueu amb la Maria.





 I del seu primer disc, Linòleum, un cel salat...
 

Els mobles que mouen els veïns a la tarda i als matins no van enlloc

Sense pretendre abusar, diré que també sona al meu cap aquesta meravella:


"Els mobles que mouen els veïns
a la tarda i als matins
no van enlloc"...




Bon dia, nens i nenes.

De les noies al Tibet a Fer dissabte amb Nando Caballero.

Trenta-dosena relectura nocturna de “Tintín al Tibet”.  

No hi surten noies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha, vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta és Esperanza Spalding... 

És així com arribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero, que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça la seva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario. 

Més tard, doncs, escolto algun del temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps” (disponibles a bandcamp). 

M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home. 


Us proposo aquesta preciosa cançó:

I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més. 

Bona nit, petons rodons.

De Marc Aureli a jugar sobre la catifa...

Defuges els vells rituals. Defuges l'opinió i l'apocalipsi mentre condueixes cap a la feina. Recordes haver obert el llibre a l'atzar i haver llegit

"Tot és opinió. I aquesta depèn de tu. Així, doncs, quan vulguis suprimeix l'opinió. I de la mateixa manera que superes el promontori i la mar és calmada, així mateix tot està tranquil i és una cala a recer de les onades quan suprimeixes l'opinió". 

Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.


Aquesta setmana escoltes al filòsof Gregorio Luri parlar de la sobrevaloració de l'opinió a l'ensenyament. Venia a dir una cosa així com: quin valor té la opinió? d'opinió en té tothom, sobre qualsevol cosa. La qüestió és tenir arguments. Jo afegiria, com a pas previ, tenir coneixement.


Així doncs defuges notícies i tertúlies, i el dial recala a Ràdio 3.  El que sona t'evoca uns Pixies amb efluvis  del Tàmesis: Eye through an ashtray and you my darling/ But this moonlight is not moonlight/It’s electric, electric light...

Oh well you look so reckless
Cool but your tone is careless
Shapes that the moonlight’s making
Who’s got your hands shaking?
Eye through an ashtray and you my darling 
But this moonlight is not moonlight
It’s electric, electric light
It lands so soft in my bedroom
On the carpet, and when you lie down talking
I’m not listening
I just think it’s funny how we are
United, united, united on the carpet
United, united, united once again oh
These houses along my street
They’re so ugly staring down at me
They hold meetings in the night time, they speak quietly
They try to make me leave
They’re laughing, I’m not listening
I’m just thinking how good it will be when we are
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car
When I fall asleep
I often hope that it’s for good but God I…
Don’t want to die
I just want some sunshine
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car as well

United (13/05/2011) by PETE AND THE PIRATES
One Thousand Pictures (20/05/2011)
Reading, England, UK

No one laughs at God in a hospital. No one laughs at God in a war.

Veig els avions de combat arribant a casa. El diari titula "Missió complerta". M'estremeixo.  Weltschmerz.

Torno a tu Regina, i em poso aquesta cançó.

LAUGHING WITH


No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.
 
No one’s laughing at God
when they’re starving or freezing or so very poor

No one laughs at God
when the doctor calls after some routine tests
 
No one’s laughing at God
when it’s gotten real late
and their kid’s not back from the party yet

No one laughs at God
when their airplane start to uncontrollably shake.
 
No one’s laughing at God
when they see the one they love, hand in hand with someone else
and they hope that they’re mistaken.

No one laughs at God
when the cops knock on their door
and they say we got some bad news, sir.

No one’s laughing at God
when there’s a famine or fire or flood.

But God can be funny
At a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke
 
God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini,
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus,
God can be so hilarious,
Ha ha
Ha ha.

No one laughs at God in a hospital,
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God
when they’ve lost all they’ve got
and they don’t know what for.

No one laughs at God on the day they realize
that the last sight they’ll ever see is a pair of hateful eyes.

No one’s laughing at God when they’re saying their goodbyes.

But God can be funny
at a cocktail party when listening to a good God-themed joke, or
when the crazies say He hates us
and they get so red in the head you think they’re ‘bout to choke.

God can be funny,
when told he’ll give you money if you just pray the right way
and when presented like a genie who does magic like Houdini
or grants wishes like Jiminy Cricket and Santa Claus
God can be so hilarious

No one laughs at God in a hospital
no one laughs at God in a war.

No one’s laughing at God when they’re starving or freezing or so very poor

No one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
no one’s laughing at God,
we’re all laughing with God.

Regina Spektor
Laughing with.
del disc "Far"
Sire Records (2009).

Lay your head down.

Sona al meu cap aquesta cançó de Keren Ann.


Versió del disc Keren Ann (EMI/2007)

I encara una versió acústica AQUÍ.

Tear drop al meu cap.

Versió de José González d'aquesta cançó de Massive Attack.

Buscar más artistas como Jose Gonzalez en Myspace Music

Your pale blue eyes al meu cap.

Si, devíem ser uns nens rarets. 

A l’amplíssim menjador de casa d’en J. sonaven els discos de Tom Waits, de Lou Reed  i de la Velvet Underground.  

D'entre les cançons de la Velvet, ressona ara una d’hipnòtica, amb una frase torbadora (“the fact that you are married only prove you’re my best friend”),  anticipant-nos que més endavant hauríem de comprendre que la vida va de veres (Gil de Biedma), i que ja aleshores hi anava.

Desenfundo la Julia, tant maca ella i ja tant castigada.  Les mans, elles soles, han anat a buscar els acords, arpegiats d'aquesta manera, i també  han anat a buscar, elles soles, aquesta lenta, bellíssima pentatònica. 

Casi sense saber-ho m’he trobat cantussejant aquesta cançó que em retorna de dies antics i despreocupats... i que ara m'inunda.

PALE BLUE EYES

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad.
Sometimes I feel so happy,
But mostly you just make me mad.
Baby, you just make me mad.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Thought of you as my mountain top,
Thought of you as my peak.
Thought of you as everything,
I've had but couldn't keep.
I've had but couldn't keep.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

If I could make the world as pure and strange as what I see,
I'd put you in the mirror,
I put in front of me.
I put in front of me.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Skip a life completely.
Stuff it in a cup.
She said, Money is like us in time,
It lies, but can't stand up.
Down for you is up."
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

It was good what we did yesterday.
And I'd do it once again.
The fact that you are married,
Only proves, you're my best friend.
But it's truly, truly a sin.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Pale Blue Eyes.
(Lou Reed).

The Velvet Underground
MGM, 1968.

Saliva d'amant

No, no és la primera vegada que em refereixo a la cançó, però és que em té subjugat, i sona al meu cap aquests dies amb insistència. Així doncs he pensat que era una bona manera de començar l'any al bloc, que no és altra cosa que un registre de desficis i obsessions. Em refereixo a una cançó de Broken Social Scene: “Lover’s Spit”, en aquest cas en la versió de Feist, que tot i ser un pèl llarga, jo hagués aplicat la tisora, no deixa de ser una cançó preciosa.





“Lover’s Spit”
(Broken Social Scene)

All these people drinking lover's spit.
They sit around and clean their face with it.
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.


You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.



All these people drinking lover's spit.
Swallowing words while giving head .
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.


You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

Aquí hi ha la versió original de Broken Social Scene.



Dolços somnis

Bona nit.