El batec invisible a Psychological Perspectives

Aviat farà dos anys que vaig acabar d'acabar d'escriure unes notes sobre la bellesa matemàtica, una petita heterodòxia. Les notes acaben de sortir publicades al volum 64 de la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute of Los Angeles. Estic molt agraït al comitè editorial de la revista que van acceptar el manuscrit amb molta generositat.

Per resumir-ho de forma breu, el que plantejo a les notes és que en la cerca de la bellesa de les matemàtiques hi ha una actitud inconscientment espiritual: voldríem que el món exhibís cert ordre, que fos un cosmos i sobre l'instrument escollit per descriure el món, les matemàtiques, hi projectem aquest desig inconscient. El que realment és bonic, doncs, és constatar que la bellesa que trobem a les matemàtiques és una bellesa que ens pertany a nosaltres, que és nostra.

Deixo aquí un enllaç directe a la versió en català de les notes per si algú sentís la curiositat de fullejar-les.

Reitero aquí el meu agraïment profund a la revista i en particular al seu co-editor en cap, Christophe Le Mouël, per acollir el text amb tanta amabilitat, tant generosament. També vull agrair la feina de Lucy Christmas a qui vaig encarregar la traducció de les notes.  Moltes gràcies.

PDF de la versió en català de les notes.

El batec invisible. Una invitació.

Mandala dibuixada per
una pacient C.G. Jung.

Lentament, quasi com quan el fang precipita en l'aigua enterbolida, he anat posant ordre a algunes notes esparses sobre la bellesa matemàtica i la seva relació amb el procés de busca espiritual. Notes que he anat redactant a batzegades a partir del que em suggerien les diferents lectures que m’han vingut acompanyant els darrers anys. M’agradaria oferir-vos-les i convidar-vos a la seva lectura (vegeu els enllaços als arxius PDF al final del text). En aquest post, només vull comentar les circumstàcies que em van dur a escriure-les i també donar una brevíssima pinzellada sobre el seu contingut.

Tot arrenca en un moment estrany entre el 2014 i el 2015: estava estudiant molt a fons, tant com podia, material sobre psicologia analítica; acabava de preparar el primer esborrany mental d’una xerrada a que havia de donar a Girona sobre bellesa matemàtica –una invitació providencial-; havia decidit aprendre coses sobre el pitagorisme, el que em permetia reprendre el vell amor de joventut pels pre-socràtics; i acabava d’arribar a les meves mans aquell llibre sobre Parmènides (“En los oscuros lugares del saber” ), en que es parla de la curació mitjançant la incubació de somnis (ἐγκοίμησις, enkoimesis) que es practicava als Asclepeions, com el d’Empúries, i que jo no podia deixar de veure com una tècnica profunda d’accés a l’inconscient. Aquells dies tot ressonava en tot: les idees de Jung; els mandales; la bellesa matemàtica; i els fascinats pitagòrics: un moment en el que tot semblava integrar-se i compenetrar-se: aquest èxtasi.

Ha estat darrerament que he sentit la necessitat de posar ordre a allò que s’anava teixint i acumulant, i d’aquesta manera han sorgit aquestes notes, que si bé contenen una part d’allò que vaig exposar a les xerrades a la Casa de Cultura de Girona, també contenen material que no vaig exposar i que,  malgrat tenir cert aspecte formal, no deixen de ser unes reflexions molt íntimes sobre la bellesa matemàtica, el camí de l’esperit, i el meu respecte pel pensament junguià. He mirat, doncs, d’escriure aquestes notes des de la cura i des de l’amor.

En definitiva, el que intento exposar aquí és que l’intent de descriure d’una forma ordenada l’univers mitjançant les matemàtiques, l’intent de descriure un Cosmos, aquest anhel de la ciència, està en correspondència amb l’anhel de restablir una harmonia en la totalitat de la psique (l’ànima, si m’ho permeteu).

Intento exposar que històricament aquest procediment havia estat explícit, i per tant conscient, a través del vincle de l’activitat científica amb l’actitud religiosa. I que crec que en la ciència del nostre temps, plenament secularitzada, aquesta relació roman a través de supòsits inconscients i es manifesta, per exemple, en la cerca de la bellesa en les teories físiques, que actuen com autèntics mandales.

En aquest sentit, aquest text pretén ser un testimoni de la meva convicció que tot, la bellesa matemàtica també, participa de l’ànima de l'univers (potser en un sentit gairebé plotinià). Un univers que no és ni fred, ni auster, ni sever com es dedueix del paradigma mecànic, sinó animat, divers i resplendent (he escrit sobre això al poemari “Devesa oculta”). Buscaríem, doncs, la bellesa, la matemàtica entre d’altres, perquè és un mirall d’allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres. 

Una invitació.

- o -
 

ACTUALITZACIÓ 24/8/2021. L’article ha estat publicat avui a la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute de Los Angeles.
 

V.M. The Invisible Heartbeat: The Beauty and Soul of Mathematics. Psychological Perspectives, 64:1 (2021) , 118-134,  DOI: 10.1080/00332925.2020.1852839
 

Els arxius PDF de les notes, tant en català com en anglès, es poden descarregar dels següents enllaços:

El batec invisible. La bellesa i l’ànima de les matemàtiques. Manuscrit disponible al repositori UPCcommons. Accés directe a l’arxiu PDF.

The invisible heartbeat. The beauty and soul of mathematics. Author’s original manuscript at UPCommons. Link to the PDF file.

Obert pel Psalm 23. A propòsit d'un poema de Cecília Meireles.

A QUI HA DE VENIR EN L’ÚLTIM DIA...

Arriba aquesta pluja, amb una tendror trista
De nostàlgia distant!

Solituds al cel. Nit fosca. Pau infinita.
Soroll constant, de vianant a vianant.

Pels carrers, soroll de vianant sense treva!
Tric...Trac... I el teu pas que encara em falta!
Com tardes! Déu meu, quina demora la teva!
–Aigües... Ningú...Nit alta...

Cavil·lo, en la somnolència d’aquest ermot
tantes coses estranyes!
Si això d’aquí fos blau, d’un tènue blau pioc,
i als gerros hi haguessin roses, roses blanques...

Si el meu violí alcés els andantes sagrats
de Gounod –largo i dolce –, al goig d’aquesta veu,
si pogués consolar els somnis malaurats
dels que viuen sols, dels que moren sense déu!...

Si, al goig d’aquesta veu humil i de turment,
tot, tot el que existeix,
pogués comprendre, en un desencantament,
l’honor d’èsser pobre i la pena que es gaudeix!...

Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,
dolça tranquil·litat...
Vaga ombra de clar de lluna... I el meu pit desert...
I el cor perdut en boires de sonoritat...

......................................................

Tric... Trac... No hi ha ningú... Son de beatitud...
Persisteix... Cau la pluja vaguerosament...
Mentre espero els Teus passos, en solitud,
com l’abandó espera el seu abandonament!...

Cecília Meireles
(de Mai més... i Poema dels poemes, 1923)
Traducció de Raimon Gil i Valèria C. De Araújo.

- o -

Cecíla Meireles

Dia de pluja. Presentació del Quadern “Cecília Meireles”. En acabar la lectura de la versió en català de poema “A qui ha de venir en l’últim dia” de la poeta Cecília Meireles, que ha traduït conjuntament amb la Valèria C. De Araújo, i abans que aquesta el llegeixi en llengua portuguesa, el poeta Raimon Gil Sora –un home atent i sensible. Un home bo i també un poeta essencial– fa un comentari al vers “Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,” on Meireles parla del costum brasiler de deixar la bíblia oberta pel Psalm 23 com a ritual de protecció. 

“El senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna. (...)”

L’elecció de l’Eclesiastés és vista aquí, i en el context de la presentació prèvia del també traductor Joaquim Sala-Sanahuja, com una mostra, potser, d’una sensibilitat propera a l’europea de la poeta.

Així doncs, el costum de deixar oberta la Bíblia pel psalm 23,  i allà on he escrit “costum” llisca el mot “superstició”. No crec que en aquest cas sigui la meva naturalesa, que no perd l’oportunitat d’incorporar una nova superstició al sarró dels meus dies, la que em remou i m’exalta: trobo que s’acaba de descriure un ritual d’una profunda bellesa.

Deixar un llibre obert perquè les paraules irradiïn. Deixar un llibre obert perquè les paraules s’envolin. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens protegeixin, Deixar un llibre obert perquè les paraules siguin testimoni del que som. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens vetllin.

En un preciós treball que he trobat recentment (*), l’analista Junguià Martin Schmidt ens recorda com imbuïts d’un corrent de pensament que considera l’espiritualitat com un consol neuròtic, sovint veiem el ritual amb les seves característiques obsessiu-compulsives com una manifestació d’aquesta neurosi.

Però el ritual, és un símbol. És símbol en acció. Una acció que si és plena de bellesa pot simbolitzar una realitat també plena de bellesa.  Schmidt, tot citant a Jung ens recorda que

“En l’acció ritual, l’home es posa a disposició d’un agent autònom i etern que opera fora de les categories de consciència humana .... La bellesa de l’acció ritual és una de les seves propietats essencials, perquè l’home no serveix a Déu correctament si no ho fa amb bellesa.”

(C.G. Jung “El simbolisme transformador a la missa”. CW11, par. 379)

Deixaré aquesta nit un llibre de poemes de Tomas Tranströmer obert per un poema que m’obsedeix, ho faré en nom de tots nosaltres, que hem compartit el vespre i la paraula. I demà buscaré una demostració bonica en algun llibre estimat de matemàtiques. I les pàgines passaran obertes la nit. I la bellesa irradiarà i ens vetllarà, a tots nosaltres.

- o -

Diversos Autors.
Cecília Meireles
Quaderns de Versàlia, IX.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2019.






(*) M. Schmidt.  Beauty, ugliness and the sublime. Journal of Analytical Psychology, 64, Vol. 1 (2019), 73–93

l'indicible fulgor que ens habita

Prop del mar dels foceus, prop del temple d’Asclepi, li llegeix aquest poema de Sophia de Mello, que reverbera ens colors purs de la tarda i en les lectures de Jung i d'Elíade, acumulades al llarg d’aquests anys de descoberta:

OS GREGOS

Aos deuses supúnhamos uma existência cintilante
Consubstancial ao mar à nuvem ao arvoredo à luz
Neles o longo friso branco das espumas o tremular da vaga
A verdura sussurrada e secreta do bosque o oiro erecto do trigo
O meandro do rio o fogo solene da montanha
E a grande abóbada do ar sonoro e leve e livre
Emergiam em consciência que se vê
Sem que se perdesse o um-boda-e-festa do primeiro dia –
Esta existência desejávamos para nós próprios homens
Por isso repetíamos os gestos rituais que restabelecem
O estar-ser-inteiro inicial das coisas –
Isto nos tornou atentos a todas as formas que a luz do sol conhece
E também à treva interior por que somos habitados
E dentro da qual navega indicível o brilho.


Sophia de Mello Breyner Andresen.

- o -

Assaja una traducció aproximada...

ELS GRECS

Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol  a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens tornà atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també la tenebra interior per la que som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.

Sophia de Mello Breyner Andresen.

Fa poc que ha rellegit, novament  també, “En los oscuros lugares del saber”, aquesta vindicació d’una saviesa arcaica, escrita en un llenguatge vigorós, a vegades irat. I es retroba  en les figures de Parmènides, el pitagorisme i el xamanisme grec: la tenebra interior en la que navega indicible el fulgor.

Pensa ara en ell mateix, tants anys enrere. Parmènides, però aleshores era Heràclit a qui buscava aquell noi enlluernat que a finals dels vuitanta es va fer amb una edició barata de “Fragments presocràtics” -la d’Alberto Bernabé en la col·lecció de llibres de butxaca d’Alianza-.  Aquell xicot que escrivia versos retallats com els fragments extemporanis que llegia.

Es diu que voldria escriure i llegir com escrivia i llegia aquell nano i en la creença que els pensaments “remuntaran el temps com estol de salmons daurats”, se li adreça amb tendresa i amor: “gaudeix més, no t'ho prenguis tant seriosament, deixa’t anar en la vida,  busca la companyia dels altres, persegueix la meravella”. 

És encara el mateix que fa un any es va regalar una edició en català  amb una traducció literal i eixuta que el deixa amb una impressió d’estranyesa que segurament respon més adequadament al que devien ser aquests fragments: el testimoni d’una altra humanitat.  Què potser ara mateix en un futur llunyà un altre ell es girarà cap a ell amb paraules plenes d’amor i de tendresa?

Fremeix en ells, en tots ells al llarg del temps, la tenebra que els habita, i és un indicible fulgor.

- o -

Sophia de Mello Breyner Andresen
En la desnudez de la luz
Traducció i edició de Jacobo Sanz Hermida.
Ediciones Universidad de Salamanca,
Salamanca 2003.






Fragmentos Presocráticos
Traducció i edició d'Alberto Bernabé.
Alianza Editorial,
Madrid 2016.

De Tales a Demòcrit.
El pensament presocràtic
Traducció i edició de Joan Ferrer Gràcia
Edicions de la ela geminada,
Girona 2011

P. Kingsley
En los oscuros lugares del saber
Atalanta,
Vilaür 2014.

Diversos Autors.
Sophia de Mello Breyner Andresen
Quaderns de Versàlia, VII.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2017.

Potser sigui un prejudici...

Una inversió del formalisme habitual que m'ha tingut especulant tot aquest any.

“Potser sigui un prejudici restringir la psique a estar a l’interior del cos. En la mesura que la psique té un aspecte no espacial, pot haver psique ‘fora del cos’, en una regió tan absolutament distinta de l’esfera de la ‘meva’ psique que algú tingui que sortir de si mateix (...) per arribar allí.”

C.G. Jung. Mysterium Coniuctionis. Obra completa vol. 14, §410
(Transcric el passatge citat per P. Harpur, Realidad Daimónica, p.77).

Invertir l’ordre lògic del discurs, el dret a l’acrobàcia, no només com a recurs poètic sinó com una pràctica higiènica a l’hora de reflexionar, o el seu pas previ, especular. Un pas necessari per arribar, potser, a conèixer?