El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat

Fa uns mesos, un poema de Mary Oliver va resseguir les meves passes.  No sé si això significa alguna cosa, però he après a deixar fer el món, i el temps en ell, malgrat que no pugui desxifrar els seus signes. Vaig llegir el poema en veu alta, el vaig gravar i el vaig enviar als amics: al cap i a la fi, em vaig dir, potser el poema no és per tu. També em vaig regalar una estona de llibreria i finalment em vaig fer amb un seu llibre d’assajos, Horas de invierno.  L’he llegit de forma interferida, però amb interès i curiositat… fins arribar al darrer assaig, que dona nom al recull, al que m’he anat endinsant amb una exaltació creixent: ressono, subratllo, subscric, llegeixo en veu alta, transcric al quadern. 

      
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.

El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.

Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”

 

Mary Oliver, Horas de Invierno.

* * *

“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”.  Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.

Com heu après això?

Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;

trencar el manyoc de tendons,
          terrossos d’aquesta i tota terra,

sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.

                                        mans

—

També aquí un esforç:

l’aire emancipador,
          però els tristos animals de la puresa;

i una tensió, el misteri,
          forma de la vida, que és forma,
          i d’allò que no gosem.
 

                                        vers l’ombra.

 

Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima.  Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.

* * *

Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.

(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux

Una obscura joia interior

Aiguamolls de l’empordà, desembre de 2021.
Foto: VM

Sempre llegeixo amb interès tot allò que prové de l’assagista Juan Arnau, a qui segueixo i de qui he llegit llibres magnífics com ara “La invención de la libertad” (Atalanta, 2016). En aquesta ressenya d’un llibre d’Emmanuele Coccia, publicada dissabte passat, Arnau reivindica una biologia allunyada de les tendències mecanicistes que semblen haver-se posat de moda en alguns dels seus camps, quan la física fa més de cent anys que ha abandonat aquest paradigma (una qüestió sobre la que reflexiono en aquesta xerrada).

“El aire hace posible el soplo de la vida, pero el aire es el subproducto de la vida vegetal, es consecuencia de su metabolismo. El mundo es más una entidad vegetal más que zoológica. Las plantas crean el rostro de nuestro mundo, de cada ser vivo. «Si la mente es un asunto de átomos, tejidos y moléculas, entonces está en todas partes, en toda especie viviente. La biología es una fenomenología de la mente cósmica».”
 
(...) “vida equivale a universo, pues todo está vivo. Incluso los átomos respiran luz, la absorben y la emiten, como si de un lenguaje se tratara. Los seres vivos son depósitos de luz de las estrellas”.  

Impressiona la imatge d’un univers sentint (del neologisme sentiència), la dels àtoms que perceben i es relacionen amb el seu entorn deixant anar llum o absorbint-la. És inevitable pensar que sentir està molt relacionat amb una forma de consciència? Només de pensar-hi ja ens situem d’una altra manera al món. També impressiona la imatge (pitagòrica!), d’un univers viu: aquesta seria, de fet, la seva qualitat principal; i també la imatge del tràfic de llum, de com ens alimentem de la llum emesa per les estrelles...

Sempre ressono en el to poètic d’Arnau, que mobilitza la meva creença en la presència arreu de la consciència, de l’ànima, de la vida.

D’un temps ençà celebro l’aparició de diferents treballs que, mantenint-se en el marc de pensament convencional em fan pensar que lentament certes percepcions semblen canviar i vaig veient com les dissidències que en el meu aïllament creia intimes són compartides. Així, proliferen notícies i comentaris sobre les habilitats cognitives dels animals (allò que, limitadament, anomenem intel·ligència), o sobre els llenguatges i sistemes cooperatius en el món vegetal, com ara els treballs David George Haskell o de Stephano Mancuso, escrits amb voluntat de filtrar-se i esdevenint accessibles a gràcies a la presència de les seves recerques als mitjans de comunicació de masses.

Al mateix temps, però, també observo un allau d’articles divulgatius de les neurociències on es pretén presentar l’ésser humà com una mera màquina instintiva, un conjunt de regles i relacions químiques. La teva consciència és un epifenomen, ens diuen, un fenomen emergent en la complexitat del mar d’impulsos elèctrics que onegen al teu cervell. Un se sent temptat a dir que hi ha coses que el pensament no t’ensenyarà:  acotxeu els vostres fills, de nit, i digueu que el que sentiu no és amor, que sou màquines al servei d’uns gens que volen preservar-se en la vostra descendència.

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb un animal sap que no està davant d’una màquina instintiva sinó –diré la paraula? – d’una ànima. Però un diria que en certs àmbits acadèmics aquest plantejament és risible. Per això  és sorprenent adonar-nos que el pensament que representa als animals com a  màquines instintives – no parlem ja de la nostra incapacitat de considerar el món vegetal com a susceptible de constituir comunitat, comunicació, ment– és extraordinàriament recent en el context del pensament occidental, amarat des dels seus inicis per una corrent, avui subterrània però vital, de panpsiquisme. Vaig descobrint això a través de la lectura, lenta i interferida, del llibre de David Skrbina “Panpsychism in the West”, una història de com diferents concepcions panpsiquistes han anat amarant l’obra de molts pensadors al llarg de la història de la filosofia occidental.  A les primeres pàgines del llibre llegeixo la següent declaració:

p. 6

“El panpsiquisme té importants conseqüències ètiques. Argumenta que la ment  humana no és una anomalia a l'univers, sinó que allò humà i allò no humà comparteixen una qualitat important: la de tenir ment. En virtut de aquesta qualitat compartida, és possible que coneguem l’univers de manera més íntima i ens hi trobem a casa. Al seu torn, això pot servir com a font per a més compassió i els valors ecològics i, per tant, noves formes d’actuar a la món.”

(...)

“El panpsiquisme posa en relleu la naturalesa de la filosofia mecanicista. El pensament present i les estructures socials actuals estan arrelades en gran part en el punt de vista mecanicista de l'univers que es va heretar de Hobbes, Descartes i Newton: la visió de l’univers com un lloc de matèria morta i insensible conduïdes per forces mecàniques. La ment humana és un misteri inexplicable, un ‘gran excepció’ en l’esquema còsmic. Al llarg de la història, el panpsiquisme ha servir, en gairebé tots els seus punts, com a antípoda d'aquesta teoria mecanicista de la ment i realitat. El panpsiquisme es manté com una rigorosa alternativa a la visió dominant del món.”

Més endavant, he trobat una imatge suggeridora de Schopenhauer, per qui les plantes, malgrat estar mancades d’una consciència veritable,  experimenten una “obscura joia interior” (an obscure self-enjoyment, p. 143). He trobat preciós que una joia pugui ser obscura: potser una imatge uròbica (Neumann)?

- o -

Hem sortit al camí: estornells. L’Anna m’acosta els prismàtics. Gaudim en silenci de la bellesa de l’estol. Digueu-me ara que això que sento no és joia. Una forma interior, obscura potser.

- o -

 

  David Skrbina

  Panpsychism in the West,
  revised edition.
  Massachusetts Institute of Technology
  Cambridge, MA, 2017.

“un llenguatge que aprenem els uns dels altres com una tribu”, un breu passatge de Chus Lago

 

En arribar a casa, l’Anna comparteix amb nosaltres un bonic passatge del llibre que està llegint, “El espejo de hielo” de l’apinista Chus Lago. En ell l’escaladora compara la grandiositat del mapa de l’Antàrtida que va ver servir a la seva expedició en solitari amb el detall de les ressenyes d’escalada. És un passatge preciós i inspirat que he volgut compartir, des de l’agraïment a l’Anna per la troballa.

p. 131

“En contraposición a aquel mapa que excedía mi escritorio, como si se tratara de un mantel de cocina, estaban los pequeños y detallados croquis de las vías de escalada, tal vez los más pequeños que puedan existir sobre el terreno en el mundo, con sus dibujitos de grietas, chimeneas, techos, árboles y matojos de hierba en mitad de la pared o vetas de agua, hechos a mano y que pasaban de un escalador a otro. Los croquis de las vías de escalada podían mostrar un itinerario de apenas unos metros o de cientos, un camino vertical sobre el terreno, una especie de faro que ilumina el laberinto de una pared. Los croquis de escalada llevan impresos en sus pictogramas la información no solo del camino a seguir sino también de cómo hacerlo, un maravillo lenguaje que aprendemos unos de otros como una tribu.”

 

Procés d’elaboració d’una ressenya de l’escalador Armand Ballart,
extret del seu blog “Teràpia vertical”

 - o -

Chus Lago.
El espejo de hielo.
Ediciones Desnivel
Madrid, 2020.

El mode en que l’univers es celebra a si mateix

Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.

Subratllo i copio al meu quadern frases i passatges sencers del llibre d’Skolimowski, per exemple “El nous impregna el universo, al menos al que podemos conocer. Cualquier otro universo no es un universo para nosotros”, un pensament que sembla venir a nosaltres directament dels ancestres: dels pitagòrics, d’Anaxàgores.

Em commou aquesta intuïció ancestral de la naturalesa noètica (mental, psíquica) de l’univers,  que implica aquesta altra segons la qual tota evolució de la ment humana (o de la psique, o de la consciència, poseu aquí allò que us faci sentir còmodes) comporta una evolució de l’univers. No forma part de l’univers la nostra ment? no són els nostres pensaments, desitjos, fantasies... una part d’ell? No està el que imaginem al món? Recuperar aquesta intuïció no és altra cosa que una forma de restitució: reconèixer una forma de continuïtat entre el dins i el fora, una forma d’entendre el vincle entre nosaltres com a éssers que senten i pensen, i les coses i els altres éssers, que potser no són tant altres. Integrar aquesta intuïció en nosaltres, viure-la, ens faria estimar l’univers i cadascuna de les seves criatures o, com a mínim, atansar-nos-hi com si no ens fossin alienes: miraríem el món amb reverència i el món canviaria per nosaltres.

p. 367

“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”

 

H. Skolimowski

 p. 466

“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.

El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”

 

- o -

Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.

Atalanta, Vilaür,
2016.

 

El ser amagat, la font. Dels òrfics a María Zambrano

Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser. 

 

Lamineta de Tessàlia, s. IV AC.

Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.

Així, la presència de la font:

“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”

“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”

 

Font: Wikipedia commons

 
Qui ets? on ets? on vas?

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.  

María Zambrano

El viatge a l’altre món és avui, també, el viatge interior i sota   aquesta llum em ve al cap, i se m’obre, un text de María Zambrano  sobre el que aquest estiu, que sembla tant llunyà com una altra vida, meditava a l’ombra d’un immens plataner mentre la filla es banyava: “El ser escondido– la fuente” dins de seu “Claros del bosque”. Així aquest ser amagat:

 

 

“(…) irá a su oscuro lugar donde brota tímida, la fuente, la fuente por escaso que sea su caudal, de la vida. Y ya no se quedará sin sustento. Y el ser escondido alentará de nuevo en una vida recóndita, junto a la fuente de la que no siempre, ni en toda ocasión necesaria, podrá beber. Sufrirá de sed y de oscuridad, sin duda. Mas el vivir humanamente parece ser que sea eso, que consista en eso, en un anhelar y apetecer apaciguados por instantes de plenitud e el olvido de sí mismo (…) ”

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

- o -

C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.

María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.

El llenguatge poètic com una via de transformació

He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.

Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.

Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a  recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.

M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:

“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos  fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.

(p. 55)

La poesia com una via per modificar la nostra consciència.

- o -

G. Lachman
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.

Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.

En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.

Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

"T'esperava, encara". La lectura plena d'amor de Pierre Hadot

Pierre Hadot

“T’esperava, encara (...) m’esforço per fer ascendir el que hi ha de diví en mi al que hi ha de diví a l’univers”. Les darreres paraules de Plotí al seu deixeble Eustoqui, d’acord amb allò que ens explica Porfiri. Paraules plenes de tendresa, “t’esperava, encara”. Dolçor somrient, d’acord amb el que en explica Pierre Hadot en la seva delícia de llibre.

“Plotí, o la simplicitat de la mirada” és un llibre prodigiós que hagués merescut una altra lectura, menys interferida, menys fragmentada. Així que em cal una mirada tendra, a mi també, per acceptar que és ara, al Nadal, quan acabo el curt llibret que vaig escollir amb desig per acompanyar-me durant la llarga estada fora de casa a l’estiu passat. Tendresa per acceptar el món i el seu soroll. Per acceptar la prosa de ferro dels dies.

Resto enlluernat per l’estil de Hadot, que només va poder escriure questa biografia filosòfica i espiritual de Plotí des de l’amor. He gaudit descobrint ressonàncies de la mirada plotiniana en Goethe, en Bergson o en Jung, però també en les pròpies intuïcions. En paraules de Hadot (p. 62-63):

“La simplicidad de la vida escapa a las trampas de la reflexión. Al vivir en el desdoblamiento, el cálculo y el proyecto, la conciencia humana cree que solo es posible encontrar tres haber buscado, que sólo se puede construir ensamblando piezas, que únicamente puede obtenerse un fin empleando los medios (…) La Vida, que encuentra sin buscar, que inventa el todo antes que las partes, que es al mismo tiempo fin y medio, en una palabra, que es inmediata y simple, es pues, incomprensible a la reflexión. Para alcanzarla, como para alcanzar nuestro yo puro, será preciso abandonar la reflexión a favor de la contemplación”

La lectura es dilata en el temps, fragmentada si, però impregnant-se del moment. Ara sóc a un lloc inversemblant del centre d'Europa i llegeixo en veu alta un passatge a una practicant de Ioga, amb una tassa de te a les mans, tot parlant dels diferents nivells del jo, és possible que llegint a Plotí estiguem interpretant a Patanjali?; Ara, a dos-mil quilòmetres de l’escena anterior, subratllo un passatge sota un ponent que es desplega esponerós. En paraules de Plotí (p. 56):

“Aquesta bellesa resplendeix sobre totes les coses i omple a tots els que hi ha allà dalt, de manera que també ells es converteixen en éssers bells, com succeeix sovint als homes pujats a llocs alts, allà on la terra té un color ocre, apareixen acolorits per aquesta tintura perquè s’han tornat semblants al sòl pel que caminen. Però allà dalt, el color que cobreix la superfície de totes les coses és la bellesa, o millor dit, allà tot és color i bellesa en profunditat.”

 

Pierre Hadot
Plotino o la simplicidad de la mirada.
Traducció de Maite Solana.
Alpha Decay, Barcelona 2016.

Mormols de l’univers, altres ments i finalment música.

al meu amic David

L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article  “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008)

i

Tardor. Compartien el sopar després de la conferència. Encara el veia, anys enrere, exposant els seus resultats al mateix edifici on es trobava la tomba d’un gran inquisidor. Li costava pensar que no eren els joves que havien estat fa tot just una pila d’anys, al cap i a la fi la conversa s’estenia en el temps, una i altra vegada represa: un dels vells temes d’una infantesa en comú, modelada per lectures a penes enteses: els mormols de la terra, la vida intel·ligent a l’univers, i aquell programa de Carl Sagan, és clar. I ara el bellíssim film que els va esperonar a reprendre la conversa.

(...)

-    Si, la paradoxa de Fermi i tot plegat... però seriosament, trobarem vida allà fora. I tu i jo ho  veurem, serà en vida nostra que la trobarem. I ho saps, per força allà fora hi ha d’haver vida intel·ligent...

-    Nen, no t’estic dient que estigui d’acord amb el que diu en Gribbin, només que els seus arguments són interessants. Només que el llibre és interessant.

-    Està bé. Quan pugui, quan pugui (the growing pile).

Ben entrada la nit, retornava procurant no deixar-se endur pel ritme de les línies discontinues de la carretera.

“Vida intel·ligent a l’univers? Intel·ligent per referir-nos a una forma de consciència similar a la humana, és clar. Però, i adonar-se que ja convivim amb formes de ment no-humanes: les dels cetacis; les de les abelles, per posar dos exemples. No crec que hi hagi vida no-intel·ligent, tota vida és essencialment un desplegament d’intel·ligència. I més enllà d’intel·ligència i ment: consciència. No som la única forma de consciència en el nostre entorn immediat”.

Li ha dit? Li ha dit això mentre sopaven?

ii

Els dies previs al Nadal escriu al seu quadern: “Segurament seran dos llibres que no llegiré (the growing pile) però que estiguin a la lleixa de novetats em fan pensar que potser alguna cosa estigui canviant a l’inconscient col·lectiu. Els llibres són “El ingenio de los pájaros” de Jennifer Ackerman (Ariel) i “Otras mentes” de Peter Godfrey-Smith  (Taurus). Com serem capaços d’intentar comunicar-nos amb altres civilitzacions no terrestres, si no som capaços de comunicar-nos amb les civilitzacions (ets molt conscient del mot que esculls) que conviuen amb nosaltres: abelles, balenes... cefalòpodes, aus?

Escollir la paraula ment i no instint per parlar dels cefalòpodes, com fa Godfrey-Smith i considerar que és el més proper que tenim per entendre una intel·ligència alienígena, sigui quina sigui la postura d’aquest autor, em sembla profundament estimulant i un possible senyal de canvis que convé seguir de prop”.

iii

Dies abans del solstici d’estiu, mentre transcriu les notes desordenades del seu quadern, es troba aquest article sobre les cançons de les balenes Iubarta. Subratlla:

“Hi ha música a la natura i, en el moment en què ho admetem el món que ens envolta sembla més accessible per a nosaltres i no ja tenim cap altre opció que treballar tan dur com puguem per salvar-lo, encara que només sigui per entendre’l abans que desaparegui”.

D. Rothenberg. To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet. TRANS 12 (2008)

Música, cultura, ment, consciència... no-humana.

Meditacions que remunten el temps

Fa unes setmanes el diari parlava d’un cert interès editorial per recuperar el llegat de l’estoïcisme. Benvingut sigui l'interès, tant si és veritable com si no. Avui, ressonant en una altra lectura, m’he acostat a la lleixa per recuperar l'esplèndida versió de les Meditacions de Marc Aureli que van editar Joan Alberich i Joan Tello, i les paraules antigues han remuntat el temps per acollir-me amb afecte.

Impossible no recordar com vaig arribar al llibre, gràcies al poeta Alex Holgado que havia escrit un llarg poema bellíssim i extemporani sobre el filòsof-emperador. Impossible, avui, escollir algun dels meus subratllats de fa vuit anys. 


p. 37

“Considera constantment l'univers com una criatura vivent única, que conté una sola substància i una sola ànima. Considera com tot va a parar a una sola percepció d'aquesta criatura (...)”

p. 45

“Per tant, cal estimar el que et passi per dos motius. En primer lloc perquè t'ha succeït a tu, ha estat disposat per a tu i com si des de l'altura hagués estat teixit per tu per les causes més remotes. en segon lloc, perquè allò que succeeix a cadascú en particular és la causa de la prosperitat, del perfeccionament i, per Zeus, de la mateixa conservació d'aquell qui regeix el conjunt de l'univers.”

p. 55

“(...) venero el qui ho governa tot. I em mantinc incommovible i confiat.

Quan et sentis com obligat a inquietar-te per les coses que et passen al voltant, retorna ràpidament a tu mateix i no t'apartis del ritme més del que sigui necessari. Perquè esdevindràs més amo de l'harmonia com més sovint hi retornis.”

p. 67

“Ningú mai no podrà impedir-te de viure segons les lleis de la teva naturalesa. I res no podrà passar-te contra la llei de la natura universal”



Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.

Passeig amb Amos Oz. Un poema d'Erri De Luca

Un poema d'Erri De Luca li retorna una imatge nítida.

Probablement sigui l'any 2005, en una platja de Badalona, hivern o potser ja primavera. El fill ja s’enfila per una estructura de cordes seguit per la mirada de la seva mare i el-cor-en-un-puny del seu pare. El pare obre la motxilla i extreu la lectura que fa a penes uns minuts acaba d’escollir en una llibreria de Barcelona.

Com arriba a aquell llibre amb un títol tant poc prometedor? per què aquest per passar una tarda de metges a la Badalona? Probablement va ser seguint l’estela d’una de les seves traductores, el treball de la qual llegeix amb devoció d’ençà que va conèixer la poesia de Iehuda Amikhai.

Després vindria la meravella d’una història de molt d’amor i molta obscuritat, i també l’eterna maduració personal, la certesa de l'allunyament progressiu de certes posicions, quasi amniòtiques, que ja li no li pertanyien: era ell un traïdor? Avui comprova el subratllat:

“Traidor –creo- es quien cambia a ojos de aquellos que odian cambiar y no pueden concebir el cambio, a pesar de que siempre quieran cambiarle a uno. En otras palabras, traidor, a ojos del fanático, es cualquiera que cambia. Y es dura la elección entre convertirse en fanático o convertirse en un traidor. No convertirse en fanático significa ser, hasta cierto punto y de forma, un traidor a ojos del fanático.”

Amos Oz, Contra el fanatismo.

Agraeix les lectures que el van acompanyar aleshores. Anys després, M.R.A. li esmenta un altre heterodox, Erri De Luca, de qui encara ha llegit més aviat poc. Si, l'ha llegit més aviat poc però conserva als ulls cada lloc on l’ha llegit: un tren tornant de Madrid; una bellíssima habitació de l’Alt Empordà; escoltant els xiscles dels fills que es remullen a la Muga...

Quina felicitat retrobar-se quasi deu anys després amb Amos Oz, avui mentre llegeix la poesia d'Erri De Luca. Dos homes que han treballat la terra i la paraula. Dos homes que han dosificat les gotes.

PASEO CON AMOS OZ

A lo largo de los muros exteriores de Jerusalén
donde antes del 67 pasaba la frontera
y las armas de fuego buscaban cuerpos para abatir,
andábamos mientras me enseña las piedras pesadas como plomo.
Es una clara mañana de febrero,
no se habla de sangre, pero sí de agua.
Recuerdo el pozo excavado en mi campo
La felicidad del primer chorro esparcido sobre la tierra,
agua repartida entre los árboles y el uso de la casa,
poca, dosificada y devuelta, para que no se desperdicie.
Él recuerda la que usaba para lavarse los dientes,
Después la echaba en un cubo
Que servía para limpiar el pavimento
Luego se estrujaba con un paño
Para verterse sobre un huerto de cebollas.
Entonces nos detuvimos para sonreír.
Éramos dos personas que han dosificado las gotas.


Erri de Luca, Sólo ida.

Erri De Luca
Sólo ida. Poesía completa.
Traducció de Fernando Valverde
Seix Barral, Barcelona 2017.

Amos Oz
Una pantera en el sótano
Traducció de Marta Lapides, Sonia de Pedro i Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004.

Amos Oz
Una historia de amor y oscuridad
Traducció de Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004

Reeditat per Random House Mondadori a la col·lecció Debolsillo.

Amos Oz
Contra el fanatismo.
Traducció de Daniel Sarasola.
Siruela, Madrid 2003.

de professió, somiatruites

Una sincronicitat.

Tornava en tren de l’Autònoma, escrivint algunes notes especulant sobre el fet de no poder admetre que la consciència sigui un subproducte de l’activitat neuronal. Pensava com s’estava allunyant de cert cànons i de com aquest era un procés que l’omplia de dubtes.

Buscava una imatge, però només li venia al cap un dels vells conceptes que usava a diari, el concepte de camp. Pensar la consciència com un camp o, millor, com la interacció amb un camp. Era ben conscient que la idea de consciència com a camp era una metàfora però, de moment, era el més satisfactori que se li acudia.

Tot i el cansament, encara tenia esma per agafar el llapis i obrir el llibre que l’acompanyava (“La invención de la libertad” de Juan Arnau). En un passatge inspirat, en en el que es pregunta com seria una ciència en la que en comptes d’aplicar el paradigma de la màquina als organismes, haguéssim aplicat el paradigma de l’organisme a la matèria, va arribar a un passatge en el que es pregunta per què no podem atribuir memòria a un àtom?  Va deixar el llapis, va tancar els ulls, va començar a fantasiejar: de professió, somiatruites.

A la nit estava tant excitat que no podia dormir:  camps, ones, vibracions... William James, Bergson i tota la trepa de filòsofs panspsiquistes voltant per l’habitació. Es va incorporar, va arribar fins la nevera per proveir reserves i va deixar-se anar al sofà amb  “L’estiu sense homes” de Siri Hustvedt. En obrir la pàgina es va trobar amb:

“Tant  ell com jo havíem anat a ensopegar amb el 'problema de fons': la consciència. Què és? Per què en tenim? El meu corresponsal, altament conscient m’amollava diatribes contra l’estupidesa monumental del cientisme i d’atomitzar processos clarament inseparables, flux, inundació, ona, corrent, i no una colla de còdols separats i posats en filera! Hauria d’estar a l’abast de qualsevol idiota, aquesta veritat. Llegeix William James, el formidable melancòlic!”

 

- o -

Tot llegint, també...

Siri Hustvedt
L’estiu sense homes.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa,
Empúries/ La butxaca,
Barcelona, 2011/2014

Per què no... magnificent?

Aquests dies continuo molestant als amics i companys fent-los notar quina imatge de l’univers presenta la divulgació científica del moment. Els exemples eren la portada de l’excel·lent revista “Mètode” i el cartell informatiu de la 10a jornada de divulgació de la Relativitat General, a Terrassa: en ambdós casos hi trobem l’expressió “Univers violent”.

Poc a poc he anat arribant al convenciment que la nostra imatge del món, la científica també, té més a dir de les nostres realitats internes (siguin aquestes personals o col·lectives) que amb els fets objectius. De fet, cada cop estic més convençut que la pretesa objectivitat de la ciència té més a veure amb un relat de poder d’una certa corrent principal de (no) pensament que diu sustentar-se en la ciència, més que no pas amb la pròpia ciència. Així doncs, quina imatge de nosaltres projectem quan percebem els fenòmens d’alta energia de l’univers com a violents? Per què no qualificar-los, senzillament,  de potents o poderosos?  O per què no limitar-nos a una impressió purament estètica? Per exemple, per què no magnificents?

Quina diferència amb els pares de la revolució científica, tots ells tant impregnats de platonisme, que només podrien concebre l’univers com un “cosmos”, com un ordre. Com una geometria, si, però també com una relació de potències i ànimes. També ells, és clar, projectaven sobre l’univers qualitats que els pertanyien tot i que com cada generació al llarg de la història, també ells tenien raons per sentir-se hostilitzats.

I què importa tot plegat? Importa, perquè aquesta visió parla de nosaltres, i per tant del que ens fem a nosaltres.

I també, perquè aquest és un viatge d’anada i de tornada. Projectem una imatge de la naturalesa que en el fons és un reflex del nostre moment, i  acte seguit, apel·lant al mite de l’objectivitat dels nostres resultats, els interpretem impregnant-los novament de la nostra ideologia. És un procés pervers, ple d’inconsciència. Parafrasejant a C.G. Jung: no hi ha llibertat allà on regna l’inconscient(1).

A propòsit d’això, de com carreguem els suposats fets, amb ideologia, i que si en fòssim conscients com a mínim seriem més lliures (podriem ser conscients del que impliquen les nostres projeccions) destaco aquest passatge que he trobat avui, llegint  novament el llibre de Juan Arnau, del que parlava a la darrera entrada.

pàg. 222

“La selección natural que trabaja en la evolución, la lucha por la existencia, no tiene por qué ser un evangelio del odio. El siglo XIX fue prolífico en estos enfoques: la lucha de clases, la rivalidad comercial, la competencia y la geopolítica estuvieron dominadas por el paradigma darwiniano. Frente a la supervivencia del más fuerte, Whitehead propone otra evolución, más empática, en la que los organismos triunfantes son aquellos que modifican su ambiente para ayudarse mutuamente. El bosque es un buen ejemplo. ”

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  

- o -

La paràfrasi de Jung prové de "Psicología y religión". Paidós, Barcelona, 2016, pàg 136: "Dondequiera señoree lo inconciente se da tambien falta de libertad e incluso obsesión".

un rodar de piedras sin fin ni sentido?

Llegint el llibre de Juan Arnau, “La invención de la libertad”, he trobat aquest fragment en el que ha ressonat una entrada antiga del blog, a propòsit de la filosofia de Alfred North Whitehead contraposada a la idea de matèria que va arrelar a partir del segle XVII, de la concepció mecanicista i del paper de la filosofia. 

p. 204 i 205 

“Percibimos los cuerpos como si poseyeran cualidades que no les pertenecen, que son una mera creación mental. Y el mal gusto empieza a instalarse en una ciencia para la cual la naturaleza es descolorida, muda y sorda. Los árboles y los ríos han dejado de susurrar. El mecanismo ha sustituido el paisaje a un rodar de piedras sin fin ni sentido. Hemos acabado confundiendo nuestras realidades concretas con abstracciones. Esto nos deja en una posición alienada, frágil, descarnada. Es evidente que no podemos pensar sin generalizar (la lengua obliga), pero resulta indispensable una revisión de las abstracciones: una civilización atrapada en ellas está destinada al colapso. Esa renovación es responsabilidad de la filosofía.” 

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016

A espatlles de gegantes invisibles i menystingudes

A propòsit de l'estrena del film "Figures ocultes", he recordat un fragment que dedica David Bodanis, al seu llibre E=m c^2 a la història de l'astrònoma Cecilia Payne (impressionants també els passatges dedicats a Lise Meitner), i la seva experiència a l'observatori de la Universitat de Harvard:

"(Cecilia Payne) Tambien pudo observar lo que sucedía en las salas traseras del observatorio. En 1923, la palabra computadora no significaba una màquina electrónica, sino que se refería a mujeres cuyo trabajo constía en hacer operaciones aritméticas. En Harvard se aplicaba a las filas y filas de solteronas de hombros caídos que trabajaban en esas salas traseras. Algunas de ellas habían destacado en otro tiempo por su talento científico (...), y ahora permanecían allí, apabulladas, midiendo la posición de las estrellas o catalogando volúmenes de resultados anteriores. Si se casaban, podían despedirlas; si se quejaban de sus bajos salarios, lo mismo."

David Bodanis
E=mc^2
Planeta, Barcelona 2002.

En fi, certament caminem a espatlles de gegantes invisibles i menystingudes, let us now praise famous men.

L’ocell de son que cova l’ou de l’experiència. Byung-Chul Han i Walter Benjamin

Com m'hagués agradat que les autoritats que gestionen la política acadèmica del país, i de pas les de la meva pròpia universitat, llegissin el bonic manifest del professor Ordine. Avui d’aquestes autoritats que suprimeixen la poca presència de la filosofia a l’ensenyament secundari i que s’omplen la boca d’un discurs que ens autoesclavitza (per no parlar d’una premsa i tota classe "d’opinadors" que és incapaç de demanar al nostre sistema res més que sortir bé als rànquings sense entrar mai en el detall sobre què mesuren aquests) només demano que de tant en tant llegeixin alguna cosa, ni que sigui d’amagat. Per exemple aquest llibret de Byung-Chul Han, al cap i a la fi un inesperat best-seller, del que destaco alguna frase del brillant segon capítol “Més enllà de la societat disciplinària”.

Pàgines 24 a 27

(tot citant a A. Ehrenberg. La fatigue d’être soi-même. Depresión et societé. Paris 2008)

«L’èxit de la depressió comença en l’instant en què el model disciplinari de gestió de la conducta (...) és abandonat a favor d’una norma que indueix a l’individu a la iniciativa personal: l’obliga a esdevenir ell mateix (...). El deprimit no està a l’alçada, està cansat de l’esforç d’esdevenir ell mateix.»

“En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna . 

(...) Al nou tipus d’home indefens i desprotegit davant l’excés de positivitat, li manca tota sobirania. L’home depressiu és aquell animal laborans que s'explota así mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa. 

(...) Al principi la depressió consisteix a en un «cansament del crear i del poder fer». El lament de l’individu depressiu, «Res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió.

(...) Aquesta auto-referència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència. Les malalties psíquiques de la societat de rendiment constitueixen manifestacions patològiques d’aquesta llibertat paradoxal.”


Així acabarà, en això desembocarà doncs, aquesta retòrica de l’emprenedoria, la motivació i el rendiment que ens embafa.

Però misèries a part, el que realment volia compartir és aquestes paraules que Han, extreu de Walter Benjamin quan reivindica, en front a l’apologia de la perpetua activitat, la importància de l’avorriment pel procés creatiu, tot recordant que Benjamin anomena a l’avorriment profund “l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència”, “el drap càlid i gris format per dins amb la seda més ardent i colrada” en que “ens emboliquem quan somiem” i en el folre del qual ens trobem a casa. Per què al cap i a la fi, com bé assenyala Han, el millor de la humanitat (la filosòfia, el pensament, per exemple) només a pogut ser bastida des d'una actitud d'atenció profunda, pròpia d'una actitud contemplativa, a la que ja ni tan sols fem esment com un record del passat.

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

Penjoll

Separes el suplement cultural del dissabte i el fas durar. A les pàgines d'un article sobre ciència i bellesa hi estampes un adolescent “NO!”. Però també busques a la bossa un llapis blau per  subratllar “Los científicos que tengas un aliento humanístico (poético, artístico, narrativo) serán los que nos hagan inteligible el universo. Los otros solo nos mostraran un cosmos hecho añicos”. Cerca, bellesa, dissidència, prosa de ferro, oblit: el cicle. Aixeco els ulls, miro al penjoll de la dona que seu davant meu al vagó –potser més gran que jo, cinquanta, bella-: corbes que s’entrellacen amb simetria. La dona s’aixeca, s’obren les portes, tot s'esvaneix.

Potser sigui un prejudici...

Una inversió del formalisme habitual que m'ha tingut especulant tot aquest any.

“Potser sigui un prejudici restringir la psique a estar a l’interior del cos. En la mesura que la psique té un aspecte no espacial, pot haver psique ‘fora del cos’, en una regió tan absolutament distinta de l’esfera de la ‘meva’ psique que algú tingui que sortir de si mateix (...) per arribar allí.”

C.G. Jung. Mysterium Coniuctionis. Obra completa vol. 14, §410
(Transcric el passatge citat per P. Harpur, Realidad Daimónica, p.77).

Invertir l’ordre lògic del discurs, el dret a l’acrobàcia, no només com a recurs poètic sinó com una pràctica higiènica a l’hora de reflexionar, o el seu pas previ, especular. Un pas necessari per arribar, potser, a conèixer?

El breu lapse que dura l'impacte.

Per què llegir poesia, per què escriure'n? 

Pàgina 246.

“Dicción poética, publicado en 1928, exploraba la curiosa capacidad de la poesía para cambiar la consciencia del lector; para causar, en expresión de Barfield, un pequeño incremento de conocimiento y sabiduría. Afirmaba que el placer proporcionado por la poesía lírica se debía precisamente a dicho cambio, Cuando los poetas usan metáforas frescas y nuevas, el 'impacto' de ver la salida del sol como 'aurora de rosados dedos' (Homero) o de sentir la propia alma como una lira (Shelley) contrasta con la comprensión prosaica que se tiene de estas cosas, durante el breve lapso que dura el impacto, se disfruta de una consciencia doble."

A propòsit del pensament d'Owen Barfield


G. Lachman.
Una historia secreta de la consciencia.
I. Margelí (trad.)
Atalanta, Vilaür, 2013.

¡Si funcionéssiu com una empresa privada!

No és el fragment més brillant, però és el que més reflecteix l'activitat de gran part del meus dies de pensament, no ja interferit, sinó anulat:

Pàgina 79.

“Institutos de secundaria y universidades, en definitiva, se han transformado en empresas. Nada que objetar, si la lógica empresarial se limitase a suprimir los despilfarros y a rechazar gestiones demasiado alegre de los presupuestos públicos. Pero, en esta nueva visión, el cometido ideal de los directores de instituto y rectores parece ser sobretodo el de producir diplomados y graduados que puedan insertarse en el mundo mercantil. Desposeídos de sus habituales vestimentas docentes y forzados a ponerse las de gestores, se ven en la obligación de cuadrar cuentas con el fin de hacer competitivas las empresas que dirigen.

Tambien los profesores se transforman cada vez mas en modestos burocrátas al servicio de la gestión comercial de las empresas universitarias. Pasan sus jornadas llennado informes para (a veces inútiles) estadísticas, intentando cuadrar cuentas de presupuestos cada vez mas magros, respondiendo a custionarios, preparando proyectos para obtener míseras ayudas, interpretando circulares ministeriales confusas y contradictorias. (... )

(...) Estudiar (a menudo se olvida que un buen profesor es ante todo un infatigable estudiante) y preparar clases se convierte e un lujo que hay que negociar cada día con las jerarquías universitarias (...)

Las escuelas y universidades no pueden manejarse como empresas. Contrariamente a lo que pretenden enseñarnos las leyes dominantes del mercado y del comercio, la esencia de la cultura se funda exclusivamente en la gratuidad(*): (...) la gran tradición de las academias europeas y de antiguas instituciones como el Collège de France (...) nos recuerda que el estudio es en primer lugar adquisición de conocimientos que, sin vínculo utilitarista alguno, nos hacen crecer y nos vuelven más autónomos.”

(*) és a dir, desinteressadament.

Nuccio Ordine
La utilidad de lo inútil. Manifiesto.
Traducció de Jordi Bayod.
Acantilado, Barcelona 2013

La utilitat de l'inútil. Manifest.

Traducció de Jordi Bayod.
Quaderns Crema, Barcelona 2013